"Júlia - 15 anys més tard" és una proposta original pel que fa al format i que parteix de "La senyoreta Júlia", d'August Strindberg del 1888.  Aquesta adaptació, dirigida amb habilitat per Christiane Jatahy, recupera la versió que es va poder veure fa 15 anys i ens hi torna a apropar, amb dos intèrprets a escena d'enorme nivell, com són Moha Amazian i Júlia Genís, que, per cert, estan absolutament espectaculars. Però també amb projeccions cinematogràfiques que conviuen amb l'acció teatral. Algunes, ben poques, són gravades prèviament, mentre que la majoria es van enregistrant en rigorós directe, com si estiguéssim assistint al plató on es roda una popular pel·lícula o sèrie. Aquest recurs, ja vist en altres ocasions al teatre, resulta enormement impactant, especialment per al públic que no l'hagi experimentat mai. Tanmateix, hi va haver una sèrie de problemes tècnics durant la funció a la qual vaig assistir (o, si més no, si formaven part del muntatg...

"L'autora" és una obra de la britànica Ella Hickson que aterra enguany de la mà d'Anna Serrano Gatell al Teatre Lliure de Gràcia. La peça és impactant, complexa i exigent al mateix temps. Aquesta proposta és eminentment metateatral i ens presenta una estructura intricada i enormement gratificant per a l'espectador, malgrat que tot plegat pugui semblar un oxímoron. No és casualitat que la funció desprengui tanta llibertat creativa: Hickson va desenvolupar el projecte amb carta blanca absoluta. Així, diferents històries s'entrecreuen mentre seguim també el procés creatiu d'una dramaturga, des de la concepció inicial de l'obra fins a la seva materialització final. Tot començarà i girarà, en realitat, al voltant de la primera història plantejada: una jove estudiant de vint-i-quatre anys que, després d'oblidar-se la motxilla, es trobarà amb un treballador del teatre on ha anat a veure la funció i, quan aquest li pregunti si li ha agradat o no, arrencarà...

El 17-1 vaig veure "Olympia" al Teatre Lliure de Gràcia i ara us porto la meva ressenya d’aquesta peça, que podreu trobar en cartell fins al 9-2-25. Aquest espectacle constitueix una mena d’homenatge a Paco Ibáñez i al seu disc gravat al Teatre Olympia de París i, alhora, al mateix Teatre Lliure de Gràcia, per una casualitat significativa que els uneix a tots dos pel que fa a la seva creació: el mateix dia del mateix mes (2 de desembre), però amb 7 anys de diferència (1976 i 1969). La història es presenta a través dels ulls de la creadora, Carlota Subirós (que ja ens va regalar peces bellíssimes com "Maria Rosa" i "El quadern daurat"), que ens connectarà amb la seva pròpia experiència, prenent de partida la seva infantesa. Així, veurem com es va aproximar, per primera vegada, al vinil de Paco Ibáñez i com va ser aquest encontre musical amb el cantant i la seva música tan característica i reivindicativa. Però la cosa no s’atura aquí, ja que el relat passa p...

Tot just surto de veure "Casares - Camus: una història d'amor" al #TeatreLliure de Gràcia. Aquesta peça és dirigida pel prolífic director #MarioGas, seguint el seu estil característic habitual que podem identificar ràpidament. La peça ens porta dos titans del teatre català com són #JordiBoixaderas i #RosaRenom. Feia ja un temps que no els veia i per mi ha estat tot un plaer poder tornar-los a trobar a escena. Especialment, encetant la que per a mi és la primera obra de la temporada, que espero que sigui llarga i profitosa com l'anterior, on vaig poder veure 114 espectacles teatrals de gran qualitat. Així doncs, des de la butaca, trobarem a tots dos protagonistes que es van enviant correspondència i que la llegiran tot compartint-la amb nosaltres, en soliloquis propis d'una estructura similar a la que trobem en els monòlegs (en el sentit que no interaccionen els dos actors entre ells durant l'espectacle). La romànica i tempestuosa història d'amor que van pr...

Dimecres vaig veure "Síndrome de gel" al Teatre Lliure de Gràcia. Obra de temàtica eminentment social i de rabiosa actualitat (en aquest sentit recorda a "El metge de Lampedusa"), dirigida amb encert per Xicu Masó. El text atrapa: ens presenta una mare i les seves dues filles que fugint de la guerra van anar a parar a Suècia i els quals el govern, temps després, cancel·la el permís de residència, per deportar-les. Aquest fet traumàtic s'agreujarà per la sobtada malaltia desconeguda d'una de les filles... si bé és cert que la visita a l'hospital per rebre un diagnòstic, canviarà les seves vides per sempre. L'escenografia de Laura Clos ("Closca"), com gairebé sempre, no només no decep, sinó que just el contrari: impressiona. Ella i Max Glaenzel són de lluny, els millors escenògrafs de Catalunya. Pel que fa a la seva escenografia, se'ns presenta un hospital per dintre, que a estones es converteix en un pis humil d'una família amb dific...