Salta al contingut principal

Perdona'm cos meu al Teatre Akadèmia 📆

"Perdona'm cos meu" és una proposta diferent de l'habitual, original i amb un text brillant. Hi trobem petites rareses encertades, com ara uns "moments karaoke" molt efectius, que ajuden a distendre l'ambient i fan de contrapunt còmic. Les lletres de les diferents cançons populars que van apareixent encaixen perfectament amb la història, fins al punt de semblar escrites expressament per a aquesta i no pas al contrari.

Cal dir que la posada en escena és austera, amb projeccions (de les quals jo, que soc una persona massa clàssica, no acabo d'estar mai gaire convençuda de trobar-me als teatres) i unes "sorpreses" que apareixeran (o més aviat, "es despenjaran") en un moment donat i de les quals no puc revelar gaire més, però que són tot un encert.

Pel que fa al repartiment, trobem tres dones, Mireia Aixalà, Àfrica Alonso i Annabel Castan, que mostren una sintonia absoluta, fet que ajuda a entrar plenament en la història.

Queralt Riera aconsegueix un equilibri difícil: fer riure sense restar ni un bri de gravetat a allò que denuncia

El text, sens dubte, és el punt fort de l'espectacle, ja que ens presenta tres històries connectades de tres dones que pateixen diferents formes de violència de gènere. Té l'habilitat de tractar un tema espinós sense deixar la persona espectadora tocada, però sense banalitzar-lo. Moure's en aquest terreny amb humor, però amb una crítica ferotge i contundent, constitueix un joc d'equilibris gens fàcil (i que no li desitjaria a ningú), superat amb nota per Queralt Riera (que també dirigeix el muntatge). Ens parla i interpel·la des del cap, des del cor i des dels budells, i té moltes capes. L'execució escènica, però, no acaba de treure tot el partit a les enormes possibilitats que ofereix un text tan ben construït.

Sobre el final, no puc dir-vos gaire per tal d'evitar revelar detalls importants, però a mi, personalment, m'ha semblat magnífic.

En definitiva, una producció de Magrana Escena colpidora i divertida, malgrat que tots dos adjectius plegats puguin semblar un oxímoron. Una proposta més necessària que mai, tenint en compte els posicionaments recents de l'extrema dreta i el maquillatge execrable que aquesta fa de la violència de gènere.

La podreu veure fins al 22 de novembre al Teatre Akadèmia.

Nota: notable ⭐⭐⭐✨ 



Fitxa artística:

Text i direcció: Queralt Riera

Repartiment: Mireia Aixalà, Àfrica Alonso i Annabel Castan

Música original, disseny de so i arranjaments musicals: Sergi Andrades

Vestuari: Teté Company

Escenografia: Nando Purcalla

Edició de vídeo: Òscar Martínez

Disseny de llums: Lluís Serra 

Enllaç oficial