Ahir vaig anar a veure "Lacrimosa" a la Sala Atrium i vaig sortir encantat.
Aquesta original obra constitueix una sort de doble monòleg (amb la temàtica del suïcidi de fons).
M'explico: dura 2 h, dividides, en 2 parts iguals, amb un entreacte de 10 min, on els dos artistes, comparteixen menjar brossa (patates fregides de bossa, Doritos, Oreo, cereals de xocolata, etc.) que formen part de l'attrezzo de l'obra, mentre la Bàrbara Mestanza canta (recordeu que és una de les creadores de The Mamzelles, juntament amb Paula Malia i Rigoberta Bandini).
A la primera part, la Bàrbara (que també és l'autora del brillant text) fa un monòleg, on a vegades l'interpel·la o l'acompanya breument en Fransesc Cuéllar... i a la segona part és a l'inrevés.
Especialment colpidor, pel que fa a l'explicat, és el primer text.
Tot té un fil conductor, malgrat que de primeres no ho sembli... i el final està molt ben resolt, recolzat per un text molt potent, en la línia de l'autoficció (que tant propugna amb enorme talent el dramaturg uruguaià Sergio Blanco).
La veracitat amb què el defensen, és ressenyable, si bé és cert que a vegades, s'apropa massa a la línia de les lectures dramatitzades.
A escena, trobem, a més a més d'una gran taula amb tot el menjar que abans apuntava, i que fa un efecte visual prou llampant... 2 taules de so que s'encarreguen de controlar ells mateixos (quan un actua, l'altre està a la taula... i a l'inrevés després).
En definitiva, un bon espectacle on veiem multiplicats tant la Bàrbara com al Francesc, implicats en una bona part dels elements de l'espectacle (autoria i interpretacions, com he comentat abans... però també direcció, disseny d'espai i disseny sonor).
La podreu veure fins al 27-3.
Nota: notable.
Sinopsi:
Al son de las olas del mar.
Mecida por la banda sonora acuática más bella, siento todavía que nada es suficiente.
Recorro mi vida señalando con un dedo imaginario mis hazañas y no arecen suficientes aunque todas y cada una de ellas costaran lo suyo. Estoy ante la posibilidad de la gran rebelión. O quizás ante la de sucumbir sin pestañear a los vientos y mareas de lo que se supone que se espera de mí...