El 8 de gener vaig anar a veure "Göteborg" a La Villarroel. Aquest muntatge, escrit i dirigit per Jordi Casanovas, reconegudíssim i prolífic en el seu camp, ens presenta la història d'uns adolescents que van compartir un viatge a Göteborg amb l'Institut. Però, en lloc de veure-ho només des dels ulls d'aquests joves, ho fem a través de la mirada de dos adults també que, més de 30 anys després, es retroben i intenten reconstruir aquell passat. La trama comença amb l'aparició inesperada de la Paula al domicili del Sergi. Ella irromp a la seva vida amb la voluntat de reconstruir aquells dies gràcies a la inesperada troballa d'un diari personal de llavors, i de descobrir també per què no van mantenir cap mena de relació des d’aleshores. Aquest anar desgranant els fets com si es tractés d’un thriller, però amb grans dosis de comèdia i, per què no dir-ho, fins i tot dolç romanticisme, resulta interessant i còmic alhora. El que fa original la proposta és el fet qu...

 El 3 de gener vaig veure "Una casa en la montaña" al Heartbreak Hotel. Aquesta particular obra, de la qual Peter Brook estaria orgullós pel que fa a l’elecció i utilització de l’espai, tal com explica en els seus diferents llibres, resulta enormement difícil de descriure. A priori, sembla cenyir-se només a la història entre dos homes, en una casa rural, dels quals poc sabem més enllà que un ha d’acabar amb l’altre. Tanmateix, davant nostre s’obrirà tot un univers pràcticament infinit de possibilitats en relació amb les eleccions dels nostres protagonistes i, per tant, del seu desenllaç… però també d’altres fils narratius aparentment inconnexos (d’entrada), que aborden la ciència-ficció… o fins i tot la filosofia. El text d’Albert Boronat (que també dirigeix i fins i tot actua, fent de narrador) trenca contínuament amb els acords teatrals i juga amb l’espectador, des de la distància (metafòrica), sense fer-lo participar i sent enormement respectuós… sense incomodar-lo en cap ...

L’1 de gener vaig veure "Honestedat" al Teatre Akadèmia i en vaig gaudir enormement. El muntatge planteja un combat dialèctic ferotge entre un director cinematogràfic i una actriu, amiga seva, que a última hora es nega a fer una escena de nuesa. Tot plegat, però, incorpora un matís especialment interessant: ens recorda que aquells que més estimem són també els que més ens poden ferir. Alhora, posa el focus en la necessitat d’una revisió profunda dels nostres comportaments per evitar caure en micromasclismes (o, directament, en masclismes sense prefixos). La proposta de Francesc Cuéllar (que en aquesta ocasió assumeix la dramatúrgia i la direcció amb una habilitat sorprenent, malgrat la seva joventut i una trajectòria fins ara majoritàriament vinculada a la interpretació, impecable, això sí) convida a anar més enllà de l’etiqueta de "sóc feminista", que massa sovint s’utilitza amb lleugeresa, i a lluitar fermament contra el patriarcat imperant des de tots els àmbits ...

El 27 de desembre vaig veure "Germans de sang" al Teatre Condal. Aquest musical, una autèntica joia, és realment espectacular i gairebé una obligació per a qualsevol amant del teatre musical. Es tracta de l’adaptació catalana del clàssic de Willy Russell, una proposta que ha estat un èxit des de la seva estrena i que, al llarg dels anys, ha captivat milers d’espectadors arreu. En aquesta ocasió, la direcció va a càrrec de Daniel Anglès, que demostra una habilitat enorme, amb el suport d’Ariadna Peya en la direcció coreogràfica. El repartiment ja és, per si sol, una magnífica carta de presentació de l’enorme espectacle que tenim al davant. A escena hi trobem intèrprets de gran nivell. Personalment, tinc una debilitat especial per Albert Salazar, però tampoc puc deixar d’esmentar Roc Bernadí, que ja em va captivar a "El dia de la marmota", ni Francesc Fuentes, que ha estat una grata sorpresa. Més conegut pel gran públic com a cantant sota el nom artístic (i segon cogn...

El 18 de desembre vaig veure "Avui no ploraré" al Teatre Goya. Aquest nou projecte de la pionera companyia T de Teatre, amb més de trenta anys regalant-nos grans espectacles, ens presenta una comèdia molt divertida. La trama arrenca amb l’alta d’una clínica psiquiàtrica de la Llum, que havia estat ingressada, fet que porta les seves dues germanes a organitzar-li un sopar de celebració. El que havia de ser una vetllada tranquil·la, però, acabarà sent molt més accidentada del que s’esperava. Un dels detonants principals serà la visita inesperada d’una excompanya fugada del mateix centre psiquiàtric. A partir d’aquí, es desencadenarà una successió de malentesos, situacions absurdes i conseqüències hilarants. Tot i el to còmic, també hi ha moments més aspres, com la presència del cunyat d’una de les germanes: un home profundament reaccionari i d’ideologia ultradretana, amb un caràcter autoritari i desagradable. La seva posició econòmica privilegiada el porta a controlar la situac...

El 15 de desembre vaig anar a veure "La Torradora" a la sala Versus Glòries. Aquesta divertida comèdia recorda, en certa manera, la (molt recomanable) pel·lícula "Her" (que diria que podeu trobar a Prime Video, per cert). A escena, hi trobem el nostre protagonista, una persona grisa, amb molts diners, a qui fa poc se li han mort els pares. Sembla voler trencar amb la inèrcia i marxar lluny, però tot es precipita quan rep un regal inesperat per part del banc: una torradora intel·ligent. Aquesta el sorprendrà amb la seva manera de fer, fins al punt de fer-li replantejar moltes coses. Aquesta proposta de Roc Esquius (el qual és un magnífic actor, també) i Sergi Belbel (poc cal dir d'aquest prolífic i àmpliament reconegut dramaturg de Terrassa) és realment divertida i amaga molt més del que sembla a primera vista. A més, a l’escenari hi trobem tres intèrprets que es desenvolupen amb una gran naturalitat, fent que els seus personatges resultin interessants i divertit...

El 14 de desembre vaig veure "Guillermota" a El Maldà. Aquest magnífic concert-homenatge (teatralitzat) a Guillermina Motta i Cardona és interpretat amb enorme talent per Jordi Vidal. La peça, que ha rebut dos guardons importants, encetarà l’any vinent (si torna a cartellera, cosa previsible davant l’èxit de públic) la cinquena temporada. És a dir, tota una proesa, ja que això passa molt poques vegades. Enguany ha exhaurit totes les funcions de nou, així que, quan torni a cartellera (que probablement ho farà), sigueu ràpids si voleu aconseguir entrades. Al llarg de l’espectacle dirigit amb enorme habilitat per Jordi Prat i Coll, repassem els grans èxits de la Guillermina en una transformació estel·lar que fa tot l’efecte. Entre peça i peça, sovint trobem en Jordi regalant-nos algun petit comentari, alguna anècdota o fins i tot interactuant i improvisant amb el públic, cosa que s’agraeix, ja que dota l’espectacle d’un gran dinamisme. Per a la gent més jove que possiblement no ...

El 12 de desembre vaig veure "Manifest Mangione" al Teatre Lliure de Montjuïc. Aquest apassionant thriller ens presenta una història punyent en què un home de família benestant, aparentment amb tot a favor a la vida, decideix assassinar, a sang freda, el CEO d’una gran multinacional, concretament d’una de les asseguradores més importants dels Estats Units. A poc a poc, anirem desgranant els fets. Aquests són seguits per diferents personatges des dels seus respectius àmbits: la policia que investiga el cas, una cadena de televisió que en fa un seguiment exhaustiu, o altres empleats de l’empresa implicada. Tot plegat, però, semblarà d’entrada mancat d’un motiu clar, però progressivament el relat es va desenllorigant fins que arribem a comprendre la magnitud real del que ha succeït, fet que ha elevat l’assassí a l’estatus d’estrella mediàtica. D’aquesta manera, se’ns plantegen diversos interrogants morals, dels quals un preval per sobre de la resta: tot s’hi val per assolir el b...

L’11 de desembre vaig veure "El parc" a l'Aquitània Teatre. Aquesta simpàtica i divertida comèdia ens situa, com el seu nom indica, en un parc, on trobem dos pares amb caràcters oposats (un, que intenta ser un súper eco-pare passat de voltes, obsessionat a fer-ho tot perfecte… i l’altre, que ja va de tornada de tot, està recentment separat i no passa precisament pel seu millor moment) que, al llarg de diversos dies, passen l’estona plegats mentre observen com juguen els seus respectius fills, fins a consolidar una amistat incipient. Aquest dia a dia tan quotidià per a moltes famílies és dibuixat amb molta gràcia per Miquel Sitjar, que, a més d’interpretar amb la solvència a la qual ja ens té acostumats, en aquest cas també signa el text teatral. Tot i partir d’una premissa senzilla, l’obra amaga moments molt divertits i fins i tot algunes petites referències metateatrals. Comparteix escenari amb David Olivares, tot un referent de la comèdia tant als teatres com a la telev...

El 30 de novembre vaig anar a veure "Natale in casa Cupiello" al Teatre La Biblioteca. Aquesta meravellosa proposta, dirigida i adaptada amb l’enorme talent al qual ens té acostumats Oriol Broggi, és una versió de l’obra d’Eduardo De Filippo que torna als escenaris. Fa uns 15 anys aproximadament ja la vam poder veure, amb un altre repartiment, i ara hi torna renovada. Així ens endinsem en una típica família italiana de fa unes dècades, que comença les festes de Nadal amb alegria i il·lusió. Tanmateix, tot es complicarà a causa de diferents malentesos, que portaran a situacions còmiques i plenes de tendresa... malgrat que la troca s'anirà fent gran fins a convertir-se en un problema de dimensions colossals. Però no ens avancem... de primeres, trobarem un matrimoni gran, els Cupiello, amb les seves picabaralles quotidianes però plenes d’estimació; el germà, que viu també amb ells i té un caràcter ben peculiar; i el veïnat, que entra i surt de casa pràcticament com si fos la...

El 30 de novembre vaig veure "El Mestre i el mar" a l’Espai Texas.  Aquesta proposta teatral és digna d’elogi, ja que presenta una història colpidora sobre un mestre català destinat a Burgos que va ser brutalment assassinat durant la Guerra Civil.  Així mateix, l'obra es plena de dinamisme i imaginació gràcies a la jove companyia Mar Vivir que la porta a escena i, especialment, a Eu Manzanares, que en signa una magnífica adaptació i una direcció sublim. Seguint la figura d’Antoni Benaiges, descobrim com aquest mestre innovador va portar l’alegria i el coneixement als nens d'un petit poblet. Tot això ho vivim a través de la Júlia, una jove barcelonina que, en l’actualitat, va descobrint cada vegada mes més detalls sobre la vida del mestre i el seu llegat, gràcies, per una banda, al seu avi, que en va ser alumne i per l'altra, gràcies a unes fortuïtes coincidencies. És impressionant com el repartiment canvia de personatge tan ràpidament només canviant-se la samarret...

El 23 de novembre vaig veure "La corona d’espines" al Teatre Nacional de Catalunya. Aquesta magnífica obra, dirigida amb talent per Xavier Albertí (que ens ha regalat autèntiques joies com "El professor Bernhardi" o "Temps Salvatge"), és una adaptació de Josep Maria de Sagarra escrita fa gairebé cent anys. Està ambientada a la Solsona del segle XVIII, on un noble, ofegat pels deutes, decideix concertar el matrimoni del seu hereu (el seu nebot) amb una pubilla de la burgesia catalana. Després d’anys pràcticament sense saber-ne res (tot i que li havia assegurat una bona educació a França) el fa tornar per forçar aquest matrimoni de conveniència, que ha aconseguit orquestrar amb manipulació i engany, amagant la seva veritable situació econòmica. A més, el pla encara es complica més: el jove no vol casar-se per conveniència i, a sobre, està festejant amb una noia d’origen humil per la qual sembla sentir un gran amor. L’obra inclou molts girs interessants i per...

El 20 de novembre vaig veure "bambi" al Teatre Tantarantana. Aquesta versió contemporània d'escena híbrida de la tragèdia d’Eurípides, centrada en Ifigènia i Aquil·les (que mai no arriben a casar-se, ja que tot és un estratagema del seu pare, el rei Agamèmnon), utilitza el títol "bambi" amb plena intencionalitat simbòlica. No és un nom casual. Recordem que existeix una versió alternativa del mite (com era habitual en la mitologia grega) on Ifigènia no mor sacrificada per desencallar la flota cap a Troia, sinó que és salvada a última hora i el seu cos és substituït pel d’un cérvol sobre l’altar. Tot aquest marc mític, tanmateix, queda en part desdibuixat pel que trobem (figuradament) a escena: una mena de "First Dates" on dos personatges de la mitologia grega, una Ifigènia acabada de renéixer i un Aquil·les desubicat, es coneixen per primer cop, passegen per Barcelona, visiten una llibreria, prenen una copa de vi en un restaurant i fins i tot s’atreveix...

El 19 de novembre vaig anar a veure "El día del Watusi" al Teatre Lliure de Montjuïc.  Possiblement, a qui expliquis que has anat a veure una obra que, incloses pauses, dura unes quatre hores i mitja, i que, a més a més, aquesta és d'austera escenografia, et dirà que pot ser una croada àrida viatjar a través d'aquesta. Tanmateix, el resultat no pot estar més allunyat de la realitat. L'obra és una autèntica joia, d'aquelles poques que queden a la retina després d'anys d'haver-la pogut veure. Heu de pensar que, de fet, aquest espectacle ja es va poder veure fa dues temporades, va arrasar amb diferents premis i també pel que fa a la crítica i el públic, i que ara torna, cosa a celebrar. Això sí, queden poques entrades disponibles, així que sigueu ràpids. Cal recordar també que l’obra és una adaptació de la trilogia de Francisco Casavella publicada el 2002. El director en conserva l’esperit i la mirada punyent sobre el país, però pren decisions pròpies i i...