Tot just surto de veure "Monopoli" a la Sala Atrium. Comèdia de qualitat amb un sòlid text de Mar Monegal, que ja va brillar amb llum pròpia amb l'obra "Ramon" (Premi de la Crítica al Millor Text 2019), on se'ns presenten els problemes per arribar a final de mes d'una parella que s'apropa als quaranta, agreujat pel ferotge mercat immobiliari i la manca d'oportunitats en el mercat laboral, per les quals es veuen afectats. Així, a través de la seva quotidianitat en el dia a dia compartint pis (amb el clímax d'una partida de Monopoli despietada i intensa, com la vida mateixa) succeiran una sèrie de fets que els marcaran i que els faran plantejar diverses preguntes: Podem permetre'ns un habitatge digne? Cap a on anem com a parella? Eduard Buch i Sara Espígul, àmpliament coneguts pel gran públic, defensen amb talent als seus personatges, tot sortim dels mateixos tant al principi com el final (i també en moments puntuals de l'obra), per tal...

Acabo de veure "Nyotaimori", espines del sistema al Teatre Tantarantana i he sortit extasiat... amb ganes d'estirar-me a la vorera i reflexionar sobre el que tot just acabo de veure (de manera similar al que succeeix a l'obra en un moment donat, que, per cert, és pura poesia). Definir de què va exactament l'obra resulta certament complicat, perquè s'entrellacen diferents històries aparentment inconnexes i s'aborden molts temes socials (majorment feminisme i capitalisme, a parer meu) però des d'un enfocament costumista, que el fa molt proper, tant pels personatges presentats, com per les situacions que protagonitzen. El text de Sarah Berthiaume és exquisit, amb alguns girs bojos memorables... Això no obstant, seria injust destacar-lo únicament quan tota la resta de l'obra rutlla amb precisió suïssa: interpretacions brillants (i plenes de dificultats, val a dir) que fan que et creguis personatges amb els quals difícilment podries establir empatia de ...

El dimecres vaig anar a veure "El gegant del pi" al Teatre Tantarantana. Aquest interessant monòleg d'un Pau Vinyals multiplicat (escriu, interpreta i codirigeix amb encert) ja es va poder veure (en línia) al Teatre Lliure fa un cert temps (2020). El disseny de l'obra (i òbviament, el talent d'en Pau, que ha participat en nombrosos espectacles de gran format) permet un enorme lluïment per part de l'actor (a estones sembla ser objectiu principal de l'obra, però). El text, de caràcter social, resulta original pel fet de com ho planteja, així com per la reflexió que en fa: Ens presenta els neguits d'un jove actor en relació (majorment) al fet que el seu avi era franquista... i de si era o no, malgrat tot, una bona persona. En definitiva, un monòleg molt treballat, del qual el dinamisme (en relació amb l'espai escènic) i l'originalitat, així com el desplegament interpretatiu de l'actor, el fan una bona elecció. El podreu veure fins al 6 de febr...