El 23 de maig vaig veure "Hi, I'm Steven" a El Maldà. Aquesta magnífica comèdia és tot un goig. La producció de la companyia Les Pinyes, que ja havia vist anteriorment amb la seva interessant proposta " Perla ", supera clarament aquella, ja que el nivell mostrat ara és espectacular. Amb un inici fulgurant (possiblement el millor que recordo d’aquest 2025 en l'àmbit escènic), tres paneroles assegudes en un sofà ens introdueixen en una història molt particular i original, relacionada amb la gentrificació, la massificació turística i, en definitiva, el fenomen "Tourist Go Home" que tothom coneix. Tot això es desenvolupa més endavant. Al principi, només veiem la desaparició d’una dona-panerola (recordeu que aquí els protagonistes són tots paneroles, tret del mateix Steven, que no el coneixerem fins gairebé al final), denunciada pel seu marit, preocupat, que decideix contractar dos detectius ben peculiars. Tot plegat es presenta amb una temàtica reivind...

El 22-3 vaig veure "The Cibels" a El Maldà i ara us porto la meva crítica sobre aquest espectacle, que podreu trobar fins al 16-4-25. Aquesta és una proposta de creació col·lectiva que segueix l’eclosió d’un grup de rock de Catalunya, des dels seus inicis tocant a la parròquia del poble d'un petit poblet, fins a convertir-se en un grup "mainstream" que va arribar a actuar en llocs emblemàtics com el Madison Square Garden. Així, veurem com a través de diverses peripècies, el grup acaba convertint-se en un grup de culte a Nova York. L’espectacle ens explica en una mena d'entrevista abstracta simulada, diferents etapes del grup fins a arribar a com se separen i deixen el projecte, finalment. Tot això es farà amb un vernís còmic i humorístic constant. Cal dir, que fins i tot hi haurà espai perquè interpretin una mica de música en directe, presentant algunes cançons de rock del grup. El repartiment, format per Cris Martínez i Marc Domingo (els quals vaig poder ga...

El 27 de febrer vaig veure "Breu visita a la gola del llop" a El Maldà i ara us porto la meva opinió sobre aquesta peça, que podreu veure fins al 16 de març del 2025. Ja el primer espectacle d’aquesta jove i prometedora companyia (creada el 2018) em va semblar espectacular, com vaig apuntar en la meva ressenya de llavors: " Un segundo bajo la arena ". Hi ha companyies que es passen tota una vida intentant trobar una identitat pròpia, que faci que el seu teatre sigui alhora reconeixible i original. "Col·lectiu Desasosiego", amb només tres espectacles a l’esquena, ja ho ha aconseguit. I en dic tres perquè, per La Mercè d'enguany, es va poder veure un recorregut teatralitzat anomenat Com qui sent ploure, que malauradament no vaig poder veure. No el confongueu, per cert, amb la producció homònima de la Sala La Planeta. El text d'Àlex Solsona i Carla Coll és senzill, sense girs radicals ni diàlegs especialment punyents, però aporta un gran valor afegit ...

El 24-1 vaig veure "Quan la vaig conèixer" ("Buyer & Cellar") a El Maldà i ara us porto la meva crítica d’aquesta peça, que podreu trobar en cartell fins al 9-2-25. Aquesta peça de Jonathan Tolins, constituiex una oportunitat gairebé única d'estar a tocar amb Daniel Anglès, conèixer-lo una mica més (gràcies a algunes vivències pròpies que explica), apreciar de prop les seves interpretacions, i en definitiva, gaudir d'ell i del monòleg que ens presenta. Us recordo, que ell no és només conegut pel seu treball artístic (com a actor, director, productor i autor... entre d'altres), en populars produccions com: "Golfus de Roma", "Rent", "Fun Home", "Mamma Mia"... si no que també és ampliament conegut per ser el director artístic del Teatre Condal i ser coach a "Eufòria" de TV3. Aquest ens explicarà una surrealista, però divertida, història relacionada amb la seva experiència com a treballador de Barbra Stre...

Diumenge vaig veure #ObservinAquestsFillsDePuta a #ElMaldà.   Aquesta divertida comèdia escrita per #AdriánPérea, per encàrrec de la jove companya #DúoFàcil, segueix de ben a prop la figura de #FlorentinoPérez, actual president del Real Madrid, així com de la constructora ACS (des del 1997). Amb ell descobrirem amb divertits gags, amb un fil conductor, com capitalisme, futbol i corrupció s'avenen prou bé. Veurem llavors la relació amb Aznar i el paper d'aquest a la famosa requalificació urbanística dels terrenys del Madrid, que va suposar un transvasament de diners públics a aquest club (privat). Però això no s'atura aquí, ja que veurem també com a petita escala també ho fem tots això d'anar cap al costat fosc. Així veurem com s'exerceix la corrupció des de diferents estrats de la societat de manera transversal. L'ampli repartiment, conformat per #MarcDomingo, #CrisMartínez, #FrancescMarginet, #ClaraMingueza, #AbelReyes, #MarcTarrida i #AgnèsCasa, mostra una mol...

Diumenge vaig veure #LesDonesSàvies a #ElMaldà. Portava temps darrere d'aquest espectacle que ha encetat la seva sisena temporada (amb més de 300 funcions, que es diu aviat) i per fi l'he pogut veure. Voldria dir-vos que la peça, originàriament del 1672 (de #Molière), ha estat adaptada per #LluísHansen, amb algunes referències contemporànies. El canvi més significatiu que trobem, és el referent a un dels antagonistes, un conegut poeta de l'època, en l'original, que en el muntatge d'enguany és substituït per un tertulià anomenat Cunill (emmirallat, com resulta evident, en Josep Cuni)... que s'interposarà entre dos joves enamorats, que hauran de lluitar (i molt) per poder estar junts. El treball actoral d'#EnricCambray (que vaig poder gaudir fa poquet a #Hamlet.02) i el de #RicardFarré, és fantàstic, malgrat les dificultats d'haver-se de multiplicar per poder realitzar tots els personatges ells sols (com ja succeïa a la meravellosa #ElBonPolicia, d'aqu...

Divendres vaig veure "Com cantar "Sobreviviré" sense que m'exploti un pulmó" a #ElMaldà. Aquesta interessant i original proposta, segueix, aparentment, la història personal de la #Moumna, una jove amb #SarcoïdosiPulmonar. La peça té la particularitat que les tres actrius es presenten com a #Moumna... així que fins al final no descobrirem quina d'elles és realment la protagonista en la realitat (si és que és alguna d'elles... cosa que no revelaré per evitar espòilers). L'inici, amb l'escenari nu, on a poc a poc les tres actrius van arribant i el van omplint, resulta una arrancada encertada. Cal destacar, per una banda, el text de #DanaCarbonell, interessant i divertit (però reivindicatiu també, situant a primera línia i visibilitzant una malaltia poc comuna com la presentada). Per l'altra, les properes i fresques interpretacions del repartiment, constituït per la mateixa Dana, acompanyada per la #RaquelCamón i l'#AnnaGriera. A apuntar que ...

Dilluns vaig anar a veure #DivinaDeLaMort a #ElMaldà. Aquest particular cabaret, ple de diferents gags relacionats amb les violències estètiques, traspua feminisme per tots els costats. Això, sens dubte, és una delícia i més amb els temps que corren de proliferació, malauradament, d'una extrema dreta capficada en soterrar la cultura. El repertori mostrat en clau humorística i reivindicativa, ens regala dos moments estel·lars. Per una banda, una cançó ben original d'un "Ken deconstruït", seguint les petjades de Barbie, però amb un punt més àcid, que li senta fenomenal. Cal dir que el combo conformat per la punyent lletra, la vistosa caracterització i la divertida coreografia, fan que el resultat sigui fantàstic: tot un caramel a gaudir. Per l'altra, el moment còmic ple d'irreverència, d'una terapeuta que rep a una noia amb uns petits problemes de caràcter sexual, és simplement exquisit. La constatació del fet que faci el que faci la pobra noia, de cara a la...

Diumenge vaig veure #Nodi: de gossos i malditos a #ElMaldà. L'original peça parteix de la idea de dos dels tres intèrprets: #MiriamMoukhles i #JoanSentís. Així, com a fil conductor es pren l'admiració del Joan pel Pau Riba quan era un adolescent i com aquesta va fer que es submergís en la contracultura catalana de l'època (dels setanta), amb tot d'experiències pròpies relacionades amb això. El teatre és art i en aquest sovint hi ha una recerca de la bellesa. És per això que es romantitza el plantejat en l'obra (com ells mateixos apunten). Aquest fet no el fa menys interessant o menys vàlid. A apuntar, també, que l'aspecte reivindicatiu és també present i no s'atura en simplement fer gaudir a la persona espectadora. Pel que fa a l'espai escènic, a càrrec de #MiriamAlemany, resulta especialment escaient i encaixa com un guant a #ElMaldà, adaptant-se a les particularitats d'aquest. Cal dir, que el paper de la música en aquesta peça, sense ser un musical...

Dijous vaig veure #Perla a #ElMaldà. Aquest espectacle de teatre-documental ens narra la vida que portaven les treballadores en primera fàbrica de perles artifical de Manacor (posteriorment coneguda com Majorica), fa un segle aproximadament. Tot això de la mà de la jove companyia #LesPinyes. L'obra segueix el testimoni d'una trentena d'extreballadores ja jubilades. Aquestes ens parlen de com era la feina... però també del seu dia a dia. Les quatre actrius (#MartaAsamar, #CèliaCastellano, #NoèliaFajardo i #FrancescaVadell), es posen en la seva pell, i ho narren intentant seguir fil per randa el seu testimoni. Hi ha un component reivindicatiu i social important. A més a més, ho fa impregnat de feminisme, cosa que s'agraeix, especialment, amb els temps que corren d'inexplicable censura teatral per part de determinats partits polítics d'extrema dreta. La peça, reflexiona sobre el paper de la dona llavors... i el més interessant, ens explica com va ser la primera vag...

Tot just surto de veure Un segundo bajo la arena de El Maldà, amb joia al cor. Tancar l'any amb aquesta peça d'orfebreria, resulta un goig. Musicalment, és una delícia, amb Gaspar Corts tocant en directe, amb un encant difícil d'explicar. Les interpretacions són fantàstiques. Especialment, la de Pol Toro, amb una presència escènica a destacar. L'hora i mitja passa volant amb aquest espectacle gens convencional que contínuament trenca la quarta paret, ja des d'abans de començar. És a les escales del Maldà, mentre fem cua, que descobrirem que estem davant de quelcom original i especial, ja que llavors mateix començarà la peça pròpiament. Tot mesurat al detall rutlla amb precisió, en aquesta versió endolcida tan particular i ben trobada de Bodas de sangre , de Federico García Lorca. De sobte "aterrem" a un casament que s'ha torçat, prèviament a la nostra arribada. Els tres actors ens ajudaran a desentrellar que ha succeït. Sorprèn (i s'agraeix) com e...

Dimarts vaig veure "La paella del dijous" a #ElMaldà. Aquesta bona comèdia amb dramatúrgia de #CristinaClemente i dirigida per #MuguetFranc forma part d'una trilogia, malgrat que es pot veure independentment. Poques vegades podem veure innovadores iniciatives d'aquest tipus als teatres, però s'agraeixen. L'única pega que li trobo, és que #RoviraversusRodríguez, que ja vaig poder veure al #VersusTeatreGlòries, l'hagués programat abans que aquesta que ens ocupa ara (cronològicament tindria més sentit). Sobre #Silvia, no puc opinar perquè no vaig tenir l'oportunitat de veure-la. Tanmateix, aquest apunt que faig, és més per un tema de possibles espòilers, que no pas per una altra cosa... però cal dir que no enterboleix l'experiència global... així que si vau veure alguna de les altres, o totes dues, correu a veure "La paella del dijous"... i si no ho vau fer, aneu-hi amb la tranquil·litat de saber que com a tal, pot ser una història absolutam...

Ahir vaig veure #ElPlaerDeLaTristesa a #ElMaldà. Aquesta molt recomanable obra, se situa enmig de la Guerra Civil Espanyola i ens presenta la protagonista, una nena de catorze anys que està realitzant un diari. A través dels seus ulls, veurem com evoluciona aquesta, enmig d'un context històric prou interessant (i dur). Així, a escena, trobarem dues actrius, la #CintaMoreno i la #LauraRoig que fan una feina realment impressionant, amb unes interpretacions que resulten 100% versemblants, malgrat la dificultat d'haver de multiplicar-se convertint-se en múltiples personatges, molt diferents entre ells pel que fa a edat, gènere, conviccions, característiques, etc. L'escenografia, de #PaulaFont, malgrat les limitacions d'espai de la sala, resulta convincent i polifacètica. També és cert, que aquest mateix espai reduït, el que permet gaudir especialment de les dues interpretacions de les actrius, deixant-nos captar tots els seus matisos, per la proximitat amb aquestes. Fer ada...

Ahir vaig poder veure "Amor a mort" a El Maldà. Aquest nou musical de The Feliuettes (companyia de la qual ja us he portat diversos espectacles) de petit format destaca per reivindicar i entretenir a parts iguals, amb cançons de gran bellesa, carregades de feminisme en les lletres, cosa que s'agraeix. També té un important component pedagògic, perquè no dir-ho, on es presenten diferents aspectes de la psicologia, com per exemple, els aplicats a les relacions de parella. A estones, sembla com si Maria Esclapez hagués fet un musical (cosa que, per cert, seria genial). Així, a escena trobarem tres muses de l'amor, representades per les actrius Laia Alsina, Maria Cirici i Laura Pau, que fan una feina fantàstica, aconseguit que ens sentim representats per moltes de les situacions que ens plantegen. Trobem també que Modesto Lai, al piano, que fins i tot s'anima a participar en alguns esquetxos en aquest cuidat musical. Val a dir que és dirigit amb encert per Eu Manzanar...

Ahir vaig poder veure "Adéu, Jane!" a El Maldà. Aquesta notable obra ja es va poder veure anteriorment, però a causa de l'èxit de públic i crítica (Premi Xarxa Alcover de la Mostra Igualada i Premi al Millor Espectacle per a Joves de la Mostra Igualada), l'han tornat a programar fins al 30 de juny. L'espectacle ens presenta la Clara, actriu i protagonista dels fets reals. A aquesta, amb només disset anys, l'hauran d'extirpar un pit malalt. Aquesta situació, dura, no es planteja des d'una mirada tràgica o grisa. Òbviament, hi ha situacions dures, però també hi ha lloc per a l'humor, amb algunes situacions còmiques. També hi ha espai per a la reflexió, així com una part didàctica, sense ser un espectacle feixuc. Per altra banda, les interpretacions de les 3 actrius, resulten versemblants i atraients, gràcies, en part, al bon ritme de l'espectacle. El petit moment en què canten les 3 actrius, és realment preciós. Llàstima que no es repeteixi o que...

Ahir vaig veure " La punta de l'iceberg"  a El Maldà i vaig sortir sorprès. Val a dir, abans que res, que aquest espectacle, potser s'hauria de categoritzar més com a performance contemporània, que no pas com a obra teatral pròpiament. En efecte, és seguint aquest prisma, que destaca i molt. De fet, només entrar, ja podem veure 3 monitors amb projeccions suggerents, un xic abstractes i surrealistes, al mateix temps... així com una escenografia molt original i atractiva, que canvia per complet la configuració habitual de la Sala Maldà (gràcies al molt bon treball de Paula Font, Paula González i Laura Garcia), que és sens dubte un dels plats forts, que combinada amb la superba il·luminació futurista (de Jou Serra), dona un efecte propi d'una posada en escena d'una puntera sala d'art contemporani. L'entrada de les dues actrius (Patrícia Bargalló i Paula Jornet, coneguda com a PAVVLA en el seu projecte musical), repartint mandarines al públic (cosa caracte...

Ahir vaig veure "3 desitjos" a El Maldà. Aquest bon musical amb esperit de petit format, en realitat té un desplegament propi del trobat en sales de teatre molt més grans, però sense perdre l'ànima. Així en el repartiment trobem la mediàtica i impressionant Mercè Martínez, amb molt de teatre (i televisió) a l'esquena, així com diversos premis (5 Butaca a millor actriu de musical, per exemple). Aquesta aconsegueix dibuixar un somriure al públic de manera gairebé constant, a més a més d'atrapar-nos amb la seva veu. Ja només amb la presència d'aquesta sabadellenca, seria un espectacle a tenir molt present. A això, sumar les cançons de l'espectacle que són realment precioses i les veus dels dos joves actors (Marc Lluís Fernández i Judit Malet) que també trobem a escena, són realment impressionants, fent un efecte, acompanyades pel piano (amb Carles Alarcón), que fa molt de goig. L'escenografia d'Enric Romaní està realment molt cuidada amb tot luxe de d...

Avui he vist "Des de l'ull de l'huracà" a El Maldà. Aquest espectacle dirigit i escrit amb encert per Pau Carrió, ens narra en primera persona les vivències d'una periodista de guerra famosa. El text, colpidor, ens relata diferents conflictes armats que va cobrir la protagonista. Això ho fa Laura Aubert interpretat el personatge de Marie Colbin de manera sublim. La veritat és que aquesta actriu ens té acostumats a grans treballs actorals, però en aquest destaca especialment, amb una transformació en escena que sorprèn i on gairebé costa reconèixer-la. La transformació en Marie Colbin és total. De fet, a escena només la trobem a ella. Aquest vuit pel que fa a escenografia i attrezzo, queda cobert per la gran interpretació. Així tot constitueix una sort de metàfora, ja que davant d'un text cru, trobem una passada en escena crua. En resum, un monòleg contundent amb un fort missatge antibel·licista, narrat amb un gran treball actoral al darrere. Afanyeu-vos que no...

Avui he vist "Qui no s'atreveix a tremolar" a El Maldà. Aquesta destacable obra està interpretada per tres actrius que estan realment brillants com són Carmela Poch, Bàrbara Roig i Manar Taljo. Aquesta última, la protagonista de l'obra, interpreta el seu personatge en diferents moments de la seva vida, que van des de la infantesa, fins a l'edat adulta, amb un talent ressenyable, malgrat la seva joventut. El text, dur, però molt ben filat, manté l'atenció de la persona espectadora en tot moment. Així, a escena, se'ns presenten una àvia, una mare i la seva filla... i com haver patit maltractament i abusos per part d'una persona molt pròxima (no revelaré qui), les marcarà per la resta de les seves vides. És gràcies al costumisme d'aquesta posada en escena, amb escenes quotidianes, però amb comportaments difícils d'explicar vistos des de fora en aquestes, com anem desgranant el trencaclosques i anem entenent els problemes que han patit i el perquè ...

Ahir vaig veure "Els Secundaris" de Els Pirates Teatre a El Maldà i en vaig sortir encantat.  Aquest espectacle és, sens dubte, una de les joies de la temporada... i no només ho dic per la possibilitat de veure de nou als escenaris a Laura Aubert, tot un plaer... sinó perquè l'obra és fantàstica. De fet, podem veure a Bernat Cot, a més a més de la ja esmentada Laura, actuant a molt bon nivell. Aquest duo, multiplicat en diferents personatges, brilla en aquest espectacle frenètic d'humor intel·ligent, que resulta enormement didàctic per l’ambientació, per a les persones aficionades al teatre, ja que situa als més joves i agradarà, pel bany de nostàlgia, als més grans. Arriba al públic de manera transgeneracional, malgrat ser un fet d’enorme dificultat. L’escenografia d’Enric Romaní és realment espectacular, amb tota mena de detalls hiperrealistes... ajuda a transportar-te a l’època, a principis del segle XX, i et submergeix en el particular món del teatre de llavors....