"L'últim àtom" és la nova creació de Jordi Oriol com a director i autor. Aquest cop, ens presenta una comèdia, però de temàtica dura com és la desaparició des de fa anys de la filla d'un matrimoni. Veurem un Joan Carreras profundament marcat per aquest fet, aferrant-se a explicacions i ficcions que li permetin conviure amb una realitat que es resisteix a acceptar. A partir d'aquí, la peça reflexiona sobre el poder de les paraules, la construcció de la realitat i la necessitat humana de donar sentit a la incertesa.
Al capdavant del repartiment hi trobem un Joan Carreras que aporta, com és habitual, un notable pes escènic a la proposta.
L'obra, en la línia d'altres projectes d'Indi Gest, juga enormement amb el llenguatge, buscant sempre l'enèsima filigrana i explorant fins al límit les seves possibilitats. El mateix títol de l'obra n'és tota una declaració de principis. Addicionalment, veurem com el joc metateatral és constant, engolint tot al seu pas com un forat negre d'infinites possibilitats, fet que li escau especialment a aquesta peça que ens apropa la física quàntica al teatre.
La figura de Lara Segur, la presumpta actriu absent que plana sobre bona part de l'espectacle, mereix una menció a banda. És difícil no establir un paral·lelisme entre aquest nom i el de Clara Segura, anunciada inicialment com a membre del repartiment i absent en la versió final de l'obra. Alguns cartells i materials promocionals previs a l'estrena, encara accessibles a internet, apunten en aquesta direcció.
Jordi Oriol porta la seva fascinació per les paraules al terreny de la física quàntica i dels miralls metateatrals
Sigui quina sigui la interpretació correcta, la proposta sembla més interessada a jugar amb aquesta ambigüitat que no pas a aclarir-la. És una opció legítima i coherent amb els jocs de realitats alternatives que planteja l'obra, però personalment em va deixar una sensació agredolça. El recurs desperta curiositat i convida a buscar-hi una explicació, però la seva aportació al conjunt em va semblar força menys interessant que el misteri que genera.
L'escenografia, de Max Glaenzel, novament és una genialitat en si mateixa: una pista de frontó atrotinada perfectament recreada, amb nombrosos signes del pas del temps, amb un cert aire retro i per què no dir-ho, decadent... que escau perfectament, ja que les referències a això són constants. Com per exemple, quan cauen desenes de pilotes de tenis, pel fet que aquestes ofereixen una infinitat de trajectòries possibles.
En definitiva, si sou seguidors de Jordi Oriol i us entusiasmen els seus jocs de paraules, així com la quàntica i les teories com les del gat de Schrödinger, aquesta és la vostra obra.
La podreu veure fins el 21 de juny al Teatre Goya.
Nota: notable ⭐⭐⭐✨
Fitxa artística:
Autoria i direcció: Jordi Oriol
Intèrprets: Joan Carreras, Mia Esteve, Carme Milán i Carles Pedragosa Torres
Espai escènic: Max Glaenzel Ribas
Vestuari: Sílvia Delagneau González
Música: Carles Pedragosa Torres
Il·luminació: David Bofarull Armengol
