Ahir vaig tenir la sort de poder veure "Les tres germanes" al Teatre Lliure de Montjuïc. Torna aquesta ambiciosa i multipremiada adaptació de l'original d'Anton Txékhov, tot un clàssic del teatre i adaptada en nombroses ocasions, que constitueix una producció colossal d'enorme qualitat, d'aquelles que un no es pot perdre. Tot encaixa amb precisió suïssa: Un repartiment d'alts vols, conformat per Mireia Aixalà (Natàlia), Joan Amargós (baró), Ivan Benet (Ivan), Carme Fortuny (Tata), Cristina Genebat (Olga), Jordi Rico (Víctor), Marc Rius (Andrei), Maria Rodríguez (Maixa), Lluís Soler (oncle) i Elena Tarrats (Irina). El nivell de les actuacions que podem veure escena resulta destacable, cosa que no és d'estranyar si mirem el nivell dels actors participants en aquest projecte. L'adaptació de l'obra, contemporània, encaixa millor amb el que vivim avui en dia i fa més propera l'obra. Alguns dels canvis realitzats després respecte a l'original...

Dijous vaig veure "Goyo" al Teatre Tantarantana. Aquesta comèdia resulta original pel fet d'agafar la premissa de la Metamorfosi de Kafka i fer un pas més, en el sentit que en comptes de ser una tragèdia, és una comèdia, per una banda... i per l'altra, que la transformació en comptes de ser en un escarabat (i no una panerola, com molts creuen), és en un armadillo. Així, amb un armadillo a escena (bé... almenys no un de veritat, sinó un de paper), dona el tret de sortida aquesta proposta. Cal destacar la selecció de peces musicals, molt escaient. El text, malgrat l'original premissa abans comentada, té una falta de girs argumentals importants. Bona part de l'obra l'espectador espera que succeeixi quelcom que no acaba passant, tal com poden fer pensar els indicis que es van presentant. Tanmateix, pel que fa al repartiment, poder tornar a veure a Núria Florensa actuant, sempre és una bona notícia. Cal remarcar que aquesta obra va guanyar el Premi Ciutat de Ma...

Ahir vaig veure "El pes d'un cos" al Teatre Nacional de Catalunya. Aquest espectacle dirigit i escrit per Victoria Szpunberg conjunta dos mons aparentment difícils de fer coincidir: contingut i continent. M'explico: hi ha un treball impecable amb un gust per l'estètica, en el sentit que tant l'aspecte musical (a destacar), com els capgrossos emprats a estones (impactants), així com la poesia, són un pilar important... Però alhora hi ha un contingut de qualitat i fort pel que fa a un text potent. Se'ns parla de com és de difícil cuidar als nostres grans (i dependents) sent d'origen humil... I ho fa des de l'autoficció, sostenint-ho amb unes interpretacions fantàstiques de l'encertat repartiment. En definitiva, una proposta molt original (i que personalment agraeixo), que fuig de convencionalismes i ens porta una rara avis (sense arribar a ser críptica), que de segur agradarà al gruix dels espectadors. La podreu veure fins al 12-6-22. Nota: notab...