El 23 d’octubre vaig veure "Reiterat Rei Tarat" a la Sala Atrium.
Aquest espectacle, dirigit amb habilitat per Nao Albet, a qui estem més acostumats a veure com a actor (magnífic, per cert) que no pas com a director, ens proposa una adaptació de petit format del "Rei Lear" de Shakespeare. En aquesta versió seguim la figura del mateix Lear i de la seva filla petita, la Cordèlia, interpretats per Jordi Oriol i Lua Amat, respectivament. Ella, tot sigui dit, ofereix una interpretació impactant, d’aquelles que costa d’oblidar.
En aquesta particular adaptació meta-teatral es convida l’espectador a ser partícip, des de la butaca, de la bogeria del propi rei, que aparta la seva filla petita, de soca-rel, per després caure en la desgràcia i penedir-se'n. Lear transita aquí un camí diferenciat respecte del clàssic, mentre descobrim com ella afronta el rebuig, entrant en els seus pensaments i en la seva experiència vital. El personatge de Cordèlia, juvenil tant en el llenguatge verbal com en el corporal, juga amb la interacció amb el públic i desprèn un carisma innegable: sens dubte, el plat fort de l’espectacle.
A l’obra, la pirueta lingüística és constant. Aquest laboriós joc de mots que proposa, de nou, Jordi Oriol (que a més a més d'interpretar, n'és també l'autor) exigeix estar ben atent per no quedar "fora de joc", com dirien els aficionats al futbol (i probablement és la primera vegada que aquesta metàfora apareix en una ressenya teatral).
Cal destacar també el vestuari de Sílvia Delagneau, especialment pel que fa al personatge de la Cordèlia: tremendament suggerent i amb una estampa visual difícil d’esborrar de la memòria.
En definitiva, l'obra és una oportunitat única d’apropar-se a un clàssic de Shakespeare des d’una òptica diferent, en una versió reduïda (pel que fa a format i duració) però intensa, que val la pena descobrir sobre l’escenari.
La podreu trobar només fins al 26 d'octubre.
Nota: notable.
Sinopsi:
Reiterat Rei Tarat s’inspira en la descomposició que viuen tots els personatges a la tragèdia El Rei Lear de Shakespeare, i se centra en els seus dos arquetips contraposats: Lear i Cordèlia. El Rei-pare que personalitza l’autoritat, i la filla petita que connota obediència i sinceritat. És amb ells que s’origina el desequilibri de poders que dona lloc a la trama, i amb ells s’acaba. Des que el pare dona la paraula a les seves filles, fins que la mateixa paraula perd el sentit. Així que la filla es rebel·la contra l’ordre imposat i es reivindica amb personalitat, el pare comença a perdre els estreps i acaba desautoritzat. És un viatge cap a la consciència de la mort, de la funció de la defunció, i és desgranat des de la retòrica que es precipita cap a la bogeria. Del seny a la follia. De la realitat a l’especulació.
La bogeria desoladora d’un pare que ha perdut l’autoritat sobre les seves filles, s’emmiralla aquí amb el moment pertorbador que viuen els fills en l’impàs viscut a l’adolescència. En una i altra situació sembla que la percepció d’aquests no encaixi amb la resta d’humanitat. L’enteniment no entén de disbarats. I el llenguatge mateix ho engloba tot: també la confusió.
El pitjor que podem fer, però, és menystenir la paraula. Posar paraules a allò que ens passa, és una passa per salvar-nos de la desolació. I permetre’ns delirar a consciència ens pot despertar el debat i la imaginació.
https://www.atrium.cat/ca/programacio/c/167-reiterat-rei-tarat.html