El 23 de juliol vaig anar a veure "Gegant" al Teatre Romea. Aquesta espectacular producció constitueix una autèntica joia per a les persones amants del teatre, ja que ens mostra l’escriptor infantil Roald Dahl, de fama mundial, ja passada la seixantena, en un moment clau de la seva vida: la seva controvertida faceta antisionista, així com les posteriors acusacions d'antisemitisme (que acabarem descobrint, si no ho sabeu ja, si eren certes o no). Al llarg de les més de dues hores de durada de l’espectacle (que, ja us avanço, es fan curtes), descobrim el personatge que s’amagava darrere l’escriptor: polèmic i enormement irascible, amb fortes conviccions i unes maneres de fer que, probablement, avui dia l’haurien portat a ser cancel·lat per la societat. La feina feta per l'ampli repartiment és senzillament espectacular. Al capdavant hi trobem Josep Maria Pou, que dona vida a un Roald Dahl immens i absolutament creïble; sembla que el paper hagi estat escrit a mida per Ma...

El 22 de juliol vaig veure "El cuarto de atrás" al Teatre Goya. Aquest espectacle, que només es podrà veure uns pocs dies en cartellera, és una adaptació de la novel·la homònima publicada el 1978 per Carmen Martín Gaite (responsable també de la formidable "Entre visillos", el 1957), guanyadora del Premi Nadal aquell mateix any. L’obra ens presenta una narradora que, durant una nit d’insomni, rep la visita d’un misteriós home de negre. A través del diàleg amb aquest, emergeixen records de la infància i la joventut, Salamanca, la Guerra Civil, la postguerra, Madrid i paisatges imaginaris com l’Illa de Bergai, de gran valor simbòlic. Es tracta d’una peça que alterna passat i present, realitat i fantasia, tot reflexionant sobre el procés d’escriptura. És, en essència, una metanovel·la que convida la persona espectadora a ser testimoni del naixement d’un relat, a cavall entre la ficció i l’autobiografia. La magnífica Emma Suárez encapçala el repartiment, amb una interpre...

El 16 de juny vaig veure "Operetta" al Teatre Condal. Aquesta producció té la capacitat d’apropar al gran públic populars cançons de l’òpera (de Mozart, Bizet, Verdi, Rossini, Wagner...) en un format atractiu i dinàmic, amb un enorme repartiment de 14 intèrprets a escena. No només tots ells demostren grans habilitats vocals, sinó que, mitjançant el teatre gestual, aconsegueixen fer riure tant petits com grans amb un gran nombre de gags relacionats amb el món de les arts escèniques i tot allò que l’envolta. Així, veurem diferents treballadors preparant l’escenari perquè s’hi representi una òpera, desfilant davant dels ulls dels espectadors sorpresos. La posada en escena és original i destaca pel vestuari polifacètic de Marta Rafa i un maquillatge que, en certa manera, recorda l’estètica de David Bowie. Tot plegat crea una atmosfera visual i escènica molt potent. Un muntatge que trenca motlles: l’òpera esdevé una comèdia gestual amb ritme trepidant, gràcies a la mirada creativa...

El 13 de juliol vaig anar a veure "Grand Canyon" a La Villarroel. Aquesta espectacular obra és tota una declaració d’intencions des d’abans de començar. L’escenografia, de Max Glaenzel, tot un geni, és realment impactant: una gasolinera que sembla extreta d’una època postapocalíptica, mig abandonada i deixada de la mà de Déu. Aquesta s’integra a la perfecció amb el desenvolupament de l’obra i es "transforma" en diferents espais (bar, casa, carretera...) a mesura que avança l’espectacle, amb una naturalitat que sorprèn. Sé que pot semblar estrany començar parlant de l’escenografia, però és que és absolutament digna d’elogis i de premis la proposta presentada. Així, en aquesta gran història escrita per Sergi Pompermayer ("Amèrica", "Blues", "Carrer Robadors", "El misantrop", "Sacrifici"...), veurem una família que viu en la més absoluta precarietat: ella, l’Àngela, treballa en un supermercat; ell, en Pere, es guanya la...

El 7 de juliol vaig veure "L’últim ball" al Teatre Poliorama. Aquest espectacle forma part del cicle de teatre "Amunt el Teló del Poliorama per València", una iniciativa que reuneix tres conegudes companyies valencianes en una celebració de les arts escèniques que vol ser també una mostra de solidaritat amb els professionals afectats per la DANA. En definitiva, una excel·lent oportunitat per veure companyies que habitualment no tenim als escenaris catalans i que, durant uns pocs dies, ens regalen alguns dels seus espectacles més significatius. En el cas que ens ocupa ara, trobem aquesta proposta de la companyia Horta Teatre, que és un homenatge als grans còmics d’èpoques passades. De fet, l’obra ens situa en una residència d’avis on retrobem un duet còmic separat fa anys, en la línia de Martes y Trece, Tip y Coll, el Dúo Sacapuntas o Faemino y Cansado... De fet, el seu nom artístic ja és tota una declaració d’intencions: Lino y Morgan. Així, descobrim com feia dècad...

El 3 de juliol vaig anar a veure "Tinc el cor en blanc i negre" a la Sala Versus Glòries. Aquest és l’espectacle inaugural del tercer cicle de dansa contemporània #EnDansa. La proposta, especialment interessant, constitueix un homenatge a Neus Català a través del llenguatge de la dansa. El fet que una peça així tiri endavant, en temps convulsos de guerres i conflictes, resulta especialment encoratjador, tant per part de la sala que la programa com per part de la companyia que l’impulsa. Així, la jove companyia EXPANS'ART, amb Marie-Lou Renon al capdavant, ens situa en un viatge que recorre l’experiència vital de Neus Català: des de la seva joventut, marcada per l’enamorament, fins a la separació forçada un cop iniciada la guerra, que els va portar a camps de concentració separats. Coneixerem tant el destí de la seva parella com el de la mateixa Neus Català, àmpliament coneguda per haver sobreviscut al camp nazi de Ravensbrück i pel seu activisme polític. Tot això es trans...

L’1 de juliol vaig veure "Decadència" a la Sala Atrium. Aquesta producció de petit format, com el seu nom indica, ens posa a la pell del que implica ser ric amb majúscules; en definitiva, ser multimilionari. Coneixerem, en una mena d’experiència immersiva, com és sentir tot aquest luxe, però alhora tota aquesta insatisfacció. I ho farem de ben a prop gràcies als dos magnífics intèrprets, amb una trajectòria envejable: Carles Martínez i Míriam Alamany, que fan un exercici teatral de dificultat colossal, però resolt amb un talent enorme. Podem dir que el text de Steven Berkoff, estrenat el 1994 (i del qual també es va fer una pel·lícula, no gaire coneguda, que ell mateix va escriure, dirigir i interpretar), busca la bellesa i la poesia en el seu acurat llenguatge. És un text enormement elaborat, com podreu comprovar gràcies a la traducció de Neus Bonilla i Carme Camacho. L’únic "però" és la manca de girs importants o d’una línia argumental clara que entrellaci les dif...