Ahir vaig veure "El último adiós" al Teatre Tantarantana.
Aquesta obra està escrita i dirigida per Denise Duncan Villalobos, coneguda activista afrofeminista i professional del teatre, amb una llarga experiència malgrat la seva relativa joventut.
A aquest monòleg, novament emmarcat dintre de l'autoficció, trobem l'actriu Catalina Calvo (molt intensa en la seva interpretació... potser a estones fins i tot massa), lligant aquesta història, que, per una banda, ens parla de tot un periple personal per tal d'aconseguir arribar a veure a un familiar hospitalitzat (malgrat que s'haguessin agraït alguns girs argumentals en relació amb això) i, per altra banda, ho connecta amb el públic amb una certa interacció. Així a aquest se'l demana que expliqui si s'hagués volgut acomiadar d'algú (o d'alguna cosa)... i del qual no van poder. Això es fa via paper i llapis a l'entrada. Val a dir que alguns d'aquests escrits, juntament amb d'altres previs, són llegits durant l'obra, tot interconnectant totes dues vies.
Cal destacar l'escenografia què és especialment vistosa, amb cadires tant a escena com al sostre, cordades de manera que formen una forma prou suggerent.
De fet, és amb aquestes mateixes cadires, que es fa una espècie de construcció on se'n van col·locant al final els diferents objectes emprats durant l'obra i que són prou significatius per recordar moments rellevants d'aquesta, en una espècie de metàfora visual final, que resulta molt escaient per tancar l'obra.
Podreu veure aquest particular espectacle fins al 10 d'abril.
Nota: insuficient.
Sinopsi:
L’octubre del 2014 vaig viatjar a Costa Rica després de rebre la notícia que la meva abuelita materna, l’única que vaig tenir, havia caigut i s’havia fet fallida el maluc. La meva abuelita va morir una setmana després, mentre jo volava per sobre de l’Atlàntic. Vaig rebre la notícia sola, en l’aeroport de Miami. Quan vaig arribar, la meva abuelita estava ja dins d’un taüt. Durant mesos, si no anys, el dolor de no haver pogut acomiadar-me era insuportable. Suposo que aquest germen va anar creixent, fins a unir-se amb altres tants comiats que no vaig poder donar.