Ahir vaig veure "El pes d'un cos" al Teatre Nacional de Catalunya.
Aquest espectacle dirigit i escrit per Victoria Szpunberg conjunta dos mons aparentment difícils de fer coincidir: contingut i continent. M'explico: hi ha un treball impecable amb un gust per l'estètica, en el sentit que tant l'aspecte musical (a destacar), com els capgrossos emprats a estones (impactants), així com la poesia, són un pilar important... Però alhora hi ha un contingut de qualitat i fort pel que fa a un text potent. Se'ns parla de com és de difícil cuidar als nostres grans (i dependents) sent d'origen humil... I ho fa des de l'autoficció, sostenint-ho amb unes interpretacions fantàstiques de l'encertat repartiment.
En definitiva, una proposta molt original (i que personalment agraeixo), que fuig de convencionalismes i ens porta una rara avis (sense arribar a ser críptica), que de segur agradarà al gruix dels espectadors.
La podreu veure fins al 12-6-22.
Nota: notable/excel·lent.
Sinopsi:
Què et pot portar a desitjar la mort d'algú que estimes?
Una filla ha de cuidar del seu pare qui, després de patir un ictus, viu un procés de deteriorament físic i mental que el converteix en un ésser totalment dependent. La manca de recursos econòmics propis i la precarietat que viuen les administracions públiques farà que la situació entri en una mena d'espiral de caiguda lliure.
Quin sentit té mantenir en vida el cos d'algú que ha perdut totes les facultats que ens fan humans?