L’1 de juliol vaig veure "Decadència" a la Sala Atrium.
Aquesta producció de petit format, com el seu nom indica, ens posa a la pell del que implica ser ric amb majúscules; en definitiva, ser multimilionari. Coneixerem, en una mena d’experiència immersiva, com és sentir tot aquest luxe, però alhora tota aquesta insatisfacció.
I ho farem de ben a prop gràcies als dos magnífics intèrprets, amb una trajectòria envejable: Carles Martínez i Míriam Alamany, que fan un exercici teatral de dificultat colossal, però resolt amb un talent enorme.
Podem dir que el text de Steven Berkoff, estrenat el 1994 (i del qual també es va fer una pel·lícula, no gaire coneguda, que ell mateix va escriure, dirigir i interpretar), busca la bellesa i la poesia en el seu acurat llenguatge. És un text enormement elaborat, com podreu comprovar gràcies a la traducció de Neus Bonilla i Carme Camacho.
L’únic "però" és la manca de girs importants o d’una línia argumental clara que entrellaci les diferents històries i personatges, i permeti desvetllar alguna cosa més enllà d’aquesta experiència que, com he dit abans, no pot ser entesa simplement com un exercici d’estil.
L’escenografia, d’Alfonso Ferri, és particular i convincent, en sintonia amb la proposta. El vestuari mereix una menció especial: és magnífic, impactant, opulent i, en definitiva, remarcable… d’aquells que costa oblidar.
En definitiva, un espectacle agosarat, dirigit amb habilitat per Glòria Balañà i Altimira, diferent del que trobem habitualment, amb un text dens que, de segur, us captivarà.
La podreu veure fins al 27-7-25.
Nota: notable.
Sinopsi:
Una parella d’amants rics viu en un estat d'èxtasi permanent, consumint òpera, llagostes, caviar, alcohol i sexe sense parar. Quan no hi ha festes, s'avorreixen i cacen per distreure’s, per passar els diumenges, per descansar del sexe sense deixar el plaer i l’excitació que els proporciona la caça. No hi ha res més al món. No importa res més que el seu paradís i les seves preses.
Helen i Steve viuen el seu idili fins al final i l’obstacle que podria destruir-los, encarnat en els patètics Sybil i Les, no pot amb ells. Un cop més, el triomf decadent de la classe benestant, el triomf del diner i del poder.
