Ahir vaig veure "La voluntad de creer" al Teatre Lliure de Montjuïc.
Ja és sabut que Pablo Messiez no és un director convencional, però pot ser en aquesta obra va un pas més enllà. Primer de tot cal dir que amb això no vull menystenir-lo, ens al contrari. De fet, és una de les meves debilitats. Un directori i autor que aporta coses diferents el panorama teatral, amb un aire fresc, contemporani i sorprenent, difícil de trobar i amb una impremta pròpia molt reconeixible.
L'obra, especialment al principi, és tota una raresa que es va tornant un xic més convencional segons avança, de manera que el final s'apropa al que es podria esperar d'un espectacle estàndard de teatre, per dir-ho d'alguna manera.
L'humor absurd esquitxa a rampells l'espectacle... i en no poques ocasions es trenca la quarta paret, ja des del mateix inici.
La veritat, vaig sortir amb la sensació d'haver estat present que alguna cosa especial que va més enllà d'un espectacle merament. Té molt a veure la part espiritual, que atrapa i fa riure alhora, cosa difícil.
Les interpretacions són absolutes joies, difícils d'oblidar en alguns casos.
En definitiva, una obra arriscada que potser no recomanaria a tothom, però que a mi m'ha entusiasmat, que podreu veure fins al 15-1.
Nota: notable.
Sinopsi:
La voluntad de creer comença amb el retorn a casa d'Amparo, la menor de quatre germans. Torna de l'Amèrica del Sud amb Claudia, la seva dona, que és argentina i està embarassada, perquè volen que la nena neixi a Europa. A casa seva les coses continuen més o menys igual de malament que quan la va deixar: la germana gran, Felicidad, prostrada en una cadira de rodes, viu amargada en un món que no comprèn; Paz, l'altra germana, que s'autodefineix com a "soltera, poeta i borratxa", tampoc sembla que passi un bon moment. Finalment, Juan, el germà petit, continua mantenint que és Jesús de Natzaret que ha tornat a la terra. Amb aquest context familiar com a marc, l'embaràs de Claudia es comença a complicar fins que desencadena en tragèdia, malgrat els intents del doctor del poble per evitar-ho. No obstant això, Juan, en la seva bogeria, aconseguirà fer el salt de fe que farà possible la vida.