Humor incòmode davant l’ombra persistent de la cancel·lació:
A la Sala Versus Glòries, "Ni en broma" explora els límits d’un humor sota sospita.
En aquest espectacle es percep ràpidament la mà de Xavi Morató, acostumat a la sàtira i a la crítica social, com es pot apreciar en el seu treball com a guionista a la revista "El Jueves". El text és provocador i no té cap intenció d’agradar a tothom.
De fet, Morató ja havia participat anteriorment en la magnífica "Amor a mort", una obra de registre ben diferent.
En aquest espectacle trobem dos personatges contraposats: un monologuista amb un humor basat en clixés que avui generen rebuig i que es mou en els límits del que és acceptable en l’espai públic, sobre el qual planeja l’ombra de la cancel·lació; i una política d’esquerres que aposta per una nova manera de fer política, suposadament més transparent.
Tots dos es troben de manera fortuïta i acabaran unint els seus camins arran de la suspensió recent del seu últim monòleg. Ella li dona altaveu, i aquest és el punt de partida d’una sèrie de fets amb diverses conseqüències.
"Ni en broma" no s’atura en la pregunta de si es pot fer broma de tot, sinó que va un pas més enllà i ens convida a reflexionar sobre quan l’humor deixa de ser provocació i es converteix en un delicte social.
També hi veiem retratada l’època actual, en què el judici públic és immediat i amplificat (i sovint irreversible), i en què una reputació es pot construir o destruir en qüestió de minuts.
el judici públic és immediat i amplificat (i sovint irreversible).
És, per a mi, tot un goig retrobar Jordi Díaz en escena en un bon moment artístic. Va ser un referent televisiu durant anys, va travessar etapes complexes que el van allunyar dels focus mediàtics i ara torna amb força, amb l’experiència d’haver caigut i saber-se aixecar. Retrobar-lo en aquesta segona temporada de l’espectacle és natural, ja que va ser tot un èxit de públic.
També és interessant el personatge que interpreta Nesa Vidaurrázaga: una política progressista sotmesa a una lupa constant de vigilància, on no es permet cap mena de contradicció i on qualsevol petit error pot esdevenir un escàndol que l’enfonsi. La contraposició amb altres polítics, amb els quals sembla que tot val (corrupció inclosa) i no passa res, és significativa. I aquí també caldria analitzar el paper dels mitjans de comunicació en tot plegat.
Cal destacar la química entre tots dos personatges a escena, un dels grans reclams de l’espectacle.
Cal dir que l’espai escènic de Joan Segura, conjuntament amb la il·luminació de Jordi Ventosa, aconsegueix transportar-nos a un camerino de teatre gràcies a una feina acurada.
En definitiva, una obra dirigida amb habilitat per Jofre Borràs, que planteja la cancel·lació com una eina que pot ser legítima davant de determinats discursos, però que també ens fa reflexionar sobre què passa quan no hi ha espai per a la rectificació o el debat i tot se simplifica en termes de blanc o negre, empobrint la conversa pública.
La podreu veure fins al 29 de març.
Nota: notable ⭐⭐⭐⭐
Fitxa artística:
Text: Xavi Morató
Repartiment: Jordi Díaz i Nesa Vidaurrázaga
Direcció: Jofre Borràs
Espai escènic i escenografia: Joan Segura
Il·luminació: Jordi Ventosa
Espai sonor: Joan Gil
Vestuari: Teresa Navarro
