El 7 de febrer vaig veure "Les mans brutes" al Teatre Tantarantana.
Aquest espectacle de la Cia. L’El·lida és una adaptació contemporània (o fins i tot futurista, per què no dir-ho?) de la peça homònima de Jean-Paul Sartre (1948) que, gràcies als canvis realitzats per Ivan Padilla (multiplicat, ja que és l’encarregat de la dramatúrgia, de la direcció i fins i tot actua), aconsegueix fer aterrar l’obra en les preocupacions actuals, malgrat que parlem d’un text de fa gairebé un segle.
Així, en comptes d’aliats, comunistes, etc., trobem a escena una guerra desconeguda per a nosaltres, però que intuïm, entre els Omega i els Beta, amb un eix central que, com en l’original, gira entorn de com gestionem la ideologia i el poder.
El repartiment, de gran nivell, conformat per Dani Ledesma, Ramon Bonvehí i el mateix Ivan Padilla, entoma un treball actoral de gran dificultat, ja que, per decisions pròpies d’aquesta posada en escena en particular, les interpretacions són contingudes, amb veu i moviments quasi robòtics i neutres. Això, a escala literària, és perfecte i encaixa; però, escènicament, no. Fa que sigui feixuc de veure a estones, malgrat que narrativament tingui sentit. Intueixo que el motiu de presentar-ho així és mostrar-nos com ens relacionarem en el futur com a humanitat, però també la pèrdua d’aquesta a causa de decisions polítiques preses des de dalt.
Sobre la il·luminació de Dani Gener podria escriure molt, i tot positiu; però, en resum, diré que el que es mostra és llampant i futurista, fent que aquesta tingui un pes cabdal en el conjunt presentat, a més d’un clar sentit escènic.
En definitiva, un espectacle arriscat i sorprenent, apte només per als espectadors més aventurers que busquen quelcom diferent de l’habitual i que volen redescobrir un clàssic amb una nova visió original, densa i futurista.
La podreu veure fins al 15 de febrer.
Nota: bé.
Sinopsi:
<< Estic a punt de matar algú i dins el meu cap hi hauria d’haver silenci… Silenci! >>
País en guerra. La resistència és un vesper de jerarquies, aliances tèrboles i traïcions. Enmig del fang, un individu s’aferra a la causa en què creu per no ensorrar-se. Lluita per ser fidel a unes ordres que el mantenen dret, sense preguntar, sense trair. Obeeix perquè és l’única manera de no mirar-se al mirall. Actua per no haver d’enfrontar-se al buit d’una existència que, en aquest món absurd, esdevé molt lleugera, no pesa absolutament res.
https://tantarantana.com/production/les-mans-brutes-temporada-teatre-25-26/
