Dimecres vaig veure "Síndrome de gel" al Teatre Lliure de Gràcia. Obra de temàtica eminentment social i de rabiosa actualitat (en aquest sentit recorda a "El metge de Lampedusa"), dirigida amb encert per Xicu Masó. El text atrapa: ens presenta una mare i les seves dues filles que fugint de la guerra van anar a parar a Suècia i els quals el govern, temps després, cancel·la el permís de residència, per deportar-les. Aquest fet traumàtic s'agreujarà per la sobtada malaltia desconeguda d'una de les filles... si bé és cert que la visita a l'hospital per rebre un diagnòstic, canviarà les seves vides per sempre. L'escenografia de Laura Clos ("Closca"), com gairebé sempre, no només no decep, sinó que just el contrari: impressiona. Ella i Max Glaenzel són de lluny, els millors escenògrafs de Catalunya. Pel que fa a la seva escenografia, se'ns presenta un hospital per dintre, que a estones es converteix en un pis humil d'una família amb dific...

El 18-2 vaig veure una "Teràpia Integral" a un Teatre Joventut de l'Hospitalet que estava ben ple i al qual hi havia moltes ganes de teatre. Tots els espectadors van poder gaudir d'una comèdia fresca, original i amb girs prou interessants... conformada per un repartiment de luxe, amb molt de teatre a sobre. Estem davant d'una gran producció que ha fet gira per molts teatres a Catalunya i que està en aquesta tot cuida't fins a l'últim detall: ampli i conegut repartiment (Abel Folk, Roger Coma, Andrea Ros i Àngels Gonyalons), escenografia amb tot luxe de detalls (que literalment ens transporta a un modern forn de pa, on els protagonistes realitzaran un taller molt especial...), bon text i direcció, etc. Aquesta producció constitueix un bon exemple de com realitzar una comèdia per al gran públic sense, perdre qualitat o caure en els clixés de sempre. El final, a més a més, dona per a fer una bona sobretaula a posteriori. En definitiva, una bona obra que té la...

Dimecres vaig veure el "Desvetllament" a la Sala Atrium. Aquest és un monòleg en clau feminista amb una tria de fragments de les diferents obres de la celebradíssima Virginia Woolf, referent del modernisme literari, interpretats amb molta dedicació i talent per Anna Sabaté, en una peça de gran lluïment per a ella, on es deixa la pell a escena. Així, com a persones espectadores, podrem veure la concatenació d'aquests diferents fragments, però amb un sentit narratiu únic... mentre veiem a l'actriu despullar-se a escena (en una sort de metàfora visual). Com a hàndicap, cal comentar el fet que, de semblant manera al que apuntava en la ressenya recent de "El Palmeral", el text, al ser eminentment literari, en transportar-lo a escena llueix poc natural a estones. En resum, una obra molt recomanada, tant si voleu apropar-vos, com aprofundir en el teatre de la mà de Virginia Woolf (tota una referent del feminisme). De segur, gaudireu del seu estil poètic i introspec...

Diumenge vaig veure "Para acabar con Eddy Bellengueule" al Teatre Joventut. Aquesta bona obra de La Joven de Madrid (reconeguda companyia amb un projecte educatiu molt interessant, i amb moltes funcions a l'esquena [300.000 espectadors, si no vaig errat] així com diferents premis [5 premis Max, per exemple]), que ja és la quarta vegada que porta una obra a aquest teatre. En aquest cas estem davant d'una adaptació d'una popular novel·la autobiogràfica de 2014, que constitueix una sort de "Billy Elliot" contemporani, però emplaçat a un petit poble de la perifèria de França i sense el rerefons del ballet. Així temes com l'assetjament escolar, l'homofòbia, la masculinitat fràgil, la pobresa són tractats amb aquesta hora des del punt de vista d'un nen que els pateix, dels 10 als 15 anys. La posada en escena resulta molt original i especialment adreçada al públic més jove, ja que sovint trenca la quarta paret (en dirigir-se al públic), els dos acto...

Divendres vaig veure "Si mai has baixat" al Teatre Tantarantana, El que em vaig trobar és una peça preciosa formada per quatre joves actors (Malcolm Mccarthy, Cristina López, Pau Escobar i Pol Hermoso) que brillen amb uns personatges complementaris amb molt a dir. Les seves interpretacions, a destacar, impacten contra l'espectador com un accident de tràfic. La majoria dels diàlegs d'aquest text, escrit (i dirigit amb encert) per Xavi Buxeda, son or pur... si bé és cert que hi ha alguns moments que poden provocar desconnexió en el públic. L'obra, si haguéssim de posar símils cinematogràfics, seria una barreja de la temàtica de "Trainspotting" (sense drogues a dojo) i de l'estètica de Matrix (pel que fa a vestuari i il·luminació)... però amb ànima pròpia. L'únic però, potser el final, un xic fred, si el comparem amb la resta de l'obra... Això sí, ni molt menys enterboleix el bon regust que deixa a la boca un cop acaba. En resum, una obra fresca...

Tot just surto del Teatre Akadèmia de veure "El Palmeral". Obra que ens presenta l'al-Àndalus fa uns mil anys, en plenes guerres civils, en el qual l'amor entre dos homes (un historiador i poeta, per una banda, i un soldat, per l'altre) tindrà greus conseqüències per ells i els que els envolten. Així sota la mirada polièdrica dels diferents protagonistes (implicats, dones, germà-aprenent...), com si la suma de diferents monòlegs individuals ens portés aquesta història (ja que els personatges no interactuen entre ells, sinó que simplement narren la seva visió), ens presentaran cada un d'ells el seu particular punt de vista d'aquesta tràgica història (constituint una sort d'efecte Rashomon). Ampli repartiment de nivell, amb un text reivindicatiu i social (on es parla i molt, dels integrismes), però poc teatral (a parer meu, ja que resulta molt literari). L'escenografia amb sorra a l'escenari i diferents elements, ens transporta en aquest viatge e...