El 3 de juliol vaig anar a veure "Tinc el cor en blanc i negre" a la Sala Versus Glòries. Aquest és l’espectacle inaugural del tercer cicle de dansa contemporània #EnDansa. La proposta, especialment interessant, constitueix un homenatge a Neus Català a través del llenguatge de la dansa. El fet que una peça així tiri endavant, en temps convulsos de guerres i conflictes, resulta especialment encoratjador, tant per part de la sala que la programa com per part de la companyia que l’impulsa. Així, la jove companyia EXPANS'ART, amb Marie-Lou Renon al capdavant, ens situa en un viatge que recorre l’experiència vital de Neus Català: des de la seva joventut, marcada per l’enamorament, fins a la separació forçada un cop iniciada la guerra, que els va portar a camps de concentració separats. Coneixerem tant el destí de la seva parella com el de la mateixa Neus Català, àmpliament coneguda per haver sobreviscut al camp nazi de Ravensbrück i pel seu activisme polític. Tot això es trans...

L’1 de juliol vaig veure "Decadència" a la Sala Atrium. Aquesta producció de petit format, com el seu nom indica, ens posa a la pell del que implica ser ric amb majúscules; en definitiva, ser multimilionari. Coneixerem, en una mena d’experiència immersiva, com és sentir tot aquest luxe, però alhora tota aquesta insatisfacció. I ho farem de ben a prop gràcies als dos magnífics intèrprets, amb una trajectòria envejable: Carles Martínez i Míriam Alamany, que fan un exercici teatral de dificultat colossal, però resolt amb un talent enorme. Podem dir que el text de Steven Berkoff, estrenat el 1994 (i del qual també es va fer una pel·lícula, no gaire coneguda, que ell mateix va escriure, dirigir i interpretar), busca la bellesa i la poesia en el seu acurat llenguatge. És un text enormement elaborat, com podreu comprovar gràcies a la traducció de Neus Bonilla i Carme Camacho. L’únic "però" és la manca de girs importants o d’una línia argumental clara que entrellaci les dif...