Diumenge vaig veure "Chipko" a la Sala Atrium. Aquesta obra amb un rerefons social, ja que té un fort component ecologista i també, perquè no dir-ho, feminista, que ens mostra algunes de les experiències (negatives, en molts casos) tant de Julia "Butterfly" Hill (que va romandre a dalt d'una sequoia durant 738 dies per impedir la seva tala l'any 1997) com de Wangari Maathai (que va rebre el Premi Nobel de la Pau l'any 2004), a l'hora de protestar pacíficament en favor de la defensa dels arbres, impedint la seva tala en un cas, o replantant-ne en l'altra. Així, aquest embolcall ambientalista i pedagògic, acompanya aquest breu espectacle (50 minuts, més vídeo final), que està especialment adreçat al públic adolescent per la seva vessant educativa. Les dues actrius que trobem a escena, Tània Banús i Anna Güell, ens contagien aquest amor per la natura... però també la pau, que trobem en alguns moments de l'obra, amb una selecció de cançons molt b...

Avui he vist "Solstici" al Teatre Gaudí i no puc sinó recomanar-la. Aquesta obra ens parla d'una prostituta que pateix anorèxia des de l'adolescència, per una banda, i un tanatopràctic (és a dir, la persona que maquilla els morts pels funerals) amb depressió, per l'altra. Aquests dos peculiars personatges amb aparentment res en comú, més enllà de la solitud, s'acabaran trobant i les seves vides canviaran per sempre. Ens porten aquesta interessant proposta en Raül Tortosa i la Núria Florensa, amb una encertada direcció que fan que la peça flueixi de manera orgànica. Així mateix, el repartiment el conformen Míriam Tortosa i Isidre Montserrat, que ens regalen unes actuacions 100% versemblants, malgrat les dificultats d'haver de representar aquests dos personatges amb els seus corresponents trastorns. Val a dir que aconsegueixen que et fiquis en la pell d'ells, fet que constitueix tota una experiència immersiva. També trobem a escena a Cristina Vallribera,...

Dimecres vaig veure "l'altre" "[Blank]", el del repartiment dels adults, dirigit per Roberto Romei, director també de la grandíssima "Lehman Trilogy". Així, en aquesta peça complementària i interconnectada amb la del mateix nom, que podeu veure al Tantarantana i del qual vaig fer la ressenya anterior, trobem també diferents esquetxos d'Alice Birch. Heu de pensar que l'autora en va fer un centenar, per tal que en ser representats, es poguessin triar alguns, i fer una experiència única. De la tria, uns quants estan interconnectats amb l'altre espectacle i aquest cop són vistos des del punt de vista dels adults (en comptes dels joves). Així, en els breus textos punyents ens parlen uns personatges que viuen a la marginalitat, moltes vegades exclosos per un ferotge sistema capitalista que els manca de les eines i dels recursos necessaris per portar una vida plena: drogues, presó, serveis socials, violència... apareixen sovint en aquests. En aque...

Ahir vaig veure al Teatre Tantarantana [Blank]. Aquesta original proposta escènica en connecta dues, en realitat, que es realitzen a diferents teatres: una al Tantarantana i l'altra a l'Espai Brossa (Centre de les Arts Lliures). De fet, comparteixen equip, a excepció de repartiment i direcció. Totes dues són de l'autora Alice Birch, mundialment coneguda per ser la responsable de la segona temporada de l'exitosa i recomanable sèrie "Succession" (HBO), però en la que m'ocupa ara actuen els "joves" i a l'altre els "adults". Així, veurem un seguit d'esquetxos aparentment inconnexos, de l'estil de "Trainspotting", si és que haguéssim de buscar un símil cinematogràfic. En un, per exemple, trobem un món ben particular on tenen intercanviades les responsabilitats adults i joves. Val a dir que hi ha una poètica i bellesa en les paraules, però també una rigidesa i dificultat en els textos que fa que l'espectador pugui de...

Ahir vaig veure Terra baixa (reconstrucció d'un crim) al Teatre nacional de Catalunya. Aquesta original l'obra pren com a punt partida el final del "Terra Baixa" per seguir-la, tot reconstruït els fets com si es tractés d'un thriller d'Àgata Christie (en el qual, ja sabem l'assassí, això sí), però també aprofundint en el que passa després, així com trobar-ne un final inesperat. El text d'aquesta obra, de Pablo Ley, és dirigit per Carme Portacelli amb encert i resulta interessant no només pels amants del clàssic Terra Baixa d'Àngel Guimerà. La posada en escena és original, i hi ha un fort contrast entre l'aspecte contemporani vist en vestuari (colorit i elegant) i escenografia (amb preponderància de llums industrials de tub, desplaçant-se a diferents alçades), moderns... i el català emprat, propi de fa més d'un segle, així com el fet que sigui proper, poc refinat (amb castellanisme, col·loquialismes i expressions populars), tal com l'ori...

Tot just surto de veure " La roda de la felicitat" , a la pràcticament desconeguda per a mi fins avui, Sala Ars. L'obra que avui us porto, és d'una jove companyia que tot just comença a alçar el vol. Així podreu veure els neguits d'una atractiva "influencer" que es vol convertir en un referent nacional, i el difícil encaix amb la seva parella, còmodament allunyada dels focus, amb una vida ben ordinària com a comptable a una grisa empresa. Es nota que han realitzat aquesta peça amb la il·lusió dels inicis, suplint recursos o tècnica amb ganes i invenció. Un clar exemple per a mi, n'és l'original sofà o el pis construït amb teles, pel que fa a l'escenografia... però també el breu discurs final on es demana la col·laboració del públic per tirar endavant l'espectacle en un futur. Com a anècdota, m'ha fet gràcia que parlin de xarxes socials en abundància a l'obra i no tinguin Twitter. En definitiva, una comèdia simpàtica d'una hora...

Dijous vaig veure " Quan ens haguem torturat prou"  prou al TNC. Aquest espectacle compta, com a protagonistes, amb Anna Alarcón i Xavi Sáez, amb unes interpretacions estel·lars, que faran les delícies de qualsevol amant del teatre. També és cert, que els seus treballs solen ser impecables, però en aquest cas, l'obra que m'ocupa ara, permet un especial lluïment dels dos artistes, ja que, aquests s'intercanvien sovint els personatges, i a més a més, les emocions, canviants contínuament, són un repte però també un goig, en executar-les amb mestria. A la direcció trobem a la Magda Puyo, coneguda per tots, guanyadora de diversos premis i fins no fa tant directora de l'Institut del Teatre. El text, basant en el llibre "Pamela" de Samuel Richardson és de l'autor contemporani Martin Crimp, que es va donar a conèixer internacionalment per "Attempts on her Life". Val a dir, que l'obra constitueix tot un repte per l'espectador, ja que sov...