Passa al contingut principal

ISEKAI: Història d'un segrest al Teatre Tantarantana

Ahir, per fi, vaig poder veure #ISEKAI: Història d'un segrest al #TeatreTantarantana.

La veritat és que em feia molta il·lusió veure aquest nou espectacle de #LoredanaVolpe, del qual n'és autora i directora.

Aquesta talentosa i jove dramaturga veneçolana, torna a sorprendre'ns portant-nos una obra multimèdia immersiva. De fet, fa tot l'efecte que ens trobem dintre d'un videojoc de rol dels 90.

Sembla que Loredana és una amant de les propostes arriscades i de portar quelcom diferent (i de qualitat) als teatres, com vaig poder comprovar repetidament en tres dels seus espectacles previs: "L'habitació tancada" (2021) https://www.instagram.com/p/CWav3NEtH2E/, on de fet, també participaven dos dels tres actors de la proposta d'enguany (#MarcPujol i #ChapRodríguez); "El nino. Allà on és més fàcil veure-s'hi" (2021) https://www.instagram.com/p/CNH_19eBo8Y/ i Hamlet/Segismundo (2018) https://www.instagram.com/p/BqanLvQlOGS/

Així, quan m'imaginava aquesta obra, no pensava que trobaria al Tantarantana un espai immersiu tan elaborat.

Val a dir, però, que el resultat final és agredolç, perquè combina grans encerts amb aspectes a polir. Sempre tenint present, que el resultat final és bo, això sí.

Podem trobar un vestuari realitzat per #AnnaPuenteLlucià, absolutament meravellós, amb uns personatges captivadors que costa de trobar en muntatges teatrals.

També destaquen les projeccions, que van de punta a punta de la sala i que és on trobem presentades les diferents seqüències pròpies del "videojoc", que fan fins i tot una mena d'efecte 3D (dissenyades per #JimenaTormo).

Sens dubte, un projecte molt ambiciós... però potser massa (i aquí rau el punt fort, i feble de l'espectacle, al mateix temps). Combinar dues històries: la real, amb la que succeeix al videojoc, com si es tractés de "Hitman", dificulta poder submergir-se en la part fantàstica.

Tres possibles aspectes a millorar podrien ser:

1) Unes poques escenes sense tensió dramàtica s'allarguen massa i el ritme de la peça es ressent.
2) La veu en off, sovint distorsionada, personalment, no em convencia.
3) Potser, un to més humorístic, hauria ajudat més a l'espectacle (malgrat que no deixa de ser una conjectura per part meva).

Les dificultats de la protagonista, #VanessaCastro, per tirar endavant a estones són perfectament comprensibles, ja que haver de simular estar submergida en aigua, etc. i alhora interactuar amb una pantalla digital, és tot un exercici d'interpretació enormement complicat (del que estrelles de Hollywood ja n'han assenyalat la dificultat, no poques vegades, en pel·lícules amb molts efectes especials).

En definitiva i malgrat l'explicat anteriorment, vull remarcar que és un espectacle pioner, avançat a la seva època i a tenir molt en compte. El fet de tenir una part immersiva molt treballada i espectacular, pròpia d'un muntatge de gran pressupost, així com l'ambientació, que és una delícia, superen amb escreix les dificultats trobades en la part teatral, pròpiament. En resum, una peça ideal per persones "freaks" (com jo) amants dels videojocs, l'anime, els jocs de taula, etc.

També us he de dir, que després de veure tota la feina que hi ha al darrere, per fer funcionar això amb absoluta precisió, farien falta 3 vides i molt de pressupost. Així doncs, és un projecte a alabar, sens dubte, malgrat que el resultat final no sigui perfecte.

Podreu trobar aquesta peça experimental i sorprenent fins a l'11-2-24.

Nota: bé.