L’1 de juliol vaig veure "Decadència" a la Sala Atrium. Aquesta producció de petit format, com el seu nom indica, ens posa a la pell del que implica ser ric amb majúscules; en definitiva, ser multimilionari. Coneixerem, en una mena d’experiència immersiva, com és sentir tot aquest luxe, però alhora tota aquesta insatisfacció. I ho farem de ben a prop gràcies als dos magnífics intèrprets, amb una trajectòria envejable: Carles Martínez i Míriam Alamany, que fan un exercici teatral de dificultat colossal, però resolt amb un talent enorme. Podem dir que el text de Steven Berkoff, estrenat el 1994 (i del qual també es va fer una pel·lícula, no gaire coneguda, que ell mateix va escriure, dirigir i interpretar), busca la bellesa i la poesia en el seu acurat llenguatge. És un text enormement elaborat, com podreu comprovar gràcies a la traducció de Neus Bonilla i Carme Camacho. L’únic "però" és la manca de girs importants o d’una línia argumental clara que entrellaci les dif...

El 5 de juny vaig veure "Pura Passió" a la Sala Atrium. Aquest premiat monòleg torna a la cartellera i representa una magnífica ocasió per veure’l, si la temporada passada no el vau poder gaudir al Teatre Akadèmia. L’obra ens presenta la història d’una passió desbordada: la protagonista manté una relació esporàdica amb una persona casada, estrangera, amb un gran poder adquisitiu i una feina de rellevància. Aquesta aventura li capgira la vida i li desvetlla sentiments intensos i contradictoris, fins al punt de pràcticament paralitzar-la, atrapada entre anades i vingudes a causa de l’obsessió profunda que sent per ell i per aquesta situació. A través de la seva narració, plena de força i matisos, ens endinsem en la seva experiència vital i emocional, i podem empatitzar amb les seves contradiccions, desitjos i pors. Un dels grans encerts de l’espectacle és la seva posada en escena: original, valenta i plena de simbolisme. La protagonista, en una gran interpretació de Cristina Pl...

El 20-5 vaig veure "La criatura del doctor Frankenstein" a la Sala Atrium i ara us porto la meva ressenya sobre aquesta peça, que podreu trobar fins a l'1-6-25. Aquest monòleg, escrit i dirigit per José Sanchis Sinisterra, d'enorme i reconegut talent, pren com a punt de partida el Frankenstein (1818) de Mary Shelley (Mary Godwin de soltera) i ens porta fins a l’actualitat. Ferran Audi, en una interpretació estel·lar, dona vida a la criatura, que ens narra les seves peripècies al llarg del temps, però també els seus neguits més profunds: sentir que pertany a algun lloc, trobar una igual o, en definitiva, ser reconegut com una persona humana, el seu gran objectiu. Aquest, de fet, serà la seva petició davant un "Consell de savis", conformat per diversos intel·lectuals. A més de la interpretació poderosa d’Audi i del text dens i poètic de Sinisterra (un dels autors vius més premiats del teatre espanyol), cal destacar la il·luminació a càrrec d’Elisabet Prandi Ch...

El 23-1 vaig veure Impossible a la Sala Atrium i ara us porto la meva opinió d’aquesta obra. Aquesta bellíssima i intrigant peça, dirigida amb talent per Ramon Simón, constitueix un combat dialèctic formidable entre jutge i jutjat. Així, davant nostre, veurem com arran d'uns sospitosos fets hi ha hagut un detingut, el qual el fiscal interrogarà furtivament. Els fets en qüestió són escabrosos: un excursionista truca al 112 perquè un altre ha caigut de gran alçada i ha mort en l'acte, de manera brutal. El problema de tot plegat, rau en el fet que ambdós es coneixien, amb la qual cosa, la part acusadora desconfia que hagi estat un accident casual sense cap mena d'intencionalitat. Les interpretacions d'un, Bernat Quintana, i de l'altre, Lluís Soler (tot un referent del teatre català), són realment astorants. Mostren un nivell impressionant. Aquests estan acompanyats per un Guillem Albasanz estoic, requerit així per la naturalesa particular del seu paper com a advocat ig...

Divendres vaig veure L'últim dia a la #SalaAtrium. Aquest magnífic monòleg és dirigit amb talent per #XavierAlbertí (l'exdirector del TNC que ens ha regalat algunes delícies sublims com a director com #TempsSalvatge i #ElProfessorBernhardi). Enguany, ens porta un peça amb text de l'exitosa autora #LluïsaCunillé (la qual vam poder gaudir no fan tan també a l'Atrium amb #AlContrari!). El presentat segueix des de ben a prop el dia d'un jove inadaptat, amb problemes, que intenta sobreviure al dia a dia enmig d'una pandèmia que fins no fa tant tots patíem (Covid). Així, a poc a poc, anirem descobrint amb interès i estupefacció, la peculiar relació amb la seva família (avi, mare i germà), les seves pors, frustracions, traumes, el paper dels seus amics... gràcies a una interpretació continguda espectacular per part d'#AlejandroBordanove. El seu talent és realment aclaparador i cada nova oportunitat de poder veure'l constitueix un plaer. Si això li sumen les par...

Ahir vaig veure “El Salvador Dalí em fa cosa” a la #SalaAtrium. Parlar dels abusos sexuals a menors mitjançant diferents relats, però també fer-ho en primera persona, no ha de ser pas fàcil. Si, a més a més, es fa sota un prisma artístic, però a la vegada com un cop contundent sobre la taula de crítica i reivindicació, la dificultat augmenta exponencialment. Cal dir, que la peça no només ho entoma amb habilitat, sinó que el resultat final constitueix un producte final de qualitat pel públic. Queralt Riera (que també és la directora) com a autora se'n surt amb la seva interessant proposta plena de feminisme, que realment arriba a l'ànima. Tanmateix, resulta una pena que l'espectacle no arribi a l'hora de duració, perquè es fa curt. Sobretot si tenim present que una part important d'aquest és ocupada per persones del públic que sortiran a llegir (si volen), alguns dels fragments. Els punyents textos breus de la Queralt, sota un mateix paraigua temàtic, resulten intere...

Divendres vaig anar a veure #LaMàquinaHamlet a la #SalaAtrium. Aquesta gens convencional obra, dirigida per #MarcChornet, és d'un dels grans autors alemanys #HeinerMüller. Per entendre aquesta peça, és important conèixer el context i la realitat d'aquest quan la va escriure, l'any 1977. La situació de Berlín Occidental, la censura que va patir, el suïcidi de la seva dona, entre d’altres, van influir directament a la seva obra. La peça, produïda per #ProjecteIngenu (companyia amb una llarga i reconeguda trajectòria que pren com un dels seus eixos la tecnologia aplicada al teatre), està pensada per ser escoltada amb uns auriculars sense fil que es proporcionen a la persona espectadora només entrar. De fet, l'escenari està sonoritzat amb micròfons d'ambient amb habilitat per #NeusPàmies. La música electrònica de #GerardMarsal, especialment adient, així com els diferents matisos de la sonorització, s'aprecien millor gràcies als auriculars distribuïts a l’inici. Tanm...

Ahir vaig veure "Al contrari!" a la, per fi reoberta, #SalaAtrium, que encara resta pendent d'acabar les obres que la connectaran amb la nova sala. Cal apuntar, per cert, que en aquesta temporada de transició, que tot just enceta, ha programat uns espectacles que fan molt bona pinta. Aquesta peça, escrita per la prestigiosa dramaturga (de Badalona) #LluïsaCunillé, que va ser la primera dona guardonada l'any 2010 amb el "Premio Nacional de Literatura Dramática" i dirigida amb encert per #AlbertArribas, segueix la vida d'una directora d'un gran teatre municipal vingut a menys (#AntòniaJaume), que està pendent de reobrir per manca de pressupost. El fet que la seva germana sigui alcaldessa (#BertaGiraut), no ajuda gaire, ja que això mateix ha plantejat no poca polèmica. El personatge protagonista de l'Antònia, interpretat meravellosament, com el teatre, tampoc passa pel seu millor moment i és que està a l'espera d'entomar tres muntatges d...

L'obra que vaig veure ahir, "El peix daurat", de la Sala Atrium, no s'hauria de valorar només com un espectacle merament artístic, sinó, sota el meu parer, s'ha de pensar com un viatge que et transporta a la ment d'una persona que ha patit una malaltia mental... que t'obre la mirada i et fa prendre consciència, si mai ho has patit directament o indirectament, a través d'un familiar, amic, parella, etc. De fet, penso que fins i tot resulta terapèutic, el fet de participar com a públic, malgrat que pugui semblar un acte passiu el simple fet d'escoltar. Omplir un monòleg de gairebé dues hores, que parla sobre les afeccions mentals en primera persona i fer-ho a un escenari pràcticament buit, amb poca escenografia i sense un vestuari que aporti res d'especial, és tota una proesa, però gràcies al grandíssim text d'Anna Agulló Prieto, que sens dubte acabarà sent premiat, així mateix com gràcies a tot el treball que hi ha al darrere, constitueix un...

Diumenge vaig veure "Chipko" a la Sala Atrium. Aquesta obra amb un rerefons social, ja que té un fort component ecologista i també, perquè no dir-ho, feminista, que ens mostra algunes de les experiències (negatives, en molts casos) tant de Julia "Butterfly" Hill (que va romandre a dalt d'una sequoia durant 738 dies per impedir la seva tala l'any 1997) com de Wangari Maathai (que va rebre el Premi Nobel de la Pau l'any 2004), a l'hora de protestar pacíficament en favor de la defensa dels arbres, impedint la seva tala en un cas, o replantant-ne en l'altra. Així, aquest embolcall ambientalista i pedagògic, acompanya aquest breu espectacle (50 minuts, més vídeo final), que està especialment adreçat al públic adolescent per la seva vessant educativa. Les dues actrius que trobem a escena, Tània Banús i Anna Güell, ens contagien aquest amor per la natura... però també la pau, que trobem en alguns moments de l'obra, amb una selecció de cançons molt b...

Ahir divendres vaig veure "Agamèmnon" a la Sala Atrium. Aquest breu espectacle (1 h), és protagonitzat per Oriol Genís. Aquest talentós actor, el qual sempre és un plaer veure, ens porta una obra de teatre experimental, cosa freqüent en ell, ja que sovint aposta pel teatre més arriscat. L'obra té una estructura de monòleg, no obstant això, a escena trobem tres artistes. Malgrat que en aquesta no hi ha rèpliques i la interacció entre els tres és mínima, trobem un cert confluir en ells a través d'altres elements que després us presentaré. Sobta el text, profundament críptic i dens, del poeta grec Iannis Ritsos, que serà molt del gust dels amants de la Grècia clàssica... on trobem, per descomptat en el paper de destacat protagonista a Agamèmnon (Oriol Genís), però també a Clitemnestra (Cristina Martí) i Ifigènia (Zúbel Arana). Són aquestes dues últimes artistes, les que incorporen música i dansa, malgrat que en grau més baix, en aquesta peculiar peça. En resum, una apost...

El dimecres vaig veure "Isadora a l'armari" a la Sala Atrium. Notable obra, on veiem dos animals de l'actuació com són Oriol Guinart (lluent pel que fa a la interpretació i multiplicat en aquesta obra que sembla feta a mida per a ell) i Jordi Llordella (sempre interpretant a alt nivell en els diferents projectes que ha participat) en aquesta interessant proposta de Marc Rosich (el qual mai para, amb nombrosos projectes a les seves espatlles). Així, en aquest atractiu espectacle, veiem un sastre amb una infantesa complicada que en vestir-se de dona creu "transformar-se" en Isadora Duncan (una prestigiosa ballarina americana, considerada per a molts la mare de la dansa moderna, que va morir fa gairebé cent anys) i l'estranya relació que establirà amb un veí actor que s'ha quedat sense feina. L'escenografia de Joana Martí sorprèn. Per una banda, resulta molt original i atractiva visualment. Per altra banda, la metàfora de l'armari l'escau co...

Ahir vaig veure "Érem tres germanes" de la Sala Atrium. Aquesta adaptació contemporània i moderna de tot un gran clàssic d'Anton Txèkhov, resulta fresca, original i sorprenent. Anem a pams: La posada en escena sorprèn. Utilitza amb encert, projeccions a la paret, una maqueta d'una casa (també amb projeccions a la part del final d'aquesta), gravacions en directe (amb un aire molt cinematogràfic)... però també, com a contrapunt, música clàssica, vestuari d'època... aquesta encertada barreja, dota d'una atmosfera amb personalitat, a més a més de construir tota una experiència immersiva, que submergeix a l'espectador en una proposta trencadora. La part tant 2.0, comentada abans, sense agradar-me a mi especialment en el teatre en general, resulta molt escaient en aquesta proposta. Val a dir que aquest és d'aquells projectes que es nota que agraden i molt, al director, Raimon Molins, que sap transmetre aquesta passió que traspua cap als grans clàssics i ...

Ahir vaig anar a veure "Lacrimosa" a la Sala Atrium i vaig sortir encantat. Aquesta original obra constitueix una sort de doble monòleg (amb la temàtica del suïcidi de fons). M'explico: dura 2 h, dividides, en 2 parts iguals, amb un entreacte de 10 min, on els dos artistes, comparteixen menjar brossa (patates fregides de bossa, Doritos, Oreo, cereals de xocolata, etc.) que formen part de l'attrezzo de l'obra, mentre la Bàrbara Mestanza canta (recordeu que és una de les creadores de The Mamzelles, juntament amb Paula Malia i Rigoberta Bandini). A la primera part, la Bàrbara (que també és l'autora del brillant text) fa un monòleg, on a vegades l'interpel·la o l'acompanya breument en Fransesc Cuéllar... i a la segona part és a l'inrevés. Especialment colpidor, pel que fa a l'explicat, és el primer text. Tot té un fil conductor, malgrat que de primeres no ho sembli... i el final està molt ben resolt, recolzat per un text molt potent, en la línia de...

Dimecres vaig veure el "Desvetllament" a la Sala Atrium. Aquest és un monòleg en clau feminista amb una tria de fragments de les diferents obres de la celebradíssima Virginia Woolf, referent del modernisme literari, interpretats amb molta dedicació i talent per Anna Sabaté, en una peça de gran lluïment per a ella, on es deixa la pell a escena. Així, com a persones espectadores, podrem veure la concatenació d'aquests diferents fragments, però amb un sentit narratiu únic... mentre veiem a l'actriu despullar-se a escena (en una sort de metàfora visual). Com a hàndicap, cal comentar el fet que, de semblant manera al que apuntava en la ressenya recent de "El Palmeral", el text, al ser eminentment literari, en transportar-lo a escena llueix poc natural a estones. En resum, una obra molt recomanada, tant si voleu apropar-vos, com aprofundir en el teatre de la mà de Virginia Woolf (tota una referent del feminisme). De segur, gaudireu del seu estil poètic i introspec...

Tot just surto de veure "Monopoli" a la Sala Atrium. Comèdia de qualitat amb un sòlid text de Mar Monegal, que ja va brillar amb llum pròpia amb l'obra "Ramon" (Premi de la Crítica al Millor Text 2019), on se'ns presenten els problemes per arribar a final de mes d'una parella que s'apropa als quaranta, agreujat pel ferotge mercat immobiliari i la manca d'oportunitats en el mercat laboral, per les quals es veuen afectats. Així, a través de la seva quotidianitat en el dia a dia compartint pis (amb el clímax d'una partida de Monopoli despietada i intensa, com la vida mateixa) succeiran una sèrie de fets que els marcaran i que els faran plantejar diverses preguntes: Podem permetre'ns un habitatge digne? Cap a on anem com a parella? Eduard Buch i Sara Espígul, àmpliament coneguts pel gran públic, defensen amb talent als seus personatges, tot sortim dels mateixos tant al principi com el final (i també en moments puntuals de l'obra), per tal...