Dissabte vaig veure "Uppgivenhet" al Teatre Nacional de Catalunya. Montse Rodríguez Clusella (la directora) i Daniel J. Meyer (l'autor), són els premiats creadors de la meravellosa obra "AKA". Aquest cop ens porten un espectacle punyent, però senzill, que resulta especialment escaient per a adolescents, pel llenguatge escènic emprant ("videoclips" breus de música electrònica, llenguatge senzill i directe, personatges...). Sens dubte tenen l'habilitat tots dos de tornar a connectar amb el públic. De fet, es va poder veure un públic encantat en finalitzar l'obra, amb la meitat aplaudint dempeus enèrgicament. L'aposta per un teatre social, amb missatge antiracista manifest, és un vincle amb "AKA". Així, se'ns parla en aquesta peça de com dos refugiats aconsegueixen fugir del seu país i com són tractats en arribar a Suècia per les institucions en un centre d'acollida. El repartiment, conformat per Quim Àvila, Biel Castaño, Pau...

Ahir divendres vaig veure "Agamèmnon" a la Sala Atrium. Aquest breu espectacle (1 h), és protagonitzat per Oriol Genís. Aquest talentós actor, el qual sempre és un plaer veure, ens porta una obra de teatre experimental, cosa freqüent en ell, ja que sovint aposta pel teatre més arriscat. L'obra té una estructura de monòleg, no obstant això, a escena trobem tres artistes. Malgrat que en aquesta no hi ha rèpliques i la interacció entre els tres és mínima, trobem un cert confluir en ells a través d'altres elements que després us presentaré. Sobta el text, profundament críptic i dens, del poeta grec Iannis Ritsos, que serà molt del gust dels amants de la Grècia clàssica... on trobem, per descomptat en el paper de destacat protagonista a Agamèmnon (Oriol Genís), però també a Clitemnestra (Cristina Martí) i Ifigènia (Zúbel Arana). Són aquestes dues últimes artistes, les que incorporen música i dansa, malgrat que en grau més baix, en aquesta peculiar peça. En resum, una apost...

Tot just surto de veure " Los hijos perdidos de Dios"  i us he de dir una cosa: heu d'anar a veure-la. Aquesta obra és una petita joia que fuig de tots els convencionalismes des del minut 0. Heu de pensar que ja la posada en escena és trencadora: trobem una mena de passadís ample amb sorra a terra, amb cadires a banda i banda... al centre un sac amb una persona nua dintre (això de la nuesa ja veureu que es va repetint fins a normalitzar-ho)... Il·luminació moderna... i en endavant tot es torna esbojarrat, divertit i interessant. Dir de què va l'espectacle, no és una tasca senzilla. Aparentment, segueix la vida d'un noi, els seus pares, els seus avis i el seu millor amic i com la guerra civil els va afectar... Però dic aparentment, perquè hi ha molt més al darrere: amor, amistat, mort, dol, religió, capitalisme... tot banyat, això si, amb humor a dojo. La part en la joieria, és dels moments que més he rigut en un teatre. Així mateix, m'agradaria destacar també,...

Avui he vist "Des de l'ull de l'huracà" a El Maldà. Aquest espectacle dirigit i escrit amb encert per Pau Carrió, ens narra en primera persona les vivències d'una periodista de guerra famosa. El text, colpidor, ens relata diferents conflictes armats que va cobrir la protagonista. Això ho fa Laura Aubert interpretat el personatge de Marie Colbin de manera sublim. La veritat és que aquesta actriu ens té acostumats a grans treballs actorals, però en aquest destaca especialment, amb una transformació en escena que sorprèn i on gairebé costa reconèixer-la. La transformació en Marie Colbin és total. De fet, a escena només la trobem a ella. Aquest vuit pel que fa a escenografia i attrezzo, queda cobert per la gran interpretació. Així tot constitueix una sort de metàfora, ja que davant d'un text cru, trobem una passada en escena crua. En resum, un monòleg contundent amb un fort missatge antibel·licista, narrat amb un gran treball actoral al darrere. Afanyeu-vos que no...