Passa al contingut principal

La nostra ciutat al Teatre Lliure de Montjuïc

Ahir vaig veure #LaNostraCiutat al #TeatreLliure de Montjuïc.

Val a dir, que els primers 30 minuts d'aquest espectacle de #ThorntonWilder (guanyador de tres Pulitzers) són certament àrids.

El fet que no hi hagi escenografia, ni attrezzo, pràcticament... i com això condiciona la part física de les actuacions, per una banda... i un text a estones insubstancial, que no ajuda, per l'altre, em van fer pensar en el pitjor... i vaig resultar enormement equivocat.

L'hora i mitja següent canvia radicalment, per fortuna, convertint aquest espectacle en una joia. Nit i dia, la veritat. Desconec si es culpa de nosaltres, com a espectadors, que el vuit a escena se'ns fa feixuc i després ens acostumem... però el que és veritat, és que el presentat agafa una gran volada.

Cal dir que el repartiment és espectacular. No només pel fet que trobem 14 persones a escena, sinó pels membres d'aquest, de gran talent. Passats els primers minuts, aconsegueixen que agafem interès pels seus personatges i com estan relacionats, en aquesta particular ciutat de vora del 1900. Entendre, que com llavors, ara, les relacions personals que s'estableixen entre els membres d'una comunitat, resulten cabdals i parts importants de la nostra felicitat. Això, ho fa l'espectacle seguint la vida de dos infants, acompanyant-los per l'adolescència, seguint per l'etapa adulta i finalment la mort.
El final, sublim, resulta un xic trist i enormement vitalista, alhora. Ens fa plantejar el temps de qualitat que passem amb els nostres estimats.

En definitiva, una apassionant obra, dirigida per #FerranUtzet, amb dramatúrgia de #LlàtzerGarcia, que no us podeu perdre. La podreu trobar fins al 12-11.

Nota: notable.




Sinopsi:

En un teatre, la regidora presenta al públic la vila rural de Grover’s Corners, a New Hampshire (EUA), i els seus habitants: les famílies Gibbs i Webb, que són veïnes. Especialment l’Emily Webb i el George Gibbs, que aviat s’enamoraran i es casaran. Al llarg de dotze anys se seguiran els canvis en la vida d’aquesta parella: de la mundanitat a la devastació passant pel romanticisme. Un microcosmos del cicle de la vida que és, en paraules del dramaturg Edward Albee, “la millor peça americana que s’hagi escrit mai”.