24-7-24:
64) Les mans - La Villarroel, Barcelona.
Fitxa. Del 16-7 al 4-8-24. Ressenya properament. Nota: notable
Ressenya properament.
23-7-24:
63) El llac dels cignes - Gran Teatre del Liceu, Barcelona. Dansa. Foto. Nota: notable
22-7-24:
62) Molt soroll per no res - Parc de l'Estació del Nord, Barcelona. Foto. Nota: bé
21-7-24:
61) DÄMON El funeral de Bergman - Teatre Lliure, Barcelona. Foto. Nota: insuficient
19-7-24:
Divendres vaig veure L'últim dia a la #SalaAtrium.
Aquest magnífic monòleg és dirigit amb talent per #XavierAlbertí (l'exdirector del TNC que ens ha regalat algunes delícies sublims com a director com #TempsSalvatge i #ElProfessorBernhardi).
Enguany, ens porta un peça amb text de l'exitosa autora #LluïsaCunillé (la qual vam poder gaudir no fan tan també a l'Atrium amb #AlContrari!).
El presentat segueix des de ben a prop el dia d'un jove inadaptat, amb problemes, que intenta sobreviure al dia a dia enmig d'una pandèmia que fins no fa tant tots patíem (Covid).
Així, a poc a poc, anirem descobrint amb interès i estupefacció, la peculiar relació amb la seva família (avi, mare i germà), les seves pors, frustracions, traumes, el paper dels seus amics... gràcies a una interpretació continguda espectacular per part d'#AlejandroBordanove. El seu talent és realment aclaparador i cada nova oportunitat de poder veure'l constitueix un plaer. Si això li sumen les particularitats de la sala, que fan que la persona espectadora estigui gairebé a tocar, el gaudi es multiplica, ja que permet apreciar els diferents matisos interpretatius amb tot luxe de detalls.
El text, preciós, toca l'ànima per la seva bellesa i cruesa, al mateix temps. Aquest té elements biogràfics de l'Alejandro. Com ens apropem a la quotidianitat costumista d'aquest perdut jove, resulta certament addictiu... gairebé hipnòtic. Aconsegueix que ens fiquem en la seva pell... i patim, juntament amb ell... fins a arribar a un final, brutal, que no es veu pas venir.
En definitiva, una peça poètica on trobem tres prodigis en les seves respectives disciplines (direcció, autoria i interpretació) que conformen un monòleg difícil d'oblidar i que no puc deixar de recomanar-vos.
La podreu trobar només fins al 28-7-24.
18-7-24:
59) Rocky Horror (Rave) Show - Centre Cívic Can Clariana, Barcelona. Musical. Foto. Nota: bé
13-7-24:
Dissabte vaig veure #TirantLoBlanc al #TeatreRomea.
Aquest excels espectacle segueix les aventures del popular cavaller creat per Joanot Martorell en la novel·la cavalleresca homònima (del 1460), coneguda per tothom.
L'obra és una adaptació fidel (amb text de #MàriusSerra), en la qual s'introdueixen diverses falques per part dels actors, per tal de fer-ne una mirada contemporània.
La versió que ens ocupa, dirigida amb talent per #JoanArqué ("Canto jo i la muntanya balla"), és especialment escaient pel públic jove, per la manera en què està plantejada.
El repartiment, un dels punts forts de l'espectacle, és realment espectacular, no només pel protagonista, #QuimÀvila, sinó també pels professionals d'enorme talent que l'acompanyen: #LauraAubert; #JuditNeddermann; #MohaAmazian; #NeusBallbé; #ClaraMingueza; #IreneuTranis i #AgnèsJabbour. Tot un goig trobar-los a escena, de fet, fa que pràcticament ni ens adonem de la poca escenografia que trobarem.
La música creada i interpretada en directe per Judit Neddermann, és sens dubte l'altre pilar de la peça. És tota una delícia poder-la gaudir i li va a l'obra com un guant.
En definitiva, una adaptació magnífica, amb música fantàstica i un repartiment estel·lar, que no us podeu pas perdre.
La podreu trobar fins al 4-9-24.
12-7-24:
57) Nanuq - SAT, Barcelona. Espectacle familiar. Foto. Nota: notable
9-7-24:
6-7-24:
Ahir vaig veure "Sis hectàrees d'oliveres" al #HeartbreakHotel.
Aquesta colpidora i magnífica obra és, sens dubte, una de les meves fermes recomanacions.
La delicadesa d'aquesta peça, dirigida amb enorme talent per #AinaTur, et manté a la butaca gairebé hipnotitzat, expectant i atent segons anem descobrint el passat d'aquests dos personatges... per a finalment donar-te una puntada de peu al cor. Aviat, entendrem per què la Júlia ha anat a parar, a mitjanit, a casa del Pau (que feia anys que no veia i amb el qual tenia una estreta relació) amb dues garrafes de gasolina.
El brillant text d'Aina Tur, presenta, per una banda, un fort contrast entre la bellesa en les paraules emprades i, per l'altra, una duresa en la història explicada que gairebé esquinça l'ànima.
Un dels punts forts radica en unes contundents interpretacions. Aquestes, nues i contingudes a la vegada, les tens pràcticament a tocar, gràcies a la disposició de la sala. El talent de dos actors colossals, com són #AnnaAlarcón i #NaoAlbet, és tot un espectacle en si mateix.
A escena, trobem una maqueta que conforma la casa, el taller i les sis hectàrees d'oliveres on transcorre tot el presentat, però també el passat explicat. Això, evoca una mena de casa de nines (és fàcil que ens vingui #HenrikIbsen al cap), amb interessants efectes, sobretot pel que fa al fum, so i il·luminació.
El tancament, rodó, com molts grans finals, s'intueix, però no transcorre de la manera que segurament imaginareu.
En definitiva, una peça sublim, dura, amarga... realitzada amb una combinació de talent difícil d'explicar i que no hauríeu de perdre-us.
La podeu trobar fins al 28-7-24.
3-7-24:
54) Inaudit - Centre Cultural La Modelo, Barcelona. Foto. Nota: insuficient
2-7-24:
53) El misantrop - Teatre Grec, Barcelona. Foto. Nota: notable/excel·lent
30-6-24:
52) Total- Castell de Montjuïc, Barcelona. Foto. Nota: insuficient
22-6-24:
Dissabte vaig veure #TotsOcells al #TeatreLaBiblioteca.
Aquesta meravellosa producció de gran format de #LaPerla29, torna a apostar per un text de #WajdiMouawad, que intueixo deu ser un dels autors de referència d'#OriolBroggi (#Boscos, #UnObúsAlCor, #Cels i #Incendis).
Enguany la història pren com a protagonista a Eitan, un jove acadèmic jueu que arran d'un fortuït encontre a una biblioteca amb Wahida, d'origen àrab, quedarà perdudament enamorat. Aquesta història d'amor, plena de dificultats pels orígens de tots dos, trasbalsarà per complet la seva vida i de retruc, la de la seva família (pares i avis).
Oriol Broggi, de nou, dirigeix amb enorme habilitat aquest espectacle amb un repartiment difícil d'oblidar pel seu talent, així com per les seves interpretacions: #JoanCarreras, #ClaraSegura, #MàrciaCisteró, #MiriamMoukhles, #GuillemBalart, #XavierBoada #XavierRuano i #MarissaJosa.
Cal destacar que les tres hores i mitja de durada passen volant.
L'únic aspecte negatiu que se li pot trobar a aquesta peça, l'escenografia: parca. Tanmateix, no resulta un entrebanc en absolut el fet esmentat. L'obra, té la particularitat de projectar el gravat en directe a les parets de les quatre grades confrontades, amb subtítols en l'idioma que se suposa que estan parlant a cada moment els personatges (alemany, hebreu, àrab i anglès), malgrat que transcorrerà íntegrament en català el presentat.
En definitiva, un espectacle magnífic, de gran volada, d'aquells que tothom us recomanarà. Tingueu present, però, que les entrades estan exhaurides fins al 28-7 i amb raó.
La podreu trobar, però, passat l'estiu, del 5-9 fins al 20-10-24.
21-6-24:
Ahir vaig veure #Paradise al #TeatreAkadèmia.
Fa un any que vaig poder veure la trencadora #MacbethTAK de #LoSpazio. Així que he de reconèixer que tenia molta curiositat per veure la nova proposta de #MorenoBernard. Aquest cop, el presentat, sota el meu parer, és més assequible per al gran públic... però està lluny de ser un espectacle lleuger. És una obra densa, elaborada, que no dona treva a la persona espectadora... d'aquelles que si et despistes una estona, segurament, et perdis quelcom important... i aquí rau una de les febleses i fortaleses, al mateix temps, d'aquesta bona obra.
Cal dir que la història (de #KaeTempest), realment t'atrapa, barrejant amb habilitat la llegenda de l'antiga Grècia de Filoctetes, amb l'actualitat.
Sobre les interpretacions, podria escriure llargament, i serien tots inputs enormement positius. El repartiment, conformat per set actors i actrius, i un violinista (que també fa petites aportacions interpretatives en puntuals moments), fa una feina impecable i d'una elevada dificultat. No sé si és gaire just destacar-ne un per damunt d'un altre, però he de dir que el presentat per X resulta realment espectacular. La intensitat que aporta, com es buida a escena... constitueix tot un màster interpretatiu accelerat pels joves actors i actrius que s'apropin al teatre (cosa que els hi recomano de manera ferma). A més a més, heu de tenir present que la preciosa música en directe, embolcalla tota l'obra, amb una selecció de peces clàssiques de T. Albinoni i G. Mahler.
El vestuari, impressionant, és tot un caramel que ens regala #JosepAbril, que es complementa a la perfecció amb les joies de #ValentinaFalchi.
L'escenografia, inexistent, queda compensada amb una utilització enginyosa i visualment llampant de pedres i branques, de manera constant.
En definitiva, un espectacle molt recomanable per a un públic habituat al teatre, que busca una experiència allunyada de l'habitual, plena d'èpica (i al mateix temps crítica), on la música, és també la protagonista.
La podreu trobar fins al 7-7-24.
19-6-24:
49) Adriana Lecouvreur - Gran Teatre del Liceu, Barcelona. Òpera. Foto. Nota: excel·lent
Ahir vaig anar a veure #LaFesta al #TeatreGaudí.
Durant l'hora i vint minuts que dura l'espectacle, aprofundirem en la festa que està a punt de dur a terme una acaudalada família catalana, membre de la burgesia catalana i amb desenes de profitosos negocis i contactes (no només amb la política), per tot arreu (amb algunes similituds amb els Pujol).
Aviat, però, entendrem que aquesta suposadament plàcida festa, no sortirà com ells esperaven.
Aquest bon espectacle ens porta una obra de nova creació, on l'autor, #GalSoler, n'és també el protagonista (cosa poc freqüent, per cert).
Dita particularitat afavoreix el lluïment de Gal Soler amb una solida interpretació, dotant-li de molta credibilitat al seu personatge. Cal dir que aquest evoca l'interpretat pel grandíssim Brian Cox a "Succesion".
Pel que fa als companys de repartiment, trobem a #MontseAlcoverro (amb una bona actuació continguda, amb molt a amagar), #SilviaAranda (amb gran presència escènica, com a preocupada mare) i #RogerPera (amb un personatge que fa un tram final d'obra difícil d'interpretar, tancat de manera fantàstica per l'actor).
A apuntar, com a punt fort de l'espectacle, el treball de la directora, #MariaClausó, que aconsegueix treure tot el suc de l'equip actoral (la seva experiència com a intèrpret segurament li deu haver ajudat a executar la tasca amb els nivells de qualitat mostrats).
La parca escenografia queda compensada en part per uns interessants vídeos projectats, que ajuden a ficar-se en la trama (del que es va precipitant) a la persona espectadora.
Voldria destacar el final, amb un tancament rodó i amb diversos i interessants girs, que sens dubte són un dels punts forts del presentat.
En definitiva, un bon espectacle de petit format i de nova creació, amb una trama allunyada del que podem trobar habitualment als teatres, cosa que s'agraeix.
La podreu trobar fins al 30-6-24.
12-6-24:
Ahir vaig veure “El Salvador Dalí em fa cosa” a la #SalaAtrium.
Parlar dels abusos sexuals a menors mitjançant diferents relats, però també fer-ho en primera persona, no ha de ser pas fàcil. Si, a més a més, es fa sota un prisma artístic, però a la vegada com un cop contundent sobre la taula de crítica i reivindicació, la dificultat augmenta exponencialment.
Cal dir, que la peça no només ho entoma amb habilitat, sinó que el resultat final constitueix un producte final de qualitat pel públic.
Queralt Riera (que també és la directora) com a autora se'n surt amb la seva interessant proposta plena de feminisme, que realment arriba a l'ànima. Tanmateix, resulta una pena que l'espectacle no arribi a l'hora de duració, perquè es fa curt. Sobretot si tenim present que una part important d'aquest és ocupada per persones del públic que sortiran a llegir (si volen), alguns dels fragments.
Els punyents textos breus de la Queralt, sota un mateix paraigua temàtic, resulten interessants per la persona espectadora, no només per la perspectiva que prenen, sinó per la manera trencadora de fer-ho.
Cal remarcar, que el punt fort de l'espectacle radica en el repartiment, amb gran talent, conformat per #AnnabelCastan i #LauraCalvet. Poder-les gaudir a escena, no té preu.
A apuntar que l'absència d'escenografia i les mínimes projeccions queden compensades per un original vestuari.
En definitiva, un bon espectacle, íntim, de petit format, això si, no apte per a tots els públics. El qual pren com a bandera el tema dels abusos sexuals infantils amb gran sensibilitat artística i social.
La podeu trobar fins al 22-6-24.
6-6-24:
Dijous vaig veure #LIllaDeserta a #LaVillarroel i vaig sortir emocionat... com el gruix del públic, que va acabar dempeus aplaudint enèrgicament.
Vaig comprendre, ràpidament, perquè 23.000 espectadors van veure aquest espectacle durant la temporada anterior.
Tot rutlla amb precisió mil·limètrica en aquesta producció de #LaBrutal. El triangle virtuós conformat pel director i autor (#MarcArtigauQueralt) i els dos actors (#MariaRodríguez i #IsakFérriz) d'aquesta meravellosa peça, és simplement espectacular.
Així, a escena, trobarem als dos protagonistes davant d'un escenari pràcticament nu pel que fa a l'escenografia (i la veritat, és que dona igual gràcies al preciós treball mostrat). Sobre la tarima, veurem com un repartidor de menjar a domicili i una banquera es queden tancats a un ascensor. Això, desencadenarà una sèrie de còmics i entranyables fets.
A primera vista, pot semblar que estem davant de la típica comèdia romàntica... però... aquesta peça és molt més que això. De fet, de típica en té poc, gràcies als freqüents i interessants girs, així com flashbacks i flashforwards constants, que ens faran parar bojos mentre intentem predir cap a on avançarà tot plegat.
Com la Maria i l'Isak (en substitució d'en Miki Esparbé) interpreten els seus personatges, constitueix tot una delícia. Tanmateix, no és cap sorpresa, gràcies al seu innegable talent.
L'amor és el clar protagonista d'aquest espectacle amb un sublim text, però també la tendresa, i perquè no dir-ho, també una mica de tristor, que ens acompanyaran durant l'hora i mitja que s'acaba fent curtíssima, malauradament... i és que no són pocs els que van sortir del teatre amb ganes de més.
No revelaré res referent al final (ja que odio els espòilers), però està molt ben lligat, de manera màgica... amb una mena de "bonus track" difícil de veure venir.
En definitiva, una obra que heu d'anar a veure si o si... i sens dubte, la millor que podeu trobar ara mateix a la cartellera. Correu a gaudir d'aquest fresc espectacle, per a mi un dels millors de l'any, realitzat amb uns nivells de qualitat astorats.
Podreu trobar aquesta joia d'obra fins al 7 de juliol.
Dilluns vaig anar a veure #DivinaDeLaMort a #ElMaldà.
Aquest particular cabaret, ple de diferents gags relacionats amb les violències estètiques, traspua feminisme per tots els costats. Això, sens dubte, és una delícia i més amb els temps que corren de proliferació, malauradament, d'una extrema dreta capficada en soterrar la cultura.
El repertori mostrat en clau humorística i reivindicativa, ens regala dos moments estel·lars.
Per una banda, una cançó ben original d'un "Ken deconstruït", seguint les petjades de Barbie, però amb un punt més àcid, que li senta fenomenal. Cal dir que el combo conformat per la punyent lletra, la vistosa caracterització i la divertida coreografia, fan que el resultat sigui fantàstic: tot un caramel a gaudir.
Per l'altra, el moment còmic ple d'irreverència, d'una terapeuta que rep a una noia amb uns petits problemes de caràcter sexual, és simplement exquisit. La constatació del fet que faci el que faci la pobra noia, de cara a la societat hetero-patriarcal estarà malament i tot serà criticable, és mostrat amb molta gràcia i p força.
La resta de gags, malgrat estar per sota d'aquests, ens faran passar una estona divertida i perquè no dir-ho, reflexiva.
Convé destacar l'interessant vestuari proposat per #AleixGarcia. Sens dubte és un dels punts forts d'aquesta transgressora peça.
En definitiva, una bona obra de petit format on feminisme i cabaret van de bracet.
Podreu trobar aquest espectacle orientat a un públic jove, de nou (ja va fer temporada a El Maldà amb anterioritat), fins al 28-6-24.
30-5-24:
Ahir vaig veure #TotEnOrdre al #TeatreTantarantana.
Aquesta original peça del 2017, del jove (i poc conegut per a molts) autor anglès #AlexOates, va rebre premis i elogis (del prestigiós diari "The Guardian", per exemple).
La versió que podrem trobar enguany d'#AllInARow al Tantarantana, és dirigida amb habilitat per #MontseRodriguezClusella, de la qual, no fa gaire, en vaig destacar l'excepcional treball a #Llegat. Tanmateix, segurament la identificareu més ràpidament per l'àmpliament reconeguda i premiada (amb raó) #AKA.
Si abans us parlava, per a mi, d'un dels dos pilars de l'espectacle, com és la direcció... ara us voldria parlar del segon, que sota el meu parer, és el repartiment. Aquest, està conformat pel #JoanSureda, en #PauRosell i la #CarlaTorresDanés. Tots tres fan un treball actoral magnífic, ple de matisos, amb uns personatges molt particulars que semblen 100% versemblants.
L'espectacle, pròpiament, ens situa al pis d'una família poc convencional. Ella, una emprenedora sobrepassada que intenta compaginar, sense gaire èxit, vida familiar i laboral. Ell, un immadur i atractiu marit que només sent buidor i no troba el seu lloc a la vida. Enmig de tots dos sembla alçar-se un mur a punt de trencar dit matrimoni. El seu fill, amb autisme sever, sense capacitat de parlar i amb molta agressivitat (que difícilment pot contenir), no ajuda. Com a contrapunt, trobem, però, al cuidador que sembla un àngel enviat del cel, tot dolçor.
Tanmateix, el dèbil equilibri que sembla mantenir tot al lloc, està a punt de trencar-se amb una sèrie de fets que es precipitaran i que amaguen uns interessants girs argumentals.
Cal dir que el personatge del fill queda resolt gràcies a una convincent titella de (#MartíDoy) què els diferents actors van utilitzant de manera molt orgànica.
En definitiva, un gran espectacle que situa sobre la taula una realitat sovint obviada (inexplicablement) pels polítics, com són les famílies amb fills neurodivergents, gràcies a una peça de qualitat plena de veritat, que fuig d'un relat utòpic endolcit.
La podreu trobar fins al 21-6-24.
28-5-24:
43) La Cenerentola - Gran Teatre del Liceu, Barcelona. Òpera. Foto. Nota: bé
24-5-24:
Avui he vist #Burro al @TeatreRomea.
Aquesta sorprenent peça repassa la figura del burro en la nostra cultura al llarg dels segles. Ho fa apropant-nos la a través de diferents fabules, molt ben connectades. Això és presentat tot seguint una història, on aquest peculiar animal ens parla en primera persona, com a protagonista.
És interessant el viatge en el temps, que veu de diferents fonts: grega, medieval, del Segle d'Or espanyol, de la Il·lustració i el Romanticisme... entre d'altres.
Així explicat, pot semblar un xic desconnectat del nostre present o de les nostres inquietuds... però res més allunyat de la realitat. El text d'#ÁlvaroTato, és realment original i està molt ben trenat, ja que no tenim la impressió d'estar davant d'un monòleg on s'expliquen diferents històries amb el burro com a protagonista... sinó d'una obra teatral complexa, amb molts matisos i moments per a tot, on la música és protagonista.
Cal dir que #YayoCáceres (responsable també de la preciosa música original) ha sabut dirigir amb habilitat aquest projecte, on trobem tres músics multiplicats, com són #FranGarcía, #ManuelLavandera i #IballaRodríguez, els quals, no només realitzaran diferents efectes sonors i fins i tot petites parts de dansa, sinó que també interpretaran diferents personatges amb habilitat, per complementar el recital interpretatiu de #CarlosHipólito (tot un referent, present en cinema, televisió i teatre). Aquest, supera amb escreix el desafiant repte de ser el far de l'espectacle, no acontentant-se a ser un simple reclam pels seus nombrosos seguidors... així que bravo per tot el que ens ofereix a escena, que no és poc.
La peça, realitzada amb moltes aptituds, professionalitat i saber fer, gràcies al fantàstic equip, ens presenta una vistosa i polifacètica escenografia de #TatianaDeSarabia, també responsable de l'atractiu i enginyós vestuari, la seva especialitat. Cal apuntar que #MiguelACamacho, àmpliament premiat (2 "Premios MAX", entre d'altres), sap treure partit de tots dos elements amb una encertada il·luminació que reforça i treu el millor d'aquests.
En definitiva, una notable peça clàssica de #AyTeatro, original i sorprenent com poques, amb la música com a protagonista i un Carlos Hipólito estel·lar, que no us podeu pas perdre... gràcies al Grup Focus, que ha apostat per portar-nos aquest espectacle que ha fet gira arreu del país amb gran èxit.
Com a apunt curiós, vull dir-vos que si ho estimeu oportú, podeu comprar el llibre, publicat per #EdicionesAntigona.
Ull, que la podreu trobar només fins al 2-6-24.
15-5-24:
Dimecres vaig veure "Un Bilió d'Estels s'Allunya Infinitament de Nosaltres" al #TeatreTantarantana.
#IvanAndrade dirigeix i escriu el text d'aquest ambiciós projecte, de ciència-ficció... que per temàtica i enfocament, sembla més propi d'un espectacle de gran pressupost, que no pas d'una petita companyia com és #TheAmateursCompany. Així que les meves més sinceres felicitacions, perquè malgrat que el resultat és notable, el repte de portar-ho a terme amb aquest nivell de qualitat deu haver estat enorme i ple d'adversitats.
En la dita peça, el punt de partida és la crisi personal, amb relació a la feina (projecte que no arranca, per posar en marxa diversos telescopis de gran format que puguin ajudar a trobar vida a altres planetes), per una banda, i en l'àmbit familiar per l'altre (problemes creixents per part del fill per integrar-se en l'escola, arran de la seva alta sensibilitat per temes ecològics) del protagonista. Tot això, afectarà la seva manera d'actuar vers la seva exparella i el seu fill. De cop, però, tot passarà a un segon terme davant d'un fet insòlit a escala mundial...
M'agradaria assenyalar que #IgnasiGuasch, el protagonista, ens regala una interpretació fantàstica que amaga més del que sembla (ja ho descobrireu) i #AndreaPortella, que fa de la seva ex dona (intuïm), està sublim tant en els vídeos projectats (on apareix primerament... vídeos, per cert, de molta qualitat i bastant freqüents en aquesta peça), com en viu, amb la seva difícil interpretació, plena de matisos, per l'evolució complicada del seu personatge, segons es precipiten els esdeveniments.
S'alternaran per realitzar les diferents funcions en el paper de fill (tal com marca la normativa vers als menors d'edat), en #BielPagès, #MaxVilarrassa i #LukaGordillo. El volum de text que entomen aquests molt joves actors, així com les coreografies, fan difícil la seva tasca. Malgrat tot, en l'estrena vaig poder veure que quedava molt ben resolta per part de l'actor d'aquella funció en particular: en Max, amb grans habilitats i molt polifacètic (que ja va participar a "Billy Elliot. El Musical" com a protagonista).
Cal dir que #RogerOrra i #AlbertVentura estan a càrrec de l'original escenografia, conformada per diversos planetes, il·luminats de diferents i acolorides maneres amb el projector, amb un resultat molt vistós per a la persona espectadora.
En definitiva, una peça enormement ambiciosa d'un gènere que a mi personalment m'entusiasma, i que costa de trobar als teatres (per les grans dificultats que comporta), com és la ciència-ficció... amb projeccions (de diferents vídeos que ajuden a explicar la història), interpretacions i escenografia d'enorme qualitat, lligades amb encert per una manyosa direcció i un sòlid text.
La podreu trobar fins al 2-6-24.
11-5-24:
Dissabte vaig veure "Como si pasara un tren" (títol, per cert, molt ben trobat) a la Sala Versus Glòries.
El present i premiat espectacle, resulta especialment entendridor, en parlar-nos d'una sobreprotectora mare separada, a càrrec d'un fill adolescent amb discapacitat intel·lectual. Sobtadament, la rutina i l'equilibri de tots dos, es trencarà per la visita de la neboda, també adolescent, que haurà de conviure amb ells uns dies, contra la seva voluntat, arran d'un càstig de la mare (per trobar-li un porro).
Dit fet, amb divertides conseqüències, els farà canviar i créixer com a persones a tots tres... i el més interessant, reforçarà els vincles afectius familiars que els uneixen.
La mencionada proposta, encabida dintre del programa LATITUDS, d'intercanvi entre Llatinoamèrica i Catalunya (d'@onteatrebatega), és dirigida amb habilitat per #LorenaRomanin, autora també del versemblant i còmic text. De fet, aquesta peça que tant bé funciona es va estrenar en 2014 i es va poder veure, tant a Madrid com a Buenos Aires, durant un llarg període... i es nota.
El bon repartiment, conformat per #SilviaVillazur, #GuidoBottoFiora i #LucianaGrasso, ens porta uns personatges que es fan estimar gràcies a unes molt treballades i polides interpretacions. Sens dubte, uns dels punts forts de l'espectacle.
En definitiva, una recomanable comèdia familiar, plena de dolçor i amor, amb un rerefons social i de superació, sense pretensions, que de segur us farà gaudir d'una bona estona a la #SalaVersusGlòries.
Recordeu, en acabar, escoltar un cop més, "I didn't see it coming" de Belle and Sébastien.
La podreu trobar fins al 26-5-24.
10-5-24:
Divendres vaig veure #Llegat al #TeatreAkadèmia i vaig sortir perdudament enamorat.
Aquest espectacle amb text de #DanielJMeyer i direcció de #MontseRodríguezClusella, dos dels responsables de l'aclamadíssima #AKA, resulta un autèntic caramel.
Per una banda, la direcció és superba. Tot rutlla amb precisió mil·limètrica en aquesta exquisidesa d'espectacle.
Per l'altra, pel que fa al text, és preciós i amaga molt més del que sembla a primera vista.
La història ens parla, de tu a tu, de la relació complicada d'una mare, directora d'una multinacional i amb escàs temps per a dedicar pel seu jove fill... però també d'un tercer, un seductor home, que tindrà una aventura amb aquest.
Tot, però, quedarà interromput per un canvi radical i aparentment inexplicable pel que fa al comportament de la seva mare, que a posteriori entendrem.
L'encertat repartiment combina el saber fer i veterania d'#ÀngelsGonyalons (referent) i la joventut i empenta de #PauOliver i #MarcPociello. Tots tres ens regalen unes interpretacions màgiques que fan que t'enamoris dels personatges fins a la medul·la.
La parca escenografia a càrrec d'#AnnaAlcubierre és compensada per una mena de llit-sofà-furgoneta, que així explicat pot semblar sortit de la pel·lícula Transformers, però que en realitat resol amb eficàcia, versatilitat i originalitat el tema de l'espai escènic. La bona il·luminació de #DavidBofarull, s'ajusta a la perfecció i la complementa amb estil.
Vull constatar que algunes coreografies o el moment de patinatge resulten tot amor. Pel que fa a la selecció musical, a mi personalment em va encantar... però el públic més jove potser discreparà amb mi.
Amor i tendresa, ens visitaran en aquesta especial obra, amb l'habilitat d'agradar (i no poc) a un públic molt dispar.
No us perdeu aquesta autèntica joia, de la qual, ben segur en sentireu a parlar. La podreu trobar fins al 2-6-24.
9-5-24:
Ahir vaig anar a veure "Hi haurà un setembre per tothom” al #TeatreGaudí.
Aquest nou i interessant projecte de #LaGàrgolaProduccions, ens presenta una parella divorciada a la recepció de la consulta d'un terapeuta. Aquesta, conformada per #NúriaFlorensa i #XaviMercadé, ens regala unes interpretacions 100% versemblants, plenes de química i sintonia, amb uns personatges tan reals que ens semblen gairebé coneguts.
Segons avança l'obra, anirem descobrint el perquè d'aquesta espera a la sala, gràcies a l'interessant i elaborat text de #FrankBayer. Ell, entoma un tema excepcionalment dur per a moltes parelles, que generalment és tabú: la mort d'un fill. Parlar-ne i visibilitzar-ho, és interessant des d'un prisma artístic segons està plantejat l'espectacle, amb tocs d'humor freqüents... però també des d'un punt de vista social, fet a destacar, en aquesta difícil peça dirigida amb encert per #LauraPorta i #RicardMartí.
La delicadesa amb la qual es parla el tema és una delícia. Demostra un gran respecte i comprensió sobre la temàtica de la qual es parla.
L'escassa escenografia no constitueix un entrebanc per gaudir de l'obra, que flueix amb naturalitat gràcies al triangle virtuós conformat per direcció, autoria i repartiment.
El final, vitalista i en positiu, tanca amb habilitat tot el vist d'aquesta parella, amb bons i mals moments al llarg de la seva vida... engolit, això sí, com si es tractés d'un forat negre, per la pèrdua d'un fill i les dificultats (que no revelaré per evitar espòilers) de l'altre.
La podeu trobar fins al 2-6-24.
6-5-24:
Dilluns vaig veure #BreuIntroduccióAlWestern a la #SalaFlyhard, la nova proposta dirigida amb encert per #LlàtzerGarcia (reputat director i autor que ens ha regalat joies com: La pols, La meva violència i Els nens desagraïts).
Aquest original producte, amb text de #JoanYago, ens transporta al pis d'un funcionari que arran de denegar una prestació a una persona precaritzada, rep una violenta agressió (bé, de fet, com veureu, no és exactament així...). Recordem que Joan Yago és un dels membres de la meravellosa companyia #LaCalòrica, que tantes alegries ens ha donat amb textos realment superbs dels que he pogut gaudir com els de: Feísima enfermedad y muy triste muerte de la Reina Isabel I, Fairfly, Els ocells i De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda?
L'acció, com l'aleteig d'una papallona, desencadenarà tot una sèrie de fets d'especial rellevància, que faran un gir de 180 graus en la vida d'aquest home (sobrepassat i reclòs en si mateix, interpretat amb convicció pel talentós actor, #PepoBlasco, àmpliament reconegut). De retruc, també canviaran les vides del seu fill (frustrat i desocupat, interpretat per #JanSerra), del seu germà (un senyor molt peculiar i espiritual, donant-li ànima pròpia l'#OriolGuinart, amb habilitat, com sempre) i del seu pare (fent d'avi-xèrif amb principis de demència, a càrrec d'#EduardBenito). Tot això, barrejat amb un western... sí, sí, com sona... amb el que anirem trobant no pocs paral·lelismes.
L'escenografia, realista i trencadora, a càrrec d'#AnnaTantull, té dos espais diferenciats: una zona de butaques de cinema amb cartells de westerns populars, per una banda, i una zona pròpia de la taverna ("Saloon"), que ens transporta a una altra època, per l'altra. Aquesta dualitat, que es barreja, és coincident amb la de l'espectacle.
En definitiva, una destacable proposta amb un original text, un repartiment encertat i una cuidada escenografia, que gràcies a la disposició característica de la Sala Flyhard ens permet gaudir des de ben a prop (gairebé a tocar) d'aquesta treballada peça que recomano.
La podreu trobar fins al 24-6-24.
5-5-24:
Diumenge vaig veure #Nodi: de gossos i malditos a #ElMaldà.
L'original peça parteix de la idea de dos dels tres intèrprets: #MiriamMoukhles i #JoanSentís. Així, com a fil conductor es pren l'admiració del Joan pel Pau Riba quan era un adolescent i com aquesta va fer que es submergís en la contracultura catalana de l'època (dels setanta), amb tot d'experiències pròpies relacionades amb això.
El teatre és art i en aquest sovint hi ha una recerca de la bellesa. És per això que es romantitza el plantejat en l'obra (com ells mateixos apunten). Aquest fet no el fa menys interessant o menys vàlid. A apuntar, també, que l'aspecte reivindicatiu és també present i no s'atura en simplement fer gaudir a la persona espectadora.
Pel que fa a l'espai escènic, a càrrec de #MiriamAlemany, resulta especialment escaient i encaixa com un guant a #ElMaldà, adaptant-se a les particularitats d'aquest.
Cal dir, que el paper de la música en aquesta peça, sense ser un musical, és cabdal.
El repartiment, encertat en les seves aportacions, compta amb els 2 actors esmentats anteriorment, així com amb #FermíHerrero amb un gran repte al davant que aconsegueix superar: fer de #PauRiba, personatge transgressor com pocs.
En definitiva, una peça madura, feta amb molt d'ofici (i amor incondicional, intueixo) per uns joves amb molta empenta que s'han atrevit a endinsar-se en una època i entorn no tan llunyans, que en realitat no van viure... i aquí rau una de les gràcies.
Podreu trobar aquesta interessant proposta fins al 26-5-24.
4-5-24:
35) Amb la claredat augmenta el fred - Teatre Romea, Barcelona. Foto. Nota: bé
3-5-24:
34) Don quixot (Ballet Nacional de Cuba) - La FACT, Terrassa. Ballet. Foto. Nota: notable
28-4-24:
Aquest diumenge vaig veure #SiuWan al #TeatreTantarantana... i vaig sortir com si hagués pres algun tipus de substància psicotròpica... però això ho desenvoluparé després.
Per començar, m'agradaria dir-vos que vaig gaudir d'una experiència immersiva espectacular amb un art realment original, creatiu i vistós... i m'agradaria fer èmfasi en aquest fet, ja que l'art digital creat al voltant de la peça, és realment encisador i no només per l'estètica.
El problema que li veig és que el "viatge astral", per dir-ho així, arriba a marejar (o almenys en el meu cas... i penso, que també en el d'algun altre espectador) i el volum alt, no ajuda (potser no calia microfonar les veus). Els colors estridents, malgrat que resulten molt característics i donen personalitat, tampoc ho posen fàcil, però.
Això, però no és obstacle perquè l'experiència sigui tot un sorprenent viatge al metavers, amb una història interessant al darrere. Aquesta, sense ser molt complexa, funciona com a fil conductor de tota la trama. En aquesta, se'ns planteja participar gràcies a les eines digitals, en una sessió terapèutica col·lectiva inventada amb un psicòleg, per tal de submergir-nos en el pensament d'una pacient en particular (heu de pensar, que els actors, ho faran presencialment, però a través dels seus avatars).
Convé destacar que la peça obre una porta i ens permet fer una mirada cap a les que seran les arts escèniques del futur que estan per arribar. Això sí, i no pas el gran bluf que vaig veure el 3-1-24: #RealSelf A Human Inmersive Experience.
El fet que hi hagi parts certament interactives, resulta captivador... juntament amb la fusió que planteja de les arts escèniques amb els videojocs, de manera transversal. Per posar un exemple entenedor, el cas de "Black Mirror: Bandersnatch" (de Netflix), de l'estil de "Tria la teva pròpia aventura".
En el cas que m'ocupa avui, no és que puguis triar en moments puntuals el que farà el protagonista... com que participes activament (o no, segons vulguis), en moments determinats com per exemple: quan dispares un rifle de pilotes de goma a un dels protagonistes, quan dones ganivetades amb un punyal de joguina a un personatge, quan llances boles indiscriminadament, quan pintes en l'aire en 3D, quan puges a objectes o interactues amb aquests...
Com a consell, per si aneu, dir-vos que quan jo corria o em movia frenèticament, passada una estona, en fer-ho repetidament, ho acabava passant malament. Només interactuant, o mirant, no em passava. Així, recomano moderar el fet de desplaçar-se, per tal de limitar les possibilitats d'acabar marejat... i sobretot, quedar-vos en màniga curta abans de posar el casc (ja que després, a mig espectacle, és feixuc treure'l) i amb el moviment, ni que sigui lleuger, es nota.
També és veritat que era la meva primera experiència amb un casc de realitat virtual i amb uns comandaments per les mans, així que potser estic exagerant... en qualsevol cas, us faig entrega d'aquests petits consell, per si de cas.
Ull, que només podreu trobar aquesta esbojarrada proposta allunyada de l'habitual fins al 5-5-24..
27-4-24:
Dissabte vaig anar a veure #ElZooDeVidre al #TeatreDeLaBiblioteca.
Novament, vaig sortir encantat (l'anterior vegada vaig poder veure la meravellosa joia #FilumenaMarturano).
Aquest nou espectacle de #LaPerla29, dirigit amb enorme habilitat per #MartinaCabanas (nou descobriment com a directora per a mi), ens porta una fantàstica peça amb les senyes d'identitat característiques d'aquesta companyia que tant ens agrada als espectadors.
Així, descobrirem una peça amb text de #TennesseeWilliams escrita al 1944 (#TheGlassMenagerie). És sens dubte una de les seves grans obres, que de fet, es semi autobiogràfica. Aquesta compta amb un gran nombre d'adaptacions teatrals arreu del món i amb 2 notables pel·lícules. L'última, del 1987, molt recomanable, interpretada per un jove #JohnMalkovich.
A escena, trobarem dos germans, tocats emocionalment, per la marxa del pare. Pel que fa a la seva mare, malgrat els anys, no ha superat la pèrdua del marit. Aquest ambient enrarit, on han convivit tots aquests anys d'absència de l'estimat, els han passat una factura que descobrirem tot seguit, en la quotidianitat del seu viure, però també en la recerca d'un futur millor.
El repartiment, conformat per #DavidAnguera, #LauraConejero, #ClaraMoraleda i #RogerTorns constitueix una delícia i ens regalen unes honestes interpretacions plenes de veritat. A més a més, ho fan tot trencant la quarta paret repetidament en l'inici de l'obra, tot simulant un suposat assaig amb públic.
Les peces musicals interpretades per David Anguera al piano, vesteixen l'espectacle fent-nos viatjar en el temps, tot embolcallant l'austera, però efectiva escenografia, amb aparença de semimuntat (cosa buscada a propòsit que va en la línia de l'abans explicat).
En definitiva, una d'aquelles obres màgiques que ens porta La Perla 29, que malgrat apropar-nos aquest cop un format més reduït, no podem deixar escapar pas.
Podreu trobar aquesta delícia que recomano amb insistència fins al 19-5-24.
22-4-24:
Dilluns vaig poder veure per fi #UnaLlumTímida al #TeatreCondal.
Aquest musical de petit format és tot un fenomen en si mateix, on més de 25.000 espectadors l'han pogut gaudir.
Així, descobrirem a escena com dues mestres s'enamoren en plena època franquista. La peça seguirà l'evolució de totes dues amb el pas dels anys, mostrant-nos les condicions especialment crues de l'època per al col·lectiu LGTBIQ+ en general i per totes dues en particular, constituint un hàbil instrument per fer valdre la memòria històrica.
Aquest és dirigit amb enorme habilitat per la directora (i autora) brasilera, resident a Barcelona des de fa molt, #MariliaSamper, que ja ens ha regalat diverses joies que he pogut veure fa un cert temps, com per exemple L'Alegria [Nota: 8,4] (26-12-18), Pretty [Nota: 9,2] (7-5-16) i #DosPunkisIUnVespino (8-12-11).
Les cançons compostes per #AndreaPuigDoria i per #ÀfricaAlonsoBada són realment precioses. Comptar amb una Guitarra (#CèliaVarón) i un violoncel (#MartaPons) tocant en directe, tot acompanyat a les intèrprets, resulta realment fascinant i dona encara més emotivitat a la peça.
Només el fet de poder-les escoltar en directe, ja constitueix, per si mateix, un plaer difícil d'explicar (que, per cert, podreu continuar gaudint, a posteriori, en trobar-les en Spotify) i fa que pràcticament ens oblidem de la no existència d'escenografia.
L'Àfrica constitueix un pilar de l'espectacle, ja que no només és corresponsable de la creació de les cançons, com apuntava, si no que també està a càrrec de la dramatúrgia i n'és la coprotagonista (fent d'Isabel), sobresortint en totes dues tasques. Acompanyant-la, trobem a #JúliaJové, en el paper de Carmen, amb un personatge difícil d'interpretar, per les seves particularitats (que no us descobriré, per evitar espòilers), però molt ben resolt.
El nombrós públic congregat a l'enorme teatre, que gairebé l'omplia (un dilluns, cosa a destacar), va regalar a les artistes un ampli aplaudiment en acabar l'espectacle, que ben segur els va donar gasolina per continuar.
En definitiva, una excel·lent oportunitat de gaudir d'aquest musical petit, delicat i atractiu, amb un fort component reivindicatiu LGTBIQ+, que per quarta i última temporada podreu trobar al Teatre Condal.
No us la perdeu. La podreu trobar fins al 27-5-24.
21-4-24:
Ahir vaig veure #LaAgenteLiteraria al #TeatreAkadèmia.
Aquesta interessant proposta, dirigida amb encert per Lina Lambert (que n'és la protagonista, també), ens situa a l'elegant despatx (creat per #JosepIglesias amb tot luxe de detalls) d'una prestigiosa agent literària en l'àmbit internacional, on rebrà la visita d'una exempleada. Aquesta s'obre pas amb habilitat gràcies a la creació de la seva pròpia agència. El motiu de la seva visita però, desconegut pel públic, resultarà cabdal pel desenllaç de la peça (malgrat l'obert final).
La peça, amb un ritme tranquil, deixa paladejar les converses, així com intentar trobar que pensen realment les protagonistes: que amaguen, quins objectius tenen, perquè diuen determinades coses...
L'autor del text, #SergioVilaSanjuán, ens presenta una història original i interessant, encabida pel teatre (que també la produeix), de manera sublim enmig de Sant Jordi. A apuntar que les dates li escauen molt bé, per temàtica.
L'encertat repartiment protagonitzat per tres dones (cosa que s'agraeix i molt, perquè no és l'habitual), compta amb #LinaLambert, #AliciaGonzálezLaá i #LluïsaMallol. Destaca enormement l'actuació de la protagonista (multiplicada dirigint també), amb una agent d'enorme poder, difícil d'oblidar per les habilitats mostrades. De fet, sota el meu parer, constitueix un dels punts forts de l'espectacle.
L'única pega, que passa volant i l'hora de duració es fa curta, malauradament.
Podreu trobar aquest gran espectacle fins al 28-4-24... i ull, que queden poques entrades.
19-4-24:
29) CR#SH (Tothom pot caure) - Centre Cívic Cotxeres Borrell, Barcelona. Foto. Nota: suficient/bé
Ahir vaig veure #ElFavor al #TeatreGoya.
Aquesta simpàtica i afable comèdia dirigida amb habilitat per #XavierRicart, que no fa tant ens va regalar #ElsOssosDeLIrlandés [17-11-23] (i que ha participat en un bon nombre d'interessants projectes, tant com actor, com a director), compta amb un captivador text de l'actriu #SusannaGarachana (que de fet, vaig poder-la veure fer un magnífic treball a #UnaButacaAlPolNord [23-12-23]), que s'estrena ara amb un òptim resultat com a autora, en tot un teatre en majúscules com és el Goya.
Estem davant d'una comèdia de gran format i es nota des del primer minut, amb un repartiment popular i fàcilment reconeixible, així com amb gran nivell (i espectacles a l'esquena), conformat per #EduardBuch, #DavidMarcé, #JordiRico i #MarcRodríguez. Els quatre, amb molta química entre ells, interpreten un grup d'amics que s'han reunit, aparentment com sempre. Aquest cop, però, un d'ells, el Cesc, que és l'amfitrió, els demanarà un gens convencional favor, que els trasbalsarà per tot el que podria implicar.
M'ha agradat per la seva originalitat especialment el principi. No només els divertits crèdits projectats sobre el teló, amb una suggerent música i els membres de l'equip, dibuixats un a un, de manera molt artística, imitant dibuixos infantils. Si no també després, on el protagonista ens introdueix el que veurem, tot interpel·lant-nos (de manera semblant com succeeix al final) i dient-nos, en realitat, com es resoldrà tot, però d'una manera ben particular, que vista amb perspectiva resulta atractiva.
El ritme de la peça és alt, amb transicions dinàmiques entre les diferents converses i amb pulles constants entre aquest entranyable grup d'amics que tant s'estima, malgrat les seves diferències.
L'escenografia d'#AnnaTantull (amb un treball que amb raó, he elogiat no poques vegades a diferents obres), és realment preciosa, possiblement d'un pis de la zona noble de Barcelona, amb tot luxe de detalls, que el fan semblar ben bé real per a l'espectador.
En definitiva, una preciosa comèdia realitzada amb talent i recursos, que constitueix una magnífica oda a l'amistat... i perquè no dir-ho, a la paternitat, que de segur us farà passar una divertida estona a la butaca.
La podreu trobar fins al 26-5-24.
14-4-24:
Diumenge vaig poder veure #Altasasu al #TeatreJoventut d'Hospitalet de Llobregat.
Aquesta magnífica proposta de la companyia d'Euskal Herria #LaDramáticaErrante, ens porta un espectacle que ha estat nominat a dos #PremiosMax.
Així, mitjançant la ficció, aquesta peça de teatre documental segueix amb habilitat el polèmic cas dels joves d'Altasasu, empresonats de manera arbitrària amb penes irrisòriament elevades.
El fet que mostra el punt de vista de totes les parts (Guàrdies Civils inclosos), és sens dubte un encert... i a la vegada un repte pels intèrprets (que superen amb nota), en haver-se de multiplicar per realitzar tots els personatges. Aquests canvis de personatges bruscos, estan molt ben implementats per #EgoitzSánchez, #AnePikaza, #NagoreGonzález i #AitorBorobia, aportant molt de dinamisme i ritme al mostrat.
A escena, no trobem gaire més que uns bancs, que en utilitzar-se amb habilitat pels actors, resulten prou convincents i fan que ens oblidem per un moment, d'aquesta buidor escenogràfica. El panell de llums LED, col·locades damunt, donen molt de joc pel que fa a la il·luminació, sobretot en determinats moments.
La dramatúrgia i direcció, a càrrec de #MariaGoiricelaya és fantàstica. De fet, ja va guanyar un Premio Max en 2023 per la seva adaptació de #Yerma.
Atès que un partit polític d'extrema dreta (del qual no diré el nom per no fer-ne publicitat) volia censurar aquest espectacle, és quelcom, com a ciutadans amb un sentit crític, que hauria de preocupar-nos, independentment de la nostra ideologia, ja que això és més propi d'èpoques predemocràtiques, que no pas d'una societat moderna.
Convé remarcar que el gruix del públic va regalar uns enèrgics aplaudiments i es va posar dempeus en acabar la funció.
En definitiva, una excel·lent oportunitat, per una banda, d'apropar-se al cas d'Altsasu, si no el coneixíeu a fons, a través d'un espectacle de qualitat... i per l'altra, de veure el teatre que triomfa fora de Catalunya, gràcies a la gira que l'ha portat a fer parada al Teatre Joventut, amb una programació que no té res a envejar a la de Barcelona.
13-4-24:
El 13-4 vaig anar a veure #Planta57 (Subes?) al cèntric #TeatreDelRaval.
Aquesta peça és dirigida per #ÒscarMolina, del que encara recordo espectaculars obres d'ell com a director que vaig poder veure ja fa un temps, com per exemple: #SotaLaCatifa (13-9-17), #ACadaReySuMerecido (2-2-17), #Cloaca (6-3-15) i #LaPeixera (27-5-16).
Aquesta d'enguany, però, s'allunya enormement de l'estela del plantejat en les anteriors, per entrar en el terreny de la comèdia. En particular, ho fa, amb un text de #JoseBarón, multiplicat, ja que també actua.
El plantejament inicial, malgrat que no és original, pel fet que trobem a dos estranys atrapats en un ascensor... sí que prendrà divertits i originals camins (amb alguns girs que no es veuen venir), que no revelaré. El que sí que puc dir, és que serà una delícia per un públic "gran" (podríem convenir que a partir de 1970, per tal que us feu una idea del que parlo), ja que hi ha moltes referències a aquesta generació, i s'utilitza molt la nostàlgia. Tanmateix, per edat meva, a mi hi ha moltes coses que se m'han escapat.
El personatge interpretat amb energia per #JoséBarón, inspirat en el waterpolista #JesúsRollán, i amb un nom similar, constitueix tot un homenatge pòstum a aquest que s'agraeix.
Per altra banda, trobem en el divertit personatge de #LauraSancho, una dona de fer feines antagonista al particular exwaterpolista amb el qual es trobarà tancada.
En definitiva, un espectacle lleuger, recomanat per un públic "gran", que vulgui passar una bona estona. A apuntar, que el públic (majorment de la generació que abans explicava), va gaudir de valent i va regalar als 2 actors un enèrgic aplaudiment en finalitzar aquesta peça que de fet, ja es va prorrogar (heu de tenir present que es va estrenar a finals de febrer).
La podreu trobar fins al 28-4.
12-4-24:
Divendres vaig anar a veure #Exquisit al #TeatreTarantana i vaig gaudir com un nen petit.
Minut zero i primer impacte positiu, ja abans de començar l'espectacle: l'escenografia de #CescColomina, que un troba només entrar, resulta enormement convincent i està molt ben pensada (tònica general en aquesta peça). Sembla ben bé que ens trobem en la cuina d'un modern restaurant de moda.
Segon impacte, el text, a destacar, de dos dels quatre intèrprets (#RubènMontañá i #ToniSans), amb una original premissa de la qual parteix: uns germans, amb no gaire relació es retroben a la cuina del restaurant d'un d'ells, un talentós xef. Tal com descobrirem, aviat, la vida els canviarà davant d'una desconcertant i misteriosa proposta (que no revelaré).
Sobta, en positiu, com fins i tot les converses que podrien semblar menys insubstancials resulten interessants. A més a més, trobarem múltiples i interessants girs versemblants, que no només fan que una no pugui imaginar el desenllaç, sinó que també fan difícil de predir per on avançarà l'obra. Això anirà sorprenent la persona espectadora contínuament, deixant espai perquè intenti vaticinar el que succeirà.
Les fantàstiques interpretacions dels quatre actors (els dos que abans apuntava com a autors més #MartaRosell i #MontseAmat) amb personatges ben particulars malgrat semblar reals (cosa que comparteix amb el text), resulten quelcom a destacar. Com s'interrelacionen entre ells, està representat de manera sublim.
Cal dir que aquesta peça dirigida amb talent per #ToniSants, funciona amb precisió suïssa.
En definitiva, una sorpresa absoluta. Sobretot pel fet que, en realitat, la major part de l'espectacle l'han gestat ells sols (direcció, autoria, part de l'escenografia i actuacions). Tot un descobriment. Apunteu aquesta companyia, #ElsMarquesets, si no la coneixeu (mea culpa), perquè donarà a parlar gràcies a la seva magnífica incursió al teatre de text (prèviament feien musicals) amb una proposta com el seu títol indica: exquisida.
Procureu anar a veure-la, que no ús en penedireu. La podreu trobar fins al 5-5-24.
11-4-24:
Ahir vaig anar a veure #Pazzo al #VersusTeatreGlòries.
Estem parlant d'un notable espectacle dirigit amb encert per #RobertoGAlonso, que ens mostra dos personatges, Dàrius i Francesco. Aquests són interpretats pel magnífic repartiment d'actors conformat per #JordiBanacolocha (amb una trajectòria espectacular, participant en més de 200 obres de teatre) i #AdriàSalazar (que malgrat la seva joventut [2003], ja ha participat en nombrosos projectes a televisió, cinema i teatre).
Els dos protagonistes malviuen en el que en un altre temps va ser un gran circ. Actualment, però, aquest està abandonat en un estat deplorable, com ens mostra la imponent i efectiva escenografia (que fins i tot compta amb una plataforma en alçada, molt ben aprofitada, per cert) d'#AnnaTantull.
El bon text del jove autor i actor #FèlixHerzog ens mostra la relació amb tots dos gairebé de pare i fill (arran de la mort dels pares), què constitueix l'eix vertebrador de l'espectacle. A mesura que avança l’obra, es van prenent interessants ramificacions (que no revelaré per evitar espòilers) on trobem l'amor, la nostàlgia, el talent, la família, el relleu generacional, la crisi... entre d'altres.
Pel que fa a l’il·luminació circense, a càrrec de #DanielGener, li va com un guant a la peça.
Cal remarcar el preciós i espectacular vestuari mostrat, d'#ElenaBallester, que resulta atractiu i especialment escaient.
Novament, una recomanable producció d'#ApuntaTeatre que ens porta un bon espectacle intergeneracional de gran qualitat (on grans i joves gaudiran, de segur), amb diferents elements funcionant en sintonia, com si es tractés d'una bona recepta de cuina.
Convé destacar el final, preciós, amb moment musical inclòs.
En definitiva, una gran oportunitat de veure aquest espectacle, prorrogat, si no ho vau poder fer prèviament (com és el meu cas), quan participava #AdrianGrösser.
El podreu trobar fins al 28-4-24.
5-4-24:
Divendres vaig anar a veure #LaMàquinaHamlet a la #SalaAtrium.
Aquesta gens convencional obra, dirigida per #MarcChornet, és d'un dels grans autors alemanys #HeinerMüller. Per entendre aquesta peça, és important conèixer el context i la realitat d'aquest quan la va escriure, l'any 1977. La situació de Berlín Occidental, la censura que va patir, el suïcidi de la seva dona, entre d’altres, van influir directament a la seva obra.
La peça, produïda per #ProjecteIngenu (companyia amb una llarga i reconeguda trajectòria que pren com un dels seus eixos la tecnologia aplicada al teatre), està pensada per ser escoltada amb uns auriculars sense fil que es proporcionen a la persona espectadora només entrar. De fet, l'escenari està sonoritzat amb micròfons d'ambient amb habilitat per #NeusPàmies. La música electrònica de #GerardMarsal, especialment adient, així com els diferents matisos de la sonorització, s'aprecien millor gràcies als auriculars distribuïts a l’inici. Tanmateix, el seu ús no és imprescindible (tret d’un moment puntual en el qual l'actriu que no parla aleshores, només podrem escoltar-la per aquests).
Actuacions robòtiques a propòsit, pel que fa a gestualitat i entonació, característiques del particular Hamlet interpretat pel fantàstic actor #XavierTorra, sumades al críptic text, fan d'aquesta una abstracta obra amb abundants repeticions en cadena, recomanades només pels espectadors més agosarats que busquem trobar quelcom diferent en un teatre, allunyant-se dels circuits habituals.
#AnnaPérez, amb una particular Ofèlia amb un paper passiu que sobtadament canviarà, ens regala un fantàstic tancament amb una interpretació contundent a remarcar.
La interessant escenografia simula un hotel on trobem dos personatges estoics, embogits i gairebé paralitzats... en una atmosfera enrarida i singular, que se'ns dubte submergeix a l'espectador fins a gairebé ficar-lo dintre de l'espai teatral (metafòricament parlant) i que per a mi, és el punt fort d'aquest espectacle.
En definitiva, una aposta arriscada que no us deixarà indiferents, allunyada del que trobem habitualment als teatres. La podreu trobar fins al 28-4-24.
4-4-24:
Ahir vaig anar a l'estrena del #FashionFreakShow al #TeatreColiseum.
L'obra, espectacular i vistosa com poques, mostra incomptables vestits del dissenyador que van anar desfilant (mai millor dit) al ritme d'una acurada selecció musical, barrejada amb algunes pinzellades de la vida de l'artista (des de la seva primera creació, l'icònic os, realitzada de petit... fins a l'actualitat, passant per bons -amor- i mals moments personals -mort de l'estimat-).
Cal apuntar que les vistoses projeccions gegants, de gran qualitat, complementaven com un guant les diferents coreografies del nombrós repartiment.
Cal remarcar, que també hi ha espai en aquesta peça per la música en directe, amb algunes cançons interpretades per una de les artistes, amb talent.
Naturalment, el plat fort de l'espectacle és el vestuari, amb un nombre impressionant de creacions del mateix dissenyador, qui també dirigeix l'obra de la qual n'és l’autor. De fet, fa possible complir el seu somni d'infantesa en dur a terme aquest espectacle, que malgrat durar més de 2 h (amb entreacte inclòs), passa realment volant.
L'espectacle, que va comptar amb la presència de #JeanPaulGaultier, prèviament al photocall i en acabar, a l'escenari. En aquest últim, va dedicar un vitalista i reivindicatiu discurs als presents que va fer les delícies d'un entregat públic.
En definitiva, un molt recomanable espectacle de gran volada d'un dissenyador irreverent que ha marcat època amb les seves propostes gens convencionals i que les persones amants de la moda farien bé en no deixar escapar.
La podreu trobar només fins al 21-4.
22-3-24:
Ahir vaig veure #17EsbossosDesDeLaFoscor al #TeatreTantarantana.
La peça, dirigida per #ElenaFortuny, és de #RolandSchimmelpfennig, l'autor alemany contemporani més representat. L'obra està basada, alhora, en La ronda de #Schnitzler, amb la qual comparteix estructura i que va ser escrita fa cent anys. De fet, s'han realitzat, d'aquesta, nombroses adaptacions teatrals i cinematogràfiques, però potser la més coneguda pel gran públic és 360.
Una de les poques parts negatives de veure molt de teatre, és que és difícil que et sorprenguin i aquesta obra la veritat és que ho ha fet, tot desconcertant-me en diferents moments clau.
Així, damunt l'escenari trobem 3 actors: #PaulaBlanco, #BabouCham i #JunyiSun, multiplicats, ja que arriben a representar fins a 10 personatges. Aquests, generalment estan agrupats en parelles que representen diferents situacions en què el poder exerceix violència sexual cap a dones d'estrats socials que es troben per sota, amb algunes escenes realment crues, molt ben interpretades.
A vegades, hi ha una fina línia entre quelcom que rebutgem o que no ens agrada i una genialitat... i la veritat és que aquesta peça sembla prendre aquest camí.
L'escenografia, d'#OnaGrau, per a mi, ha estat un dels punts forts de l'obra. Aquesta està projectada sobre unes tires amb uns dibuixos molt artístics que ens situen amb precisió en l'espai en el qual ens trobem, canviant en diferents moments.
Davant d'una difícil funció, com va ser la d'ahir, cal remarcar la professionalitat amb la qual els tres actors de #LaDanesa van executar l'obra.
En resum, una bona peça, recomanable per a les persones més aventureres, allunyades de tot allò "mainstream", que busquen quelcom diferent en un teatre.
La podreu trobar fins al 7-4.
21-3-24:
20) El Messies - Gran Teatre del Liceu, Barcelona. Oratori.
Foto. Nota: suficient
20-3-24:
Ahir vaig veure #LaVeritatDeLaMentida ("L'Envers du Décor", 2016, que vindria a ser, "Sense Filtre"), al Teatre Akadèmia.
Aquesta peça, dirigida amb gran talent per #GuidoTorlonia, és una comèdia deliciosa de #FlorianZeller, l'autor francès viu més representat fora de França i del qual ja hem pogut veure d'altres muntatges a Catalunya.
La particularitat d'aquesta, a primera vista convencional comèdia, on un senyor deixa a la seva parella de tota la vida per una jove, i la presenta en un sopar als seus dos millors amics (parella, de la mateixa edat també), és que, el públic, pot escoltar el que pensen realment els personatges, en trencar la quarta paret i dir-ho en veu alta, aquests.
El repartiment és realment encertat, però cal destacar a #EnricoIanniello, d'un talent difícil d'explicar. No fa tant que el vaig poder veure en la sublim #FilumenaMarturano i poder tornar-lo a gaudir ara és tot un immens plaer.
Així trobem en les actuacions dels actors (on també trobem a #ConchaMilla, #FrankCapdet i #Aida Llop) un dels punts forts de l'obra.
No s'ha de passar per alt l'escenografia a càrrec de #PaulaBosch, d'un acomodat pis del centre, realitzada amb tot luxe de detalls i que resulta impressionant per com s'adapta a l'espai del teatre.
Les 4 o 5 petites pauses que hi ha al llarg de l'obra que dura gairebé dues hores, s'agraeixen i ajuden a paladejar el que anem veient al davant dels nostres ulls.
La cançó interpretada per la seductora Aida Llop en directe, resulta escaient i vistosa. El tema triat potser no era el millor, però per gustos colors.
En definitiva, una magnífica comèdia de gran qualitat molt recomanada tant pels habituals del teatre com pels que no ho són, que de segur agradarà per anar un pas més enllà de les típiques comèdies i per l'amor i professionalitat amb la qual s'ha fet.
La podreu trobar fins al 31-3-24.
19-3-24:
Avui he anat a veure #FakeIt a la #SalaFlyhard.
He trobat un espectacle dirigit per #MercèVila, ple d'energia i amb molta dansa urbana, majorment a càrrec de la joveníssima protagonista, #CloeAmores @cloe.amores. La bellesa d'aquests balls són dignes d'elogi, gràcies a l'excel·lent feina de la intèrpret que també actua amb consistència, malgrat que el seu gran talent (i passió) és ballar, tal com aconsegueix demostrar-nos.
Convé remarcar que aquest és ideal per un públic jove o familiar, perquè aborda moltes de les preocupacions dels adolescents, però també dels seus pares. Ho mostra a través d'una història que entoma el fet d'assolir la realització personal a través dels fills, sacrificant potser la seva pròpia. També, s'aborden d'altres interessants preguntes com, per exemple: Què és l'èxit? Tot val per obtenir-lo? Les frustracions dels pares les han de compensar els seus fills? Han de marcar aquests el seu camí a seguir? Quin paper juguen les xarxes socials sobre els més joves? Poden ser perjudicials? Tot val per triomfar en aquest sistema capitalista?
Cal tenir present que el to és majorment còmic i distès, malgrat que hi ha moments difícils.
Cal dir que els autors, #MartaAran i #PauCoya, han sabut integrar al text una part important de l'experiència personal de la protagonista, tot donant-li una major versemblança.
L'espectacle, molt 2.0, combina vídeos gravats (en directe i en fals directe) amb actuacions, proposant-nos un format molt dinàmic que s'ajusta com un guant a l'escenografia presentada, semblant a un estudi de gravació.
S'agraeix molt la voluntat d'apropar els joves al teatre amb una polida peça de qualitat, on veiem a #MartaBayarri (convincent, mostrant-nos les diferents arestes del seu personatge) i #SergioMatamala (intens i divertit en el seu peculiar paper), sortint de la seva zona de confort per fer possible aquesta bona peça, que podreu trobar fins al 15-4.
Ahir vaig veure #Dopaland a #LaVillarroel.
Aquesta peça, escrita (i dirigida enguany) amb encert per la creadora de #LoNuestro, és a dir, #EuManzanares, parteix d'una original premissa. L'obra d'aquesta artista, polifacètica com poques, ja que escriu, dirigeix i actua amb talent, ens transporta a un despatx on trobarem una pintoresca situació entre dues persones. Aquesta, compta amb l'al·licient de què l'espectador està presenciant quelcom que no comprèn i que no desentrellarà fins a gairebé al final de l'obra... serà llavors quan tot cobrarà sentit en aquest divertit espectacle.
Cal remarcar que ens transmet un missatge reivindicatiu que s’agraeix. Una crítica vers la precarietat d'aquest sistema capitalista en el qual ens ha tocat viure.
La disfressa de panda té un component visual llampant que contrasta fortament amb el que succeeix en algunes parts de l’espectacle i que conforma un imaginari de l'obra interessant.
Cal dir, també, que les bones interpretacions dels dos actors (#AdrianaSegurado, amb un personatge ben particular que no saps per on sortirà i #FelipeCabezas, amb un personatge que viu una muntanya russa emocional) donen versemblança a l'obra i fan plausible l'original text d'Eu.
Val a dir que enguany no l'ha pogut tornar a dirigir #SergiPompermayer (d'enorme talent... encara recordo com si fos ahir la seva meravellosa i particular versió de #DonJoan de Molière al TNC... malgrat que ja han passat vuit anys)... però el seu lloc l'ha pogut ocupar la mateixa Eu, multiplicada per a l'ocasió.
En definitiva, si no vau poder veure aquesta modesta i original peça que va ser un èxit a la petita #SalaFènix, ara teniu una excel·lent oportunitat de veure-la dintre del (arriscat i atractiu) Programa L'OffLaVillarroel.
La podreu trobar, fins al 7-4-24.
29-2-24:
16) Faun/Noetic - Gran Teatre del Liceu, Barcelona.
Dansa.
Foto. Nota: bé
16-2-24:
El 16-2 vaig poder veure #Macbeth al #TeatreLliure de Montjuïc.
Què dir de Macbeth, la gran joia de Shakespeare, plena d'èpica, ambició, pors i violència?
Aquesta adaptació, dirigida per #PauCarrió, ens apropa una versió ambientada en un hospital de campanya de la Primera Guerra Mundial. El resultat és enormement obscur i tètric amb una il•luminació (#RaimonRius) i vestuari (#SílviaDelagneau) en la línia d'això.
En aquesta peça que trobem enguany, trobarem un repartiment realment impressionant, gairebé impossible de millorar, conformat per #MohaAmazian (Caithness, Sergent), #JoanAmargós (Malcolm), #PepoBlasco (Porter, Seyton), #PepCruz (Duncan), #PolLópez (Macduff), #CarlesMartínez (Angus, Lenox), #LaiaMarull (Lady Macbeth), #AlbaPujol (bruixa 1), #XavierRicart (Banquo), #MarcRodriguez (Ross), #MarcSoler (Fleance), #JúliaTruyol (Donalbain, bruixa 2), #MarUlldemolins (Lady Macduff, bruixa) i #ErnestVillegas (Macbeth).
Només pel fet de trobar a tots aquests actors i actrius d'enorme talent *adalt* d'un escenari, ja hauria de ser motiu suficient per apropar-se al teatre. Si a això li sumem que estem davant d'un Macbeth, llavors el fet ja passa a ser gairebé una obligació. Una pena, però, no haver pogut gaudir de #JulioManrique a escena, com era la previsió inicial, compensada per Ernest Villegas, que va assumir aquest difícil repte.
La crispació dels personatges, segons es precipiten els diferents i perillosos esdeveniments, l'aconsegueixen traspassar al públic.
La posada en escena del final és realment preciosa i emotiva. Per una banda, l'escenografia de #SebastiàBrosa, original, obscura i colpidora, amb un bosc de Birnam ben característic... i per l'altra, la preciosa peça al piano... constitueixen un tancament a destacar.
La podreu trobar fins al 23-3.
15-2-24:
Tot just surto de veure #LosChicosDelCoroElMusical al #TeatreTivoli.
Aquest fantàstic musical és una llarga peça (de més de 2 hores) que passa volant, amb un desplegament tècnic que impressiona.
L'obra és una adaptació de la famosa pel·lícula #LesChoristes, creada per #ChristopheBarratier, que ens ha regalat unes boniques paraules en finalitzar l'estrena. Aquesta va ser concebuda fa uns vint anys i segueix les peripècies d'un apassionant mestre que arriba a un internat humil, on trobarà nens, trapelles, però d'enorme cor, que el captivaran. Junts, posaran en marxa un cor musical, no amb poques dificultats, que ens regalarà algunes cançons realment emotives, d'aquelles que posen la pell de gallina.
L'escenografia és talment espectacular, amb tot luxe de detalls i contínuament canviant, a una velocitat trepidant, cosa que ajuda a mantenir un alt ritme. Sens dubte, haurà estat tot un repte desafiant dissenyar-la, construir-la, etc. La il·luminació, a més a més, s'ajusta com un guant als diferents elements que trobem a escena.
El repartiment d'adults, encertadíssim, està acompanyat per uns joves (i també nens), amb molt de talent.
Destaca la feina, tant del director d'escena, #JuanLuisIborra, com del director musical, #RodrigoÁlvarez, que han sabut portar al públic un producte fet amb enorme delicadesa artística.
El final, realment emotiu, té uns girs molt interessants que us atraparan.
En definitiva, un musical d'alts vols, que no us podeu perdre, tant si vau veure la pel·lícula com si no. La podreu trobar, al majestuós Teatre Tivoli fins al 3-3-24.
14-2-24:
13) Un ballo in maschera - Gran Teatre del Liceu, Barcelona.
Òpera.
Foto.
11-2-24:
12) Òpera per tutti - Aquitània Teatre, Barcelona.
Òpera. Espectacle familiar.
Foto.
8-2-24:
Dijous vaig poder gaudir de #TotFentPigmalió a la #SalaVersusGlòries.
El projecte, dirigit amb encert per #MarcRosich i #JordiAndújar (que fa poc ens van regalar una altra bona peça en aquest mateix teatre: #LaFormaDeLesCoses), és protagonitzat per dos talents del teatre amb enorme recorregut com són la #Lloll Bertran (amb la que he crescut rient amb ella a TV3 durant la infantesa, com tota una generació) i #ManelBarceló (un esplèndid actor al qual admiro i he pogut gaudir en diferents projectes teatrals).
Aquesta peça pren com a referència l'obra del 1913 de #BernardShaw (basada, a la vegada en el relat d'Ovidi). En concret, segueix fil per randa la versió traduïda i adaptada amb molt de talent al català per #JoanOliver l’any 1957. Tanmateix, durant aquest espectacle els personatges entren i surten d’aquesta. És a dir, trobem una obra dintre de l'obra, ja que els dos actors, a més a més de representar tots dos sols aquesta peça amb tants personatges (que ja va fer la Lloll fa vint anys amb #DagollDagom), també interpretaran el paper d’actor i actriu en si mateix. De fet, fins i tot es dirigiran al públic, tot trencant la quarta paret, amb no poca gràcia. El resum ràpid de l'espectacle seria que una dona, d'origen humil, es creua en la vida d'un professor de fonètica que, per una juguesca, l'ajudarà a comportar-se i parlar amb propietat per tal d'aconseguir fer-la passar per algú d'origen adinerat.
Hi ha algunes parts petites de musical de petit format en què els personatges canten, que són realment emocionants, malgrat ser una obra de text majorment.
La il·luminació és especialment adient i reforça la bona escenografia, que simula una sala d'assajos. El vestuari de #RaquelIbort, a més a més, és un dels pilars de la peça i és realment espectacular.
L'únic “però” d'aquest notable espectacle, és que els deu primers minuts costaven de seguir des de les últimes files (pel que fa a dicció), almenys, el dia que vaig anar jo.
En resum, una peça molt cuidada, amb gent d'enorme talent (i trajectòria) al darrere, que farà les delícies de tota mena de públic (i no només el més gran).
La podreu trobar fins al 24-3 i recomano que no us la perdeu.
7-2-24:
Ahir vaig anar a veure #Purificats (Cleansed) al #TeatreTantaranta i vaig sortir trasbalsat.
Aquesta obra està escrita per la polèmica autora britànica #SarahKane, una referent del teatre contemporani de parla anglesa, que es va suïcidar amb només vint-i-vuit anys.
La peça que trobem enguany és la més popular juntament amb #Blasted (Rebentats), que, per cert, vaig poder veure al Teatre Nacional de Catalunya en 2018. Com en aquella, ara estem davant d'una obra polèmica, plena de violència física i sexual explícita, amb un text certament críptic.
Així doncs, l'obra segueix a un suposat doctor, en #Tinker, resident a una mena d'hospital psiquiàtric. Dins d'aquest espai figurat (ja que no hi ha escenografia), els diversos personatges es veuen sotmesos a formes de tortura extremadament gràfiques, que busquen desfigurar les seves identitats considerades no normatives.
Aquesta obra, dirigida amb talent per #MiaParcerisa (que també fa de Rod), ens parla de tu a tu, sobre l'amor i la identitat, dintre d'un clima obscur que incòmoda a l'espectador a la butaca. Això ho fa gràcies al realisme que impregna el repartiment en les seves actuacions, que sens dubte, són el plat fort del muntatge.
El fet que sigui la carta de presentació de #LaCremosa, sobta, ja que el muntatge és de gran qualitat i complexitat. Com deia, les interpretacions dels 7 actors són brutals, però, voldria remarcar el sàdic doctor Tinker interpretat per #GuillemFont, difícil d'oblidar, la veritat.
En definitiva, una obra dura, no apte per a tots els públics, però imprescindible pels amants de Sarah Kane. Així, podreu trobar una jove companyia presentant un producte final impecable, malgrat l'enorme dificultat de realitzar un muntatge com aquest.
La podreu trobar fins al 25-2-24.
Divendres vaig veure #Elling a #LaVillarroel.
Aquesta peça excepcionalment vitalista, segueix una part de la vida d'#Elling, majorment des que surt d’un centre de salut mental on ha viscut internar durant anys, fins que tot just enceta una nova etapa a un pis tutelat amb un bon amic.
El repartiment és realment espectacular. Poder trobar compartint escena a #DavidVerdaguer, #AlbertPrat, #AlbertRibalta, #ÒscarMuñoz i #QueraltCasasayas, és sens dubte un gran regal que ens fa la Villarroel. Què és normal? Què hauria de ser-ho? És aquesta una paraula que hauríem d'eliminar del nostre vocabulari? A totes aquestes preguntes i a d'altres interessants ens respon aquesta peça teatral, amb un relat ensucrat, plaent i efectiu.
Sens dubte, una elaborada comèdia dirigida amb talent per #PauCarrió, que s'allunya de l'habitual. Aquesta, ens fa somriure durant gairebé tota l'obra, gràcies a la peculiar mirada d'aquest extravagant protagonista que tant es fa estimar.
No és casual que aquesta peça teatral basada en l'obra literària de #IngvarAmbjørnsen, hagi estat un èxit a tot arreu amb una adaptació al cinema nominada als Òscars. Convé remarcar que un cop s'abaixa el teló et quedes amb ganes de més.
Apostar per un format com ja va fer #Dolors (de #SergiBelbel i #CristinaClemente), de teatre per capítols, seguint l'Elling en aquest cas, seria novedós, interessant... i arriscat. Mentrestant, podeu gaudir dels quatre llibres, si us heu quedat amb ganes de més.
No us perdeu aquesta notable obra, que podreu trobar fins al 17-3-24.
Dijous vaig veure #Perla a #ElMaldà.
Aquest espectacle de teatre-documental ens narra la vida que portaven les treballadores en primera fàbrica de perles artifical de Manacor (posteriorment coneguda com Majorica), fa un segle aproximadament. Tot això de la mà de la jove companyia #LesPinyes.
L'obra segueix el testimoni d'una trentena d'extreballadores ja jubilades. Aquestes ens parlen de com era la feina... però també del seu dia a dia. Les quatre actrius (#MartaAsamar, #CèliaCastellano, #NoèliaFajardo i #FrancescaVadell), es posen en la seva pell, i ho narren intentant seguir fil per randa el seu testimoni.
Hi ha un component reivindicatiu i social important. A més a més, ho fa impregnat de feminisme, cosa que s'agraeix, especialment, amb els temps que corren d'inexplicable censura teatral per part de determinats partits polítics d'extrema dreta. La peça, reflexiona sobre el paper de la dona llavors... i el més interessant, ens explica com va ser la primera vaga de treballadores de l'estat. Aquesta vaga de "les perleres", al 1903, va tenir un alt seguiment (75 de 100 treballadores), durant dues jornades d'aturades.
Una part important de l'espectacle, la més vistosa potser, utilitzant el recurs del teatre d'objectes, gravat i projectat en directe. Els estris emprats són perles o objectes relacionats amb aquestes (per exemple una capsa de joies).
En definitiva, un espectacle molt recomanable per les persones interessades en aquella època, amants del teatre documental de petit format.
La podreu trobar fins al 18-2-24.
24-1-24:
Ahir vaig veure #ElCollarDeLaReina al #TeatreAkadèmia.
Frisava de ganes de veure la nova comèdia de #RicardFarré (que malauradament aquest cop no actua) i #ArnauPuig, després de la fantàstica #ElBonPolicia, que vaig poder gaudir el 12-1-21.
https://www.instagram.com/p/CLPiAL9h2yV/
La peça, basada en fets reals, per difícil que ho sembli, segueix la particular i interessant història darrera d'un costós collar, que va contribuir a enterbolir la ja de per si malmesa reputació de la reina Maria Antonieta, a causa del gran escàndol que va suposar. Aquesta desafecció del poble (i la noblesa) amb la reialesa, va ser un dels molts detonants (juntament amb l'encariment dels productes de manera exponencial, la manca de treball per 1/3 part de la població, etc.) que van originar la Revolució Francesa a posteriori.
De fet, dit assumpte, va generar no poques peces de ficció al respecte (literàries, majorment), de Dumas i Goethe, entre d'altres.
Segons avança la comèdia, es va tornant cada vegada més esbojarrada, la qual cosa resulta divertida. Un exemple d'això succeeix quan, cap al final, han d'aparèixer un gran nombre de personatges i davant la impossibilitat, ja que només hi ha 2 actors (#MartaPérez i #ArnauPuig, multiplicats en diferents personatges fàcilment distingibles, això sí), podrem veure com es canvien frenèticament al darrere de l'escenografia i finalment ni això, a causa de la manca de temps.
La sòbria escenografia, canviant, gràcies a la plataforma que gira, ens transporta ràpidament d'un espai de París a un altre, sense gairebé ni adonar-nos.
El final, que òbviament no revelaré per evitar espòilers, distà del real, però va més en la línia del gènere de l'espectacle teatral, així que un encert el canvi.
En resum, una bona comèdia de petit format, amb una atractiva trama històrica al darrere, que farà les delícies d'un públic àvid d'aquest tipus d'espectacles.
La podreu trobar fins al 18-2-24.
19-1-24:
Ahir, per fi, vaig poder veure #ISEKAI: Història d'un segrest al #TeatreTantarantana.
La veritat és que em feia molta il·lusió veure aquest nou espectacle de #LoredanaVolpe, del qual n'és autora i directora.
Aquesta talentosa i jove dramaturga veneçolana, torna a sorprendre'ns portant-nos una obra multimèdia immersiva. De fet, fa tot l'efecte que ens trobem dintre d'un videojoc de rol dels 90.
Sembla que Loredana és una amant de les propostes arriscades i de portar quelcom diferent (i de qualitat) als teatres, com vaig poder comprovar repetidament en tres dels seus espectacles previs: "L'habitació tancada" (2021) https://www.instagram.com/p/CWav3NEtH2E/, on de fet, també participaven dos dels tres actors de la proposta d'enguany (#MarcPujol i #ChapRodríguez); "El nino. Allà on és més fàcil veure-s'hi" (2021) https://www.instagram.com/p/CNH_19eBo8Y/ i Hamlet/Segismundo (2018) https://www.instagram.com/p/BqanLvQlOGS/
Així, quan m'imaginava aquesta obra, no pensava que trobaria al Tantarantana un espai immersiu tan elaborat.
Val a dir, però, que el resultat final és agredolç, perquè combina grans encerts amb aspectes a polir. Sempre tenint present, que el resultat final és bo, això sí.
Podem trobar un vestuari realitzat per #AnnaPuenteLlucià, absolutament meravellós, amb uns personatges captivadors que costa de trobar en muntatges teatrals.
També destaquen les projeccions, que van de punta a punta de la sala i que és on trobem presentades les diferents seqüències pròpies del "videojoc", que fan fins i tot una mena d'efecte 3D (dissenyades per #JimenaTormo).
Sens dubte, un projecte molt ambiciós... però potser massa (i aquí rau el punt fort, i feble de l'espectacle, al mateix temps). Combinar dues històries: la real, amb la que succeeix al videojoc, com si es tractés de "Hitman", dificulta poder submergir-se en la part fantàstica.
Tres possibles aspectes a millorar podrien ser:
1) Unes poques escenes sense tensió dramàtica s'allarguen massa i el ritme de la peça es ressent. 2) La veu en off, sovint distorsionada, personalment, no em convencia. 3) Potser, un to més humorístic, hauria ajudat més a l'espectacle (malgrat que no deixa de ser una conjectura per part meva).
Les dificultats de la protagonista, #VanessaCastro, per tirar endavant a estones són perfectament comprensibles, ja que haver de simular estar submergida en aigua, etc. i alhora interactuar amb una pantalla digital, és tot un exercici d'interpretació enormement complicat (del que estrelles de Hollywood ja n'han assenyalat la dificultat, no poques vegades, en pel·lícules amb molts efectes especials).
En definitiva i malgrat l'explicat anteriorment, vull remarcar que és un espectacle pioner, avançat a la seva època i a tenir molt en compte. El fet de tenir una part immersiva molt treballada i espectacular, pròpia d'un muntatge de gran pressupost, així com l'ambientació, que és una delícia, superen amb escreix les dificultats trobades en la part teatral, pròpiament. En resum, una peça ideal per persones "freaks" (com jo) amants dels videojocs, l'anime, els jocs de taula, etc.
També us he de dir, que després de veure tota la feina que hi ha al darrere, per fer funcionar això amb absoluta precisió, farien falta 3 vides i molt de pressupost. Així doncs, és un projecte a alabar, sens dubte, malgrat que el resultat final no sigui perfecte.
Podreu trobar aquesta peça experimental i sorprenent fins a l'11-2-24.
17-1-24:
Ahir vaig anar a l'estrena d'"Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig" al #TeatreTantarantana.
Aquesta recomanable peça de teatre documental resulta pedagògica i plaent a parts iguals, a la vegada que reivindica.
Així doncs, se'ns presentarà la realitat de les persones #intersex de la mà d'una d'elles, la #LauraVilaKremer. Ella s'obrirà en canal davant nostre amb una valenta i lloable actitud, per tal de contribuir a canviar la gris societat en la qual vivim, que dona l'esquena i rebutja, sovint, a aquestes persones.
A l’inici, trobarem a escena, a la part dreta, a la Laura. Aquesta, estarà recolzada en un matalàs imitant l'escultura de marbre de 1620 de l'Hermafrodit adormit.
A l'esquerra, trobarem a la directora de cinema #CarmeGomila, creadora de les diferents peces, d'enorme qualitat, que s'aniran projectant, i que complementen el que ens anirà presentant la Laura.
En la primera part de l'obra, s'utilitza un format televisiu àcid i irònic, que funciona i dota de dinamisme l'espectacle.
El projectat, complementa l'espectacle fins al punt de ser coprotagonista de la peça. El fet de fer-ho sobre la superfície d’una mena de matalassos, dona una certa sensació de 3D que resulta prou interessant i tremendament estètica.
El final, en alt, amb un inflable gegant i projeccions psicodèliques sobre aquest, al ritme d'una animada música, constitueix un excel·lent tancament reivindicatiu i fins i tot, una mica festiu, que busca defugir de victimisme/pessimisme, intueixo.
En definitiva, una excel·lent manera d'apropar-se a la realitat de les persones intersexe gràcies a un espectacle reivindicatiu i pedagògic.
La podreu trobar fins al 4-2-24.
12-1-24:
Ahir vaig veure "Al contrari!" a la, per fi reoberta, #SalaAtrium, que encara resta pendent d'acabar les obres que la connectaran amb la nova sala. Cal apuntar, per cert, que en aquesta temporada de transició, que tot just enceta, ha programat uns espectacles que fan molt bona pinta.
Aquesta peça, escrita per la prestigiosa dramaturga (de Badalona) #LluïsaCunillé, que va ser la primera dona guardonada l'any 2010 amb el "Premio Nacional de Literatura Dramática" i dirigida amb encert per #AlbertArribas, segueix la vida d'una directora d'un gran teatre municipal vingut a menys (#AntòniaJaume), que està pendent de reobrir per manca de pressupost. El fet que la seva germana sigui alcaldessa (#BertaGiraut), no ajuda gaire, ja que això mateix ha plantejat no poca polèmica. El personatge protagonista de l'Antònia, interpretat meravellosament, com el teatre, tampoc passa pel seu millor moment i és que està a l'espera d'entomar tres muntatges d'Henrik Ibsen. Així doncs, amb els seus ulls, podrem veure que li passa pel cap... però també viure la seva alterada realitat, possiblement fruit d'un abús aclaparador de l'alcohol, una incipient depressió i una afeblida salut mental, que penja d'un fil i que fa dubtar a l'espectador de què és el que està passant realment (que no és poc i va en augment, en una mena d'espiral d'autodestrucció).
Aquesta estranya i original obra, és igualment enigmàtica i interessant, gràcies als dos pilars en què se sustenta: un text espectacular i una actuació de la protagonista difícil d'oblidar.
Trobem també a escena a la polièdrica Berta Giraut, no només fent d'alcaldessa, sinó en múltiples papers (amb els seus corresponents i particulars accents), arribant a interpretar dos d'aquests simultàniament (amb la conseqüent dificultat implícita), però resolent-ho amb nota, també en part gràcies al bon vestuari (de #ManuelMateos).
A apuntar, que els efectes sonors són ben desconcertants, però imagino que deu ser quelcom buscat, en la línia del text.
En definitiva, una proposta de petit format, amb un text dens i interessant al mateix temps, que ens regala teatre en estat pur, sense garlandes, que agradarà especialment a les persones assídues dels teatres... com un amarg cafè de delicatessen d'importació sense sucre.
No us perdeu aquesta proposta que m'ha deixat bocabadat, fins al 4-2-24.
9-1-24:
3) Carmen - Gran Teatre del Liceu, Barcelona.
Òpera.
Foto. Nota: excel·lent
3-1-24:
2) Real Self: A Human Inmersive Experience - Inmersa, Barcelona.
Escena híbrida.
Ressenya. Nota: insuficient
Ahir vaig anar a veure "Real Self, a human inmersive experience" a #Inmersa i l'experiència va ser decebedora.
Amb l'excusa de no fer espòilers es recalca la importància de no explicar l'experiència. Això, en l'àmbit del màrqueting és fantàstic, ja que com que no s'explica el que realment es fa, ni que sigui per sobre, la gent no es fa una idea del que trobarà.
Les màscares en la disfressa són visualment llampants (semblants a "La de la casa de papel" però en blanc) i la nostra imaginació és potent, amb la qual cosa acabem imaginant més del que acabarem trobant.
Així doncs, no són poques la ressenyes que podem trobar fora de les plataformes que venen les entrades, en què es pot trobar gent decebuda (3,4 sobre 5 a Google, per exemple).
El resum ràpid seria que et fiques una disfressa i una màscara que et fa ser anònim i et posen dintre d'una sala en la qual sentim una veu en off programada (que se li entén dificultosament a vegades), proposant-nos de jugar a una mena de "jo mai, mai" amb una anodina llum blanca. La veu ens convida a anar a la llum passejant, quan la pregunta que ens llencen és afirmativa.
El gruix de l'hora és així, amb la qual cosa després dels primers minuts es torna tremendament avorrit. No hi ha cap mena d'al·licient. El suposat "mapping", és molt pobre i escàs, malgrat que les fotos mostrades per la seva web, estan molt ben trobades i fan aparentment l'efecte.
En definitiva, el que farem durant tota la sessió és bàsicament caminar d'una llum blanca a un altre d'acord amb si, per exemple, hem fet un trio o no. En alguns moments podrem tocar a la gent lleument... o ballar uns minuts, i poc més. Podràs fer exactament el mateix que podries fer a la Rambla, però amb una màscara al cap (en tots dos casos, probablement, ningú et miraria, per exòtics que fossin els teus moviments).
La millor part, sens dubte, és que és visualment llampant veure a gairebé 200 persones amb la disfressa i què aquesta ens la regalaran en acabar la sessió.
En definitiva, màrqueting 100%, proposta interessant 0%.
He pogut llegir a no pocs llocs que aquesta experiència et pot canviar la vida o que és una evolució del teatre... tinc les meves discrepàncies fortes amb tots dos parers... i no és pas per ser un intransigent del teatre. Propostes com #UrbanNature del CCCB (2001), sí que apuntaven en la direcció correcta, però malauradament no van tenir la campanya de màrqueting al darrere d'aquesta proposta (heu de pensar que a Argentina fins i tot es va arribar a anunciar a Gran Hermano).
Uns consells si aneu igualment, però:
1) Porteu una bossa per poder tornar a casa còmodament amb la disfressa.
2) Quedeu-vos en màniga curta i guardeu la resta de roba de la part superior a la taquilla, o passareu molta calor.
2-1-24:
Tot just surto de veure "Casares - Camus: una història d'amor" al #TeatreLliure de Gràcia.
Aquesta peça és dirigida pel prolífic director #MarioGas, seguint el seu estil característic habitual que podem identificar ràpidament.
La peça ens porta dos titans del teatre català com són #JordiBoixaderas i #RosaRenom. Feia ja un temps que no els veia i per mi ha estat tot un plaer poder tornar-los a trobar a escena. Especialment, encetant la que per a mi és la primera obra de la temporada, que espero que sigui llarga i profitosa com l'anterior, on vaig poder veure 114 espectacles teatrals de gran qualitat.
Així doncs, des de la butaca, trobarem a tots dos protagonistes que es van enviant correspondència i que la llegiran tot compartint-la amb nosaltres, en soliloquis propis d'una estructura similar a la que trobem en els monòlegs (en el sentit que no interaccionen els dos actors entre ells durant l'espectacle).
La romànica i tempestuosa història d'amor que van protagonitzar, d'amagat, l'escriptor #AlbertCamús (casat) i l'actriu #MaríaCasares, s'anirà descobrint en paral·lel a diferents fets d'especial rellevància que van marcar les seves vides (Premi Nobel inclòs). Aquestes seran regades amb unes projeccions plenes de qualitat que es projectaran a la part alta de l'escenari.
L'exquisit espai escènic de #SebastiàBrosa, talment ens transporta amablement a una altra època i ajuda a submergir-nos en l'univers de l'obra.
En definitiva, una excel·lent proposta per començar l'any pels nombrosos i fidels amants de les obres de Mario Gas, així com per les persones interessades en el fenomen #CasaresCamús que es vulguin apropar, de manera pausada i reflexiva, a aquesta peça de teatre-documental que ens regala enguany el #LliureDeGràcia.
La podreu trobar fins al 21-1-24.
