Nao Albet i Marcel Borràs, una de les duples escèniques més innovadores i talentoses del panorama català, ens presenten el seu darrer espectacle, "Els Estunmen".
Aquí, la pirueta és encara més difícil que en treballs anteriors, ja que la proposta esdevé un conglomerat colossal complicat de definir, protagonitzat per especialistes d’escenes d’acció, cantants d'òpera, la formació orquestral del Gran Teatre del Liceu i uns efectes especials d'allò més impactants. Aquesta barreja, a priori difícil d’encaixar, suposaria un repte majúscul per a la majoria de creadors escènics del país, però no pas per a ells. El resultat, tremendament efectista, és altament espectacular.
Tanmateix, la dimensió interpretativa, precisament pels peculiars protagonistes d’aquesta història, se’n ressent, ja que les seves aptituds són destacables, però no necessàriament en aquest àmbit. En aquest sentit, és una llàstima no veure més en acció Marcel Borràs, amb un paper gairebé testimonial, o Nao Albet, que, si bé té un moment molt celebrat en una escena hilarant fent de Quentin Tarantino (el conegut cineasta nord-americà, caracteritzat per la violència estilitzada del seu cinema i envoltat de nombroses polèmiques, algunes relacionades amb el seu tracte amb actrius en rodatges, així com amb interpretacions sobre el seu posicionament respecte a Israel arran de la famosa fotografia que es va fer amb soldats israelians), aquesta intervenció resulta, malauradament, massa breu.
El resultat, tremendament efectista, és altament espectacular
La premissa és divertida, original i trencadora a parts iguals. Ens presenta una mare colpida que, arran de l’inesperat atemptat protagonitzat pel seu fill preadolescent, decideix passar a l’acció: d’una banda, investigant els fets i, de l’altra, embarcant-se en una mena de croada violenta que la condueix a diverses aventures esbojarrades. Tot plegat connecta amb la visió que té la societat de l’heroi masculí solitari, que, gràcies a la seva agressivitat, resol tots els seus problemes. El fet que tot això estigui envernissat en clau feminista resulta especialment destacable.
A apuntar que la part tècnica és magnífica: a tot el desplegament ja esmentat s’hi suma la composició musical, a càrrec de Fernando Velázquez, reconegut compositor de cinema guardonat amb un premi Goya, així com l’impactant i suggerent escenografia de Max Glaenzel, de qui no em canso de destacar la feina.
En definitiva, una proposta ambiciosa i difícil d’encasellar (òpera d’acció?) que ha entusiasmat el públic, especialment el més jove, i amb raó, i que a mi, personalment, malgrat haver-me agradat (no en tingueu cap dubte), no m’ha elevat com ho va fer "Falsestuff. La muerte de las musas" el 2018 (una autèntica joia, tot sigui dit), però, amb tot, és una proposta que sobresurt clarament. Però bé, ja se sap què diuen sobre les expectatives. Cal destacar, això sí, el valor educatiu inherent que desprèn la peça.
La podreu veure fins al 3 de maig.
Nota: notable ⭐⭐⭐⭐
Fitxa artística:
Intèrprets: Nao Albet, Marcel Borràs, Óscar Dorta, Núria Lloansi, Marc Padró, Óscar Pérez, Carlos Robles i Cadmi Albet Tamarit/Mael Borràs-Clotet.
Cantants: mezzosoprano Sandra Ferrández/Marifé Nogales (17 i 24/04, 01/05), contratenor Gabriel Díaz, tenor Vicenç Esteve Madrid, tenor José Ansaldi i baix Josep Ferrer.
Especialistes: Daniel Domínguez, Attila Kiss, Andreu Kreutzer, Genís Lama, Adrià Rosell, Pablo Sacristán, Emiliano Sosa i Yeray Vesga.
Orquestra: formació orquestral del Gran Teatre del Liceu, violins Sergio García Jimenez i Olivia Kucharska, violes Patricia Torres i Federica Cucignato, violoncels Dani Claret i Eduard Raventòs, contrabaix Carlos Garcia Pupo, flauta Paula Martínez, oboè Israel Román, clarinet Abel Batlles, fagot Albert Muñoz, trompa Pau Riedweg, trompeta David Alcaraz, trombó Raül Brenchat, timbales Pau Buforn, percussió Javier Delgado, arpa Laura Marquino i teclat - electrònica Laura de Arenzana i Alfred Tapscott.
Direcció musical: Fernando Velázquez.
Coordinador d'especialistes: Óscar Dorta.
Escenografia: Max Glaenzel.
Vestuari: Sílvia Delagneau.
Il·luminació: Andreu Fàbregas.
Efectes especials: In Extremis.