Tot just surto de veure "Los hijos perdidos de Dios" i us he de dir una cosa: heu d'anar a veure-la.
Aquesta obra és una petita joia que fuig de tots els convencionalismes des del minut 0. Heu de pensar que ja la posada en escena és trencadora: trobem una mena de passadís ample amb sorra a terra, amb cadires a banda i banda... al centre un sac amb una persona nua dintre (això de la nuesa ja veureu que es va repetint fins a normalitzar-ho)... Il·luminació moderna... i en endavant tot es torna esbojarrat, divertit i interessant.
Dir de què va l'espectacle, no és una tasca senzilla. Aparentment, segueix la vida d'un noi, els seus pares, els seus avis i el seu millor amic i com la guerra civil els va afectar... Però dic aparentment, perquè hi ha molt més al darrere: amor, amistat, mort, dol, religió, capitalisme... tot banyat, això si, amb humor a dojo.
La part en la joieria, és dels moments que més he rigut en un teatre. Així mateix, m'agradaria destacar també, quan un personatge li explica a l'altre que és l'amor, fent tot de paral·lelismes amb el teatre. És divertit i entendridor a parts iguals.
Els 4 actors es buiden a escena i fan un treball formidable, ajudats pel gran text d'Alexandre Rodríguez Fons. Això sí, per posar un però, a estones resulta críptic.
En resum, més de 2 hores que passen volant.
Podreu trobar aquesta troballa de La Casa de Asterion, si no esgoten entrades abans, fins al 5 de febrer.
Nota: excel·lent/notable.
Alacant va ser la ciutat on els republicans van afusellar a José Antonio Primo de Rivera. Cada 20 de novembre, durant més de quaranta anys, falangistes de tota Espanya, ocupaven la ciutat per celebrar una missa fúnebre en el seu honor. Va ser llavors quan l'avi del meu amic va construir El Bancal, una casa als afores, on amagar-se amb la família cada aniversari del magnicidi.
Aquesta és la casa on som ara. Una casa plena d'habitacions, plenes de secrets sobre les tres generacions d'aquesta família.