El 17-1 vaig veure "Olympia" al Teatre Lliure de Gràcia i ara us porto la meva ressenya d’aquesta peça, que podreu trobar en cartell fins al 9-2-25. Aquest espectacle constitueix una mena d’homenatge a Paco Ibáñez i al seu disc gravat al Teatre Olympia de París i, alhora, al mateix Teatre Lliure de Gràcia, per una casualitat significativa que els uneix a tots dos pel que fa a la seva creació: el mateix dia del mateix mes (2 de desembre), però amb 7 anys de diferència (1976 i 1969). La història es presenta a través dels ulls de la creadora, Carlota Subirós (que ja ens va regalar peces bellíssimes com "Maria Rosa" i "El quadern daurat"), que ens connectarà amb la seva pròpia experiència, prenent de partida la seva infantesa. Així, veurem com es va aproximar, per primera vegada, al vinil de Paco Ibáñez i com va ser aquest encontre musical amb el cantant i la seva música tan característica i reivindicativa. Però la cosa no s’atura aquí, ja que el relat passa p...

Tot just surto de veure "Casares - Camus: una història d'amor" al #TeatreLliure de Gràcia. Aquesta peça és dirigida pel prolífic director #MarioGas, seguint el seu estil característic habitual que podem identificar ràpidament. La peça ens porta dos titans del teatre català com són #JordiBoixaderas i #RosaRenom. Feia ja un temps que no els veia i per mi ha estat tot un plaer poder tornar-los a trobar a escena. Especialment, encetant la que per a mi és la primera obra de la temporada, que espero que sigui llarga i profitosa com l'anterior, on vaig poder veure 114 espectacles teatrals de gran qualitat. Així doncs, des de la butaca, trobarem a tots dos protagonistes que es van enviant correspondència i que la llegiran tot compartint-la amb nosaltres, en soliloquis propis d'una estructura similar a la que trobem en els monòlegs (en el sentit que no interaccionen els dos actors entre ells durant l'espectacle). La romànica i tempestuosa història d'amor que van pr...

Dimecres vaig veure "Síndrome de gel" al Teatre Lliure de Gràcia. Obra de temàtica eminentment social i de rabiosa actualitat (en aquest sentit recorda a "El metge de Lampedusa"), dirigida amb encert per Xicu Masó. El text atrapa: ens presenta una mare i les seves dues filles que fugint de la guerra van anar a parar a Suècia i els quals el govern, temps després, cancel·la el permís de residència, per deportar-les. Aquest fet traumàtic s'agreujarà per la sobtada malaltia desconeguda d'una de les filles... si bé és cert que la visita a l'hospital per rebre un diagnòstic, canviarà les seves vides per sempre. L'escenografia de Laura Clos ("Closca"), com gairebé sempre, no només no decep, sinó que just el contrari: impressiona. Ella i Max Glaenzel són de lluny, els millors escenògrafs de Catalunya. Pel que fa a la seva escenografia, se'ns presenta un hospital per dintre, que a estones es converteix en un pis humil d'una família amb dific...