Ahir vaig veure #LaGavina al #TeatreLliure de Montjuïc. El resultat és realment espectacular. Com #JulioManrique ha dirigit aquest clàssic, majúscul, de #Txèkhov, adaptant-lo als nostres dies (malgrat tenir més de cent anys), de la mà de #MarcArtigau i en col·laboració amb #CristinaGenebat (que fa d'Irina), és tota una delícia per una persona aficionada al teatre, difícil de descriure. Així doncs, seguirem de ben a prop uns personatges acomodats dibuixats per Txékhov de manera sublim, en els seus problemes existencials pel que fa a l'amor, la família, l'art... i com aquests s'interrelacionen. El repartiment és estorant. Com tota la peça. No només pels artistes majúsculs que trobem, sinó per com desenvolupen els seus personatges amb ànima pròpia. L'escenografia, de #LlucCastells, fantàstica, no només és original, si no que guarda algunes sorpreses espectaculars. Com aquesta combina amb la il·luminació de #JaumeVentura, especialment al principi, resulta un goig. El jo...

El 16-2 vaig poder veure #Macbeth al #TeatreLliure de Montjuïc. Què dir de Macbeth, la gran joia de Shakespeare, plena d'èpica, ambició, pors i violència? Aquesta adaptació, dirigida per #PauCarrió, ens apropa una versió ambientada en un hospital de campanya de la Primera Guerra Mundial. El resultat és enormement obscur i tètric amb una il•luminació (#RaimonRius) i vestuari (#SílviaDelagneau) en la línia d'això. En aquesta peça que trobem enguany, trobarem un repartiment realment impressionant, gairebé impossible de millorar, conformat per #MohaAmazian (Caithness, Sergent), #JoanAmargós (Malcolm), #PepoBlasco (Porter, Seyton), #PepCruz (Duncan), #PolLópez (Macduff), #CarlesMartínez (Angus, Lenox), #LaiaMarull (Lady Macbeth), #AlbaPujol (bruixa 1), #XavierRicart (Banquo), #MarcRodriguez (Ross), #MarcSoler (Fleance), #JúliaTruyol (Donalbain, bruixa 2), #MarUlldemolins (Lady Macduff, bruixa) i #ErnestVillegas (Macbeth). Només pel fet de trobar a tots aquests actors i actrius d...

Ahir vaig veure #LaNostraCiutat al #TeatreLliure de Montjuïc. Val a dir, que els primers 30 minuts d'aquest espectacle de #ThorntonWilder (guanyador de tres Pulitzers) són certament àrids. El fet que no hi hagi escenografia, ni attrezzo, pràcticament... i com això condiciona la part física de les actuacions, per una banda... i un text a estones insubstancial, que no ajuda, per l'altre, em van fer pensar en el pitjor... i vaig resultar enormement equivocat. L'hora i mitja següent canvia radicalment, per fortuna, convertint aquest espectacle en una joia. Nit i dia, la veritat. Desconec si es culpa de nosaltres, com a espectadors, que el vuit a escena se'ns fa feixuc i després ens acostumem... però el que és veritat, és que el presentat agafa una gran volada. Cal dir que el repartiment és espectacular. No només pel fet que trobem 14 persones a escena, sinó pels membres d'aquest, de gran talent. Passats els primers minuts, aconsegueixen que agafem interès pels seus pers...

Amb la gran quantitat de teatre que tinc l'oportunitat de veure anualment, més d'un centenar d'espectacles, és impossible per a mi fer ressenyes de tots ells. Tot i això, de les 45 obres que he tingut la sort de presenciar aquest any, "Les amistats perilloses" del Teatre Lliure és, sense cap mena de dubte, la que m'ha impactat i enamorat més. En aquesta obra tot rutlla a un nivell superb. La direcció de Carol López és exquisida. S'han trobat solucions molt imaginatives per fer una posada en escena dinàmica i original. El repartiment és excel·lent, però és que les interpretacions són espectaculars. Et fan oblidar que et trobes en un teatre. El preciós vestuari alhora fusiona de manera sorprenent elements contemporanis i clàssics. Una combinació que es pot apreciar immediatament en les fotografies. Tot i que la novel·la en què es basa el text, de Pierre Choderlos de Laclos (1782), sembla desfasada i totalment inapropiada per a la nostra realitat actual, gràc...

Ahir vaig veure "La voluntad de creer" al Teatre Lliure de Montjuïc. Ja és sabut que Pablo Messiez no és un director convencional, però pot ser en aquesta obra va un pas més enllà. Primer de tot cal dir que amb això no vull menystenir-lo, ens al contrari. De fet, és una de les meves debilitats. Un directori i autor que aporta coses diferents el panorama teatral, amb un aire fresc, contemporani i sorprenent, difícil de trobar i amb una impremta pròpia molt reconeixible. L'obra, especialment al principi, és tota una raresa que es va tornant un xic més convencional segons avança, de manera que el final s'apropa al que es podria esperar d'un espectacle estàndard de teatre, per dir-ho d'alguna manera. L'humor absurd esquitxa a rampells l'espectacle... i en no poques ocasions es trenca la quarta paret, ja des del mateix inici. La veritat, vaig sortir amb la sensació d'haver estat present que alguna cosa especial que va més enllà d'un espectacle meram...

Ahir vaig tenir la sort de poder veure "Les tres germanes" al Teatre Lliure de Montjuïc. Torna aquesta ambiciosa i multipremiada adaptació de l'original d'Anton Txékhov, tot un clàssic del teatre i adaptada en nombroses ocasions, que constitueix una producció colossal d'enorme qualitat, d'aquelles que un no es pot perdre. Tot encaixa amb precisió suïssa: Un repartiment d'alts vols, conformat per Mireia Aixalà (Natàlia), Joan Amargós (baró), Ivan Benet (Ivan), Carme Fortuny (Tata), Cristina Genebat (Olga), Jordi Rico (Víctor), Marc Rius (Andrei), Maria Rodríguez (Maixa), Lluís Soler (oncle) i Elena Tarrats (Irina). El nivell de les actuacions que podem veure escena resulta destacable, cosa que no és d'estranyar si mirem el nivell dels actors participants en aquest projecte. L'adaptació de l'obra, contemporània, encaixa millor amb el que vivim avui en dia i fa més propera l'obra. Alguns dels canvis realitzats després respecte a l'original...

Ahir vaig veure "Crim i càstig" al Teatre Lliure Montjuïc. Aquesta gran producció destil·la talent amb un ampli repartiment que enlluerna, on destaca el protagonista, Pol López, que sempre demostra un enorme nivell. Fa goig veure reinterpretacions de grans clàssics atemporals com el que tenim davant de Dostoievski, on la mirada contemporània li cau molt bé: vestuari modern, un DJ presidint l'escena (com si es tractés d'un papa modern) inundant la sala amb música electrònica a estones, escenografia impactant i original (on un enorme inflable n'és la referència), que ha comportat una redistribució de la sala gran del Teatre Lliure... Entenc que per algunes persones les més de quatre hores que dura (inclòs entreacte) poden espantar, però l'obra constitueix tot una experiència immersiva que s'ha de viure i que difícilment tindria sentit escurçant-la. De fet, la segona part passa volant i quan un es vol adonar ja són les 23:00 i poc (heu de saber que l'hora...