Ferran Utzet dirigeix "La truita", com ja va fer amb la meravellosa " Sopa de pollastre amb ordi " del 2018. Aquest cop, però, ens presenta una comèdia que ens parla indirectament de les relacions personals, posant el focus especialment en els vincles familiars, en allò que diem, en com ho diem i, encara més important, en allò que no diem. Així, trobarem un matrimoni ja gran que decideix començar una nova vida al món rural obrint una fleca ecològica. Com cada any, la família (fills, nets...) es reunirà per celebrar l'aniversari d'ell. Tanmateix, aquesta s'anirà complicant a mesura que avancin els esdeveniments. El detonant de tot plegat serà una truita portada per una de les filles que, a causa de la seva dieta lacto-pesco-vegetariana, no podrà menjar el mateix que els altres i demanarà a sa mare que li cuini aquell peix, amb funestes conseqüències. Una trobada aparentment quotidiana que aviat deixa aflorar tensions, secrets i ferides, en dues hores de f...

"Hàlia" és una divertida comèdia; bé, de fet, tècnicament és una tragicomèdia. Malgrat el to esbojarrat, frenètic i festiu que predomina en la proposta, i la concatenació de situacions còmiques, jocs de paraules i gags espaterrants, amb un humor fi, ens trobem davant d'una paradoxa: sota aquest vernís festiu i divertit, la història que es transmet és colpidora. Plantejar-ho així, per a mi, ha estat un encert, ja que la proposta és tot un caramel, no només pel brillant text, sinó perquè tot sembla cuidat fins al més mínim detall, amb hores i hores de feina al darrere. Cal destacar-ne el repartiment: és una absoluta joia. Mostren una gran presència escènica, una gestualitat còmica fins a punts hilarants i unes interpretacions que doten els personatges d'ànima pròpia. Paula Lúa, Adriana Carpi i Jose Sanz brillen especialment. Sanz, a més, es multiplica, ja que n'és el dramaturg i el protagonista, i excel·lir en dues facetes tan diferents no és pas gens comú. Cal dir ...

"Vamos a tener que ir al psicólogo después de esto" és una divertida comèdia sense complexos que ens presenta en Juan i en Tomàs, una parella entranyable que conviu des de fa anys en aparent felicitat, però que, de sobte i sense que d'entrada en sapiguem gaire el perquè, veu com Tomàs vol posar fi a la relació. Tot plegat amaga molt més del que sembla i s'anirà embolicant a mesura que descobrim diferents secrets, malentesos i sorpreses que faran trontollar allò que els personatges creien tenir més o menys controlat. La peça juga, sobretot, amb aquesta idea: res no és ben bé el que sembla, i allò que d'entrada podria semblar una simple crisi de parella acaba convertint-se en un embolic familiar i sentimental amb més capes de les esperades. A més, la visita sobtada de l'àvia de Tomàs, que no està gaire fina de salut, ho complicarà encara més, ja que tots dos hauran de simular una normalitat que es troba a anys llum de la realitat que viuen. Aquesta necessitat de...

"L'últim àtom" és la nova creació de Jordi Oriol com a director i autor. Aquest cop, ens presenta una comèdia, però de temàtica dura com és la desaparició des de fa anys de la filla d'un matrimoni. Veurem un Joan Carreras profundament marcat per aquest fet, aferrant-se a explicacions i ficcions que li permetin conviure amb una realitat que es resisteix a acceptar. A partir d'aquí, la peça reflexiona sobre el poder de les paraules, la construcció de la realitat i la necessitat humana de donar sentit a la incertesa.  Al capdavant del repartiment hi trobem un Joan Carreras que aporta, com és habitual, un notable pes escènic a la proposta.  L'obra, en la línia d'altres projectes d'Indi Gest, juga enormement amb el llenguatge, buscant sempre l'enèsima filigrana i explorant fins al límit les seves possibilitats. El mateix títol de l'obra n'és tota una declaració de principis. Addicionalment, veurem com el joc metateatral és constant, engolint tot...

"El meu germà" és una proposta fresca amb la música com a protagonista. L'eix central d'aquesta comèdia amb molt de ritme és la figura dels germans... i com aquests poden ser odiats o estimats, segons el moment. De fet, els protagonistes no només interpreten dos germans, sinó que Llorenç González i Robert González ho són, així que la química i la complicitat que mostren no són casuals, sinó quelcom real i tangible. Així, veurem una amalgama molt ben trobada que barreja música, teatre i fins i tot poesia, i que beu de diferents fonts, però sense perdre mai de vista la temàtica plantejada per Marc Artigau i Queralt, que també dirigeix la peça. Les interaccions amb el públic són freqüents i divertides, i trenquen la quarta paret en diverses ocasions... un recurs que, per les particularitats d'una sala tan especial com El Maldà, resulta especialment escaient. Una celebració dels vincles fraternals a través de la música, l'humor i la poesia Jo, he de dir que, en ve...

Ja al juliol de 2020 vaig poder gaudir enormement de "Díptic: La porta absent i La cambra perduda" de la magnífica companyia Peeping Tom, dirigida per Gabriela Carrizo. Així que frisava de ganes de poder tornar a gaudir d'una proposta d'aquesta prestigiosa companyia de dansa, en particular del seu nou espectacle, "Chroniques", que aterra durant deu dies al Teatre Nacional de Catalunya. Cal dir, però, que estem davant d'un muntatge més complex que aquell.  En aquesta proposta destaca una il·luminació absolutament colossal a càrrec de Bram Geldhof, que impacta de ple en el conjunt, ressaltant allò important i transformant l'escena en diferents moments amb una estètica impecable. També hi trobem diversos ginys mecànics amb moviment propi que sorprendran l'espectador, amb un protagonisme especialment rellevant en la segona part de la peça. A més, l'escenografia d'Amber Vandenhoeck resulta molt efectiva i s'aprofita constantment de maneres...