El 31-3 vaig veure "La meva àvia és immortal" a Lluïsos de Gràcia dintre del Festival Mutis de teatre emergent.
Aquest bon espectacle de la Cia Kunstant, ens presenta com seria el funeral futur de l'estimada i centenària àvia de la protagonista.
Sens dubte, els dos punts forts són, per una banda, la cuidada direcció d'aquesta multidisciplinària obra de Gisela Saló i per l'altra, l'efectiva i original escenografia d'Iván García i Selene Sánchez, que es converteix en un membre més del repartiment gràcies al seu protagonisme, tant a l'hora de rebre projeccions en diferents superfícies, com mostrant la silueta de la protagonista des del darrere. De fet, resultaria interessant veure, en una obra sense un pressupost tan limitat, que ens podrien oferir aquests dos prometedors escenògrafs.
Val a dir que constitueix una bona oportunitat per veure el que seran els professionals del teatre del demà.
L'original història porta un aire fresc que s'agraeix... i té molts registres i capes, com si es tractés d'una seva. Així, trobem moments tendres, còmics, tristos, emotius... sempre, això sí, amb preciosa música en directe en abundància, ja que trobem per part de la protagonista, tant pare, al teclat, com el tiet, al violí (Francesc i Ferran Saló).
En definitiva, una bona manera de treure el cap i fer-se veure per part d'aquesta petita companyia que apunta bones maneres.
Nota: notable*.
Sinopsi:
La meva àvia és immortal (assaig d'un possible funeral) és una peça íntima de teatre documental on, seguint l'estructura d'un concert en format assaig, la neta i els fills de la Teresa (la Babita) us fan viatjar per la vida de l'àvia a través de les seves cançons preferides, les seves històries, els records de les cintes de vídeo 8, les infinites trucades de telèfon en temps de Covid... mentre es preparen per la seva mort des de l'humor i l'amor. Un funeral abans de temps transformat en peça éscènica musical. Un espectacle permanentment viu i en constant transformació.