Ibsen revisitat amb una Nora que s’allibera d’una casa que s’esquerda:
A la Sala Atrium, Nora abandona la "Casa de nines" per convertir-se en veu pròpia.
Aquesta adaptació de la popularíssima obra homònima de Henrik Ibsen (1879) aterra a la Sala Atrium. De fet, va ser aquí mateix, però fa uns deu anys, que vaig poder veure la superba "Nora", també de Raimon Molins. Tanmateix, aquesta que ens ocupa ara s’allunya considerablement de l’original, amb canvis substancials que li atorguen una nova mirada a l’obra.
Així, trobarem un espectacle, com ja sabeu, sobre la burgesia escandinava de llavors, que va ser molt polèmic en el seu moment, ja que qüestionava la figura del matrimoni, així com el paper de la dona en la vida familiar.
De fet, seguirem el personatge de Nora, una dona que viu en una aparent felicitat conjugal, gaudint d’una gran vitalitat, però que amaga en realitat un secret que la persegueix i amenaça d’esguerrar-ho tot… I també un marit que l’ofega metafòricament, reflectint la societat en què li ha tocat viure, que la tracta com una nina, és a dir, com si fos una propietat seva amb la qual pot jugar o tutelar.
la tracta com una nina, és a dir, com si fos una propietat seva amb la qual pot jugar o tutelar.
El repartiment, format per Jordi Llordella, Claudia Manini, Cris Martínez i Anna Maruny, mostra un nivell impressionant. A mi personalment m’ha fet il·lusió tornar a trobar Jordi Llordella i Cris Martínez en aquest muntatge, a causa del seu enorme talent, però també descobrir com a protagonista Anna Maruny, una imponent Nora amb un ampli i destacable registre interpretatiu que canvia, com la mateixa obra, amb el clic final que és realment espectacular.
El director, Raimon Molins, entoma el projecte amb el talent habitual al qual ens té acostumats i n’extreu tot el suc possible, dibuixant una nova "Casa de nines".
No només destaquen la direcció i el repartiment, sinó que l’escenografia de Kike Blanco és d’aquelles que costen d’oblidar, no només per la disposició d’aquesta mena de casa nòrdica que hi trobem, ja que l’espectacle no se situa, com l’original, tants anys enrere, sinó en una època indeterminada, possiblement propera a l’actual. Cal dir que aquesta casa, que entra gairebé màgicament per la part dreta de l’escenari, fa una entrada triomfal i es desplega amb uns mecanismes enginyosos que fan que la seva aparició sigui gairebé la d’un cinquè personatge.
En definitiva, una proposta que ens acosta un dels grans clàssics que tothom ha de veure una vegada a la vida i que fa que l’hora i mitja d’espectacle passi volant.
La podreu veure fins al 15 de març.
Nota: notable ⭐⭐⭐⭐
Fitxa artística:
Autor: Henrik Ibsen
Traducció: Feliu Formosa
Director: Raimon Molins
Intèrprets: Jordi Llordella, Claudia Manini, Cris Martínez, Anna Maruny
Escenografia: Kike Blanco
Vestuari: Ona Grau
Il·luminació: Mattia Russo
