El 10 de febrer vaig veure "Boja" a La Villarroel.  Aquest honest i valent monòleg de Mariona Esplugues ens mostra la seva experiència vital en relació amb els problemes de salut mental que va començar a patir des de ben petita i que, malauradament, l'han acompanyat durant tota la vida.  Així veurem com és conviure amb greus episodis d'ansietat i depressió a través d'un divertit monòleg (si, ja sembla que així explicat, sembla un oxímoron, però no ho és pas). La proposta té l'habilitat de fer pensar i conscienciar alhora, sense caure en el victimisme.  Cal dir que la posada en escena és realment convincent, ja que trobarem aquesta amb un bat de beisbol i un tutú... amb una actitud magnètica que de seguida fa que el gran públic connecti amb ella, mostrant una interpretació enèrgica a l'escenari, amb una utilització de l'espai escènic molt adient.  No només la veurem parlar sobre això i prou, sinó que també veurem alguns moments musicals en els quals s...

El 7 de febrer vaig veure "Les mans brutes" al Teatre Tantarantana. Aquest espectacle de la Cia. L’El·lida és una adaptació contemporània (o fins i tot futurista, per què no dir-ho?) de la peça homònima de Jean-Paul Sartre (1948) que, gràcies als canvis realitzats per Ivan Padilla (multiplicat, ja que és l’encarregat de la dramatúrgia, de la direcció i fins i tot actua), aconsegueix fer aterrar l’obra en les preocupacions actuals, malgrat que parlem d’un text de fa gairebé un segle. Així, en comptes d’aliats, comunistes, etc., trobem a escena una guerra desconeguda per a nosaltres, però que intuïm, entre els Omega i els Beta, amb un eix central que, com en l’original, gira entorn de com gestionem la ideologia i el poder.  El repartiment, de gran nivell, conformat per Dani Ledesma, Ramon Bonvehí i el mateix Ivan Padilla, entoma un treball actoral de gran dificultat, ja que, per decisions pròpies d’aquesta posada en escena en particular, les interpretacions són contingudes, amb...

El 5 de febrer vaig veure "Caos" al Teatre Tantarantana.  Aquesta obra és desbordantment ensucrada i positivista, però no penso pas que això sigui quelcom negatiu; al contrari: en aquest món àrid i gris, sortir d’un teatre amb un somriure d’orella a orella no és pas una qüestió fútil. L’obra, dirigida amb habilitat per José Puchades (Putxa), compta amb Juli Disla (autor també de " Swimming pool ", del 2023) pel que fa a l’autoria del text, que cal dir que és preciós i enamora.  Així, trobem tres joves d’una edat propera als trenta, amics des de fa temps, que planegen plegats una escapada a la ruralitat, en concret a un observatori, amb la intenció de fer-hi una visita guiada i observar les estrelles amb un potent telescopi.  Finalment, tot quedarà condicionat per les inclemències meteorològiques. Tot plegat, però, no serà un impediment perquè tots tres gaudeixin de la seva companyia, s’arrelin en el present, recordin esdeveniments del passat compartit i somiïn un fu...

El 3 de febrer vaig veure "El barquer" al teatre Lliure de Montjuïc.  Aquesta és una colossal i preciosa producció dirigida amb enorme talent, cosa que no és d'estranyar, per Julio Manrique.  Així, l'autor, en Jez Butterworth (guanyador d'un premi Tony i dos premis Laurence Olivier), situa aquesta obra amb múltiples guardons en la Irlanda del Nord de principis dels vuitanta. En particular, viatjarem fins al dia a dia d'una granja concorreguda on trobarem la família Carney. Aquests, el matrimoni Carney, els seus fills, familiars, i la dona i el nen del seu desaparegut germà, conviuen, aparentment, en harmonia, malgrat el convuls context social i polític. A poc a poc anirem rascant a sota la capa aquesta de feliç superficialitat de família corrent, per anar descobrint què hi passa al darrere. L'eix central d'aquest forat negre, és la desaparició del germà de Quinn (que no ho oblidem, també és marit i pare) fa deu anys. Tanmateix, tot es veurà sacsejat da...

El 30 de gener vaig veure "La mare, el dimoni i jo" a la Sala Versus Glòries. Aquesta interessant i divertida obra és un monòleg-musical que segueix la vida artística del televisiu actor Oriol Grau des de ben jove fins a l’etapa adulta i que constitueix un esplèndid homenatge pòstum a la seva mare. Així, en aquesta particular peça trobem i descobrim la persona darrere l’actor a través de l’autoficció. Veurem els seus inicis com a músic i, posteriorment, com a actor, com va fer el salt de la mà d’Andreu Buenafuente a la ràdio i, quan es van donar a conèixer, a la televisió, així com la posterior desaparició d’aquest del panorama mediàtic. La peça s’allunya del típic monòleg de persona televisiva famosa, sovint poc elaborat i pensat només per obtenir rèdit a taquilla, i ho fa per brillar amb ànima i llum pròpia. Gràcies a un gran fil conductor, que aconsegueix ser interessant i divertit a parts iguals, i sota la direcció de Roberto G. Alonso (artista enormement polifacètic amb ...

 El 24 de gener vaig veure "Salomé" al teatre Tantarantana.  Ens trobem davant d’una proposta de la companyia La Cremosa, de la qual ja vaig poder veure "Purificats" (de Sarah Kane), així que ha estat un goig poder-la trobar de nou al Tantarantana.  Aquesta és una adaptació d'Oscar Wilde del 1891. L'obra és plena d'erotisme, violència i provocació. En aquesta tragèdia, Salomé no és empesa per la mare a fer quelcom violent. És ella mateixa qui pren la decisió, fruit del rebuig per part d’un predicador popular i enormement críptic, empresonat per Herodes per temor.   La manca de pauses i de silencis fa que la proposta pugui resultar aclaparadora en alguns moments, però també evidencia una aposta escènica intensa i arriscada, plenament coherent amb el seu llenguatge. En el complex panorama teatral, trobar un llenguatge propi i ser fàcilment reconeixible és tota una virtut. Tanmateix, ho aconsegueixen, tal com s’ha vist en els seus dos últims muntatges. El t...

El 22 de gener vaig veure "Els objectes flotants (després de la tempesta)" al Teatre Akadèmia.  Aquesta obra ens parla de manera molt íntima i personal del dol que implica perdre la parella. És un espectacle dur que parla de l’experiència de dues joves vídues, de com es va produir el fet concret de la mort de les seves respectives parelles, però també del llarg procés posterior. Elles, la Montse Clotet i la Tessa Harryen, van trobar recolzament i un cert alleujament en un grup de suport a vídues. De fet, arran de conèixer-se allà, van avenir-se molt i van crear un Instagram, El Club de las vi(u)das; posteriorment, un llibre… i tot just ara ens presenten aquest espectacle, amb dramatúrgia d’Irene Vicente Salas i Carles Fernández Giua. El repartiment, un dels grans reclams de l’espectacle, compta amb Anna Sahun (referent teatral i televisiu) i Elena Gadel, que amb la seva preciosa veu ofereix un tancament musical espectacular. És un goig veure-les a totes dues compartir escena....

El 15 de gener vaig veure "Venus in Fur" a la Sala Atrium. Aquest espectacle segueix un dramaturg amb una moralitat dubtosa i amb comportaments clarament denunciables. Vol portar a terme l’adaptació de la novel·la que va originar el concepte de sadomasoquisme, és a dir, "La Venus de les pells" (1870) de Leopold von Sacher-Masoch. Aquesta obra va escandalitzar el seu temps perquè mostrava una relació de dominació femenina amb una franquesa inèdita per a l’època i, a més, estava inspirada en experiències personals de l’autor. De fet, es tracta d’una obra més filosòfica que no pas eròtica. Així, el veurem mantenint diverses converses telefòniques amb la seva parella, un recurs que connecta amb el que s’ha dit anteriorment i que ens permet descobrir com és realment el personatge i evidenciar els seus comportaments reprovables. També intuirem altres fets que possiblement han tingut lloc en etapes anteriors de la seva vida. El dramaturg intenta, sense èxit, trobar una act...

El 10 de gener vaig veure "El secret de les bruixes" a l’Aquitània Teatre. Aquest espectacle familiar serà la delícia dels més petits, ja que presenta una elaborada història amb dues bruixes com a protagonistes, l’Iris i la Flora. Aquestes són interpretades per la Mariona Trias (amb formació a l’Eòlia) i la Montse Penas, creadora d’Anima Theatrum, que també n'és l’autora i directora. L’aspecte que més destaca de l’obra és l’univers creat al voltant d’aquesta. Trobem així un món en què les bruixes són éssers bons, que ajuden les persones i intenten conviure-hi en harmonia… cosa que resultarà impossible davant la incapacitat de tots nosaltres d’acceptar-les, fet que propiciarà que “marxin” a un món propi. Tanmateix, aquest, de cop, patirà un canvi greu i radical que donarà lloc a una aventura en què l’Iris i la Flora tindran molt a dir. Les interpretacions fresques i properes de totes dues connecten amb el públic present a la sala, amb una notable presència d’infants, com é...

El 8 de gener vaig anar a veure "Göteborg" a La Villarroel. Aquest muntatge, escrit i dirigit per Jordi Casanovas, reconegudíssim i prolífic en el seu camp, ens presenta la història d'uns adolescents que van compartir un viatge a Göteborg amb l'Institut. Però, en lloc de veure-ho només des dels ulls d'aquests joves, ho fem a través de la mirada de dos adults també que, més de 30 anys després, es retroben i intenten reconstruir aquell passat. La trama comença amb l'aparició inesperada de la Paula al domicili del Sergi. Ella irromp a la seva vida amb la voluntat de reconstruir aquells dies gràcies a la inesperada troballa d'un diari personal de llavors, i de descobrir també per què no van mantenir cap mena de relació des d’aleshores. Aquest anar desgranant els fets com si es tractés d’un thriller, però amb grans dosis de comèdia i, per què no dir-ho, fins i tot dolç romanticisme, resulta interessant i còmic alhora. El que fa original la proposta és el fet qu...

 El 3 de gener vaig veure "Una casa en la montaña" al Heartbreak Hotel. Aquesta particular obra, de la qual Peter Brook estaria orgullós pel que fa a l’elecció i utilització de l’espai, tal com explica en els seus diferents llibres, resulta enormement difícil de descriure. A priori, sembla cenyir-se només a la història entre dos homes, en una casa rural, dels quals poc sabem més enllà que un ha d’acabar amb l’altre. Tanmateix, davant nostre s’obrirà tot un univers pràcticament infinit de possibilitats en relació amb les eleccions dels nostres protagonistes i, per tant, del seu desenllaç… però també d’altres fils narratius aparentment inconnexos (d’entrada), que aborden la ciència-ficció… o fins i tot la filosofia. El text d’Albert Boronat (que també dirigeix i fins i tot actua, fent de narrador) trenca contínuament amb els acords teatrals i juga amb l’espectador, des de la distància (metafòrica), sense fer-lo participar i sent enormement respectuós… sense incomodar-lo en cap ...

L’1 de gener vaig veure "Honestedat" al Teatre Akadèmia i en vaig gaudir enormement. El muntatge planteja un combat dialèctic ferotge entre un director cinematogràfic i una actriu, amiga seva, que a última hora es nega a fer una escena de nuesa. Tot plegat, però, incorpora un matís especialment interessant: ens recorda que aquells que més estimem són també els que més ens poden ferir. Alhora, posa el focus en la necessitat d’una revisió profunda dels nostres comportaments per evitar caure en micromasclismes (o, directament, en masclismes sense prefixos). La proposta de Francesc Cuéllar (que en aquesta ocasió assumeix la dramatúrgia i la direcció amb una habilitat sorprenent, malgrat la seva joventut i una trajectòria fins ara majoritàriament vinculada a la interpretació, impecable, això sí) convida a anar més enllà de l’etiqueta de "sóc feminista", que massa sovint s’utilitza amb lleugeresa, i a lluitar fermament contra el patriarcat imperant des de tots els àmbits ...

El 27 de desembre vaig veure "Germans de sang" al Teatre Condal. Aquest musical, una autèntica joia, és realment espectacular i gairebé una obligació per a qualsevol amant del teatre musical. Es tracta de l’adaptació catalana del clàssic de Willy Russell, una proposta que ha estat un èxit des de la seva estrena i que, al llarg dels anys, ha captivat milers d’espectadors arreu. En aquesta ocasió, la direcció va a càrrec de Daniel Anglès, que demostra una habilitat enorme, amb el suport d’Ariadna Peya en la direcció coreogràfica. El repartiment ja és, per si sol, una magnífica carta de presentació de l’enorme espectacle que tenim al davant. A escena hi trobem intèrprets de gran nivell. Personalment, tinc una debilitat especial per Albert Salazar, però tampoc puc deixar d’esmentar Roc Bernadí, que ja em va captivar a "El dia de la marmota", ni Francesc Fuentes, que ha estat una grata sorpresa. Més conegut pel gran públic com a cantant sota el nom artístic (i segon cogn...

El 18 de desembre vaig veure "Avui no ploraré" al Teatre Goya. Aquest nou projecte de la pionera companyia T de Teatre, amb més de trenta anys regalant-nos grans espectacles, ens presenta una comèdia molt divertida. La trama arrenca amb l’alta d’una clínica psiquiàtrica de la Llum, que havia estat ingressada, fet que porta les seves dues germanes a organitzar-li un sopar de celebració. El que havia de ser una vetllada tranquil·la, però, acabarà sent molt més accidentada del que s’esperava. Un dels detonants principals serà la visita inesperada d’una excompanya fugada del mateix centre psiquiàtric. A partir d’aquí, es desencadenarà una successió de malentesos, situacions absurdes i conseqüències hilarants. Tot i el to còmic, també hi ha moments més aspres, com la presència del cunyat d’una de les germanes: un home profundament reaccionari i d’ideologia ultradretana, amb un caràcter autoritari i desagradable. La seva posició econòmica privilegiada el porta a controlar la situac...