El 7 de juliol vaig veure "L’últim ball" al Teatre Poliorama.
Aquest espectacle forma part del cicle de teatre "Amunt el Teló del Poliorama per València", una iniciativa que reuneix tres conegudes companyies valencianes en una celebració de les arts escèniques que vol ser també una mostra de solidaritat amb els professionals afectats per la DANA. En definitiva, una excel·lent oportunitat per veure companyies que habitualment no tenim als escenaris catalans i que, durant uns pocs dies, ens regalen alguns dels seus espectacles més significatius.
En el cas que ens ocupa ara, trobem aquesta proposta de la companyia Horta Teatre, que és un homenatge als grans còmics d’èpoques passades. De fet, l’obra ens situa en una residència d’avis on retrobem un duet còmic separat fa anys, en la línia de Martes y Trece, Tip y Coll, el Dúo Sacapuntas o Faemino y Cansado...
De fet, el seu nom artístic ja és tota una declaració d’intencions: Lino y Morgan. Així, descobrim com feia dècades que no es parlaven i, aparentment, el motiu d’aquesta ruptura.
La primera part, situada a la residència, és realment sublim: amb un nivell interpretatiu magnífic, ritme i humor a dojo, atrapa l’espectador a la butaca. La segona part, malgrat ser menys potent, no suposa un canvi de to radical i ens porta a una sèrie de revelacions que aconsegueixen sorprendre (i que no desvetllaré per evitar espòilers).
Les interpretacions d’Alfred Picó i Carles Alberola són realment convincents i properes. Cal destacar que tant el text com la direcció són del mateix Carles.
L’escenografia, a càrrec de Montse Amenós, ens situa plenament en aquest espai inventat i resulta molt atractiva. També és destacable el vestuari (a càrrec de la mateixa Montse), que ajuda a donar coherència a l’ambient.
En definitiva, una gran oportunitat de gaudir i riure amb una comèdia d’una de les companyies valencianes de referència. Fer-ho, a més, amb uns motius solidaris com aquests ho fa encara més especial.
La podreu veure només fins a l’11 de juliol.
Nota: notable.
Sinopsi:
L’últim ball vol ser un homenatge a tants i tants actors i actrius teatrals anònims que, amb els seus espectacles, més enllà de l’èxit o del fracàs, del reconeixement o dels premis, han fet feliç a molta gent. Parla d’allò pel que val la pena viure, del que de vegades perdem pel camí, de com podem conviure amb l’absència del que ens fa feliç. Parla de com, per un si o per un no, la vida es converteix en una altra cosa. De l’èxit o el fracàs, les dues cares de la mateixa moneda. I de com tenim a la nostra mà el timó per refer contínuament la nostra vida.
L’últim ball parla del plaer d’actuar, de viure les coses per primera vegada, de jugar com fèiem quan érem menuts, i encara no ens havíem posat la cota de malles per protegir-nos del món. Un espectacle d’humor. Divertit. Creat per a fer riure. I plorar, com no. Si no plores, no pots valorar el riure. Un espectacle per a viure més intensament tot i que només siga per un instant.
