Diumenge vaig veure "Para acabar con Eddy Bellengueule" al Teatre Joventut.
Aquesta bona obra de La Joven de Madrid (reconeguda companyia amb un projecte educatiu molt interessant, i amb moltes funcions a l'esquena [300.000 espectadors, si no vaig errat] així com diferents premis [5 premis Max, per exemple]), que ja és la quarta vegada que porta una obra a aquest teatre.
En aquest cas estem davant d'una adaptació d'una popular novel·la autobiogràfica de 2014, que constitueix una sort de "Billy Elliot" contemporani, però emplaçat a un petit poble de la perifèria de França i sense el rerefons del ballet. Així temes com l'assetjament escolar, l'homofòbia, la masculinitat fràgil, la pobresa són tractats amb aquesta hora des del punt de vista d'un nen que els pateix, dels 10 als 15 anys.
La posada en escena resulta molt original i especialment adreçada al públic més jove, ja que sovint trenca la quarta paret (en dirigir-se al públic), els dos actors s'intercanvien els papers constantment, el dinamisme impera amb ritme alt, tot frenant quan hi ha parts una mica més denses, música (comercial) i balls a dojo, barreja amb cinema...
L'escenografia canviant ajuda a transmetre aquesta sensació de dinamisme constant.
En definitiva, una bona obra que recomano especialment pel públic més jove... i que educa sense caure en paternalismes, tot fomentant la reflexió.
Nota: notable.
Sinopsi:
Edouard Louis i Eddy Bellegueule són la mateixa persona i no ho són. Para acabar con Eddy Bellegueule, és la historia d’una transformació, la del nen peculiar que ha de sobreviure en un entorn de violència, masclisme, pobresa i homofòbia, en el que té la mala sort de néixer. El nen sensible i inquiet que ha d’amagar el seu veritable jo per ser acceptat. L’adolescent que es desviu per semblar un home de veritat per tal d’esquivar l’allau d’abusos i humiliacions a les que sembla condemnat. Però és Edouard qui, amb una honestedat descarnada i lluminosa, ens explica la història de Eddy, del seu patiment i la seva alliberació quan per fi aconsegueix fugir d’aquest entorn opressor. Perquè el final de Eddy Bellegueule és el principi de Edouard Louis, un dels escriptors més brillants de la seva generació.