El 27 de desembre vaig veure "Germans de sang" al Teatre Condal. Aquest musical, una autèntica joia, és realment espectacular i gairebé una obligació per a qualsevol amant del teatre musical. Es tracta de l’adaptació catalana del clàssic de Willy Russell, una proposta que ha estat un èxit des de la seva estrena i que, al llarg dels anys, ha captivat milers d’espectadors arreu. En aquesta ocasió, la direcció va a càrrec de Daniel Anglès, que demostra una habilitat enorme, amb el suport d’Ariadna Peya en la direcció coreogràfica. El repartiment ja és, per si sol, una magnífica carta de presentació de l’enorme espectacle que tenim al davant. A escena hi trobem intèrprets de gran nivell. Personalment, tinc una debilitat especial per Albert Salazar, però tampoc puc deixar d’esmentar Roc Bernadí, que ja em va captivar a "El dia de la marmota", ni Francesc Fuentes, que ha estat una grata sorpresa. Més conegut pel gran públic com a cantant sota el nom artístic (i segon cogn...

El 18 de desembre vaig veure "Avui no ploraré" al Teatre Goya. Aquest nou projecte de la pionera companyia T de Teatre, amb més de trenta anys regalant-nos grans espectacles, ens presenta una comèdia molt divertida. La trama arrenca amb l’alta d’una clínica psiquiàtrica de la Llum, que havia estat ingressada, fet que porta les seves dues germanes a organitzar-li un sopar de celebració. El que havia de ser una vetllada tranquil·la, però, acabarà sent molt més accidentada del que s’esperava. Un dels detonants principals serà la visita inesperada d’una excompanya fugada del mateix centre psiquiàtric. A partir d’aquí, es desencadenarà una successió de malentesos, situacions absurdes i conseqüències hilarants. Tot i el to còmic, també hi ha moments més aspres, com la presència del cunyat d’una de les germanes: un home profundament reaccionari i d’ideologia ultradretana, amb un caràcter autoritari i desagradable. La seva posició econòmica privilegiada el porta a controlar la situac...

El 15 de desembre vaig anar a veure "La Torradora" a la sala Versus Glòries. Aquesta divertida comèdia recorda, en certa manera, la (molt recomanable) pel·lícula "Her" (que diria que podeu trobar a Prime Video, per cert). A escena, hi trobem el nostre protagonista, una persona grisa, amb molts diners, a qui fa poc se li han mort els pares. Sembla voler trencar amb la inèrcia i marxar lluny, però tot es precipita quan rep un regal inesperat per part del banc: una torradora intel·ligent. Aquesta el sorprendrà amb la seva manera de fer, fins al punt de fer-li replantejar moltes coses. Aquesta proposta de Roc Esquius (el qual és un magnífic actor, també) i Sergi Belbel (poc cal dir d'aquest prolífic i àmpliament reconegut dramaturg de Terrassa) és realment divertida i amaga molt més del que sembla a primera vista. A més, a l’escenari hi trobem tres intèrprets que es desenvolupen amb una gran naturalitat, fent que els seus personatges resultin interessants i divertit...

El 14 de desembre vaig veure "Guillermota" a El Maldà. Aquest magnífic concert-homenatge (teatralitzat) a Guillermina Motta i Cardona és interpretat amb enorme talent per Jordi Vidal. La peça, que ha rebut dos guardons importants, encetarà l’any vinent (si torna a cartellera, cosa previsible davant l’èxit de públic) la cinquena temporada. És a dir, tota una proesa, ja que això passa molt poques vegades. Enguany ha exhaurit totes les funcions de nou, així que, quan torni a cartellera (que probablement ho farà), sigueu ràpids si voleu aconseguir entrades. Al llarg de l’espectacle dirigit amb enorme habilitat per Jordi Prat i Coll, repassem els grans èxits de la Guillermina en una transformació estel·lar que fa tot l’efecte. Entre peça i peça, sovint trobem en Jordi regalant-nos algun petit comentari, alguna anècdota o fins i tot interactuant i improvisant amb el públic, cosa que s’agraeix, ja que dota l’espectacle d’un gran dinamisme. Per a la gent més jove que possiblement no ...

El 12 de desembre vaig veure "Manifest Mangione" al Teatre Lliure de Montjuïc. Aquest apassionant thriller ens presenta una història punyent en què un home de família benestant, aparentment amb tot a favor a la vida, decideix assassinar, a sang freda, el CEO d’una gran multinacional, concretament d’una de les asseguradores més importants dels Estats Units. A poc a poc, anirem desgranant els fets. Aquests són seguits per diferents personatges des dels seus respectius àmbits: la policia que investiga el cas, una cadena de televisió que en fa un seguiment exhaustiu, o altres empleats de l’empresa implicada. Tot plegat, però, semblarà d’entrada mancat d’un motiu clar, però progressivament el relat es va desenllorigant fins que arribem a comprendre la magnitud real del que ha succeït, fet que ha elevat l’assassí a l’estatus d’estrella mediàtica. D’aquesta manera, se’ns plantegen diversos interrogants morals, dels quals un preval per sobre de la resta: tot s’hi val per assolir el b...

L’11 de desembre vaig veure "El parc" a l'Aquitània Teatre. Aquesta simpàtica i divertida comèdia ens situa, com el seu nom indica, en un parc, on trobem dos pares amb caràcters oposats (un, que intenta ser un súper eco-pare passat de voltes, obsessionat a fer-ho tot perfecte… i l’altre, que ja va de tornada de tot, està recentment separat i no passa precisament pel seu millor moment) que, al llarg de diversos dies, passen l’estona plegats mentre observen com juguen els seus respectius fills, fins a consolidar una amistat incipient. Aquest dia a dia tan quotidià per a moltes famílies és dibuixat amb molta gràcia per Miquel Sitjar, que, a més d’interpretar amb la solvència a la qual ja ens té acostumats, en aquest cas també signa el text teatral. Tot i partir d’una premissa senzilla, l’obra amaga moments molt divertits i fins i tot algunes petites referències metateatrals. Comparteix escenari amb David Olivares, tot un referent de la comèdia tant als teatres com a la telev...