El 30 de novembre vaig anar a veure "Natale in casa Cupiello" al Teatre La Biblioteca. Aquesta meravellosa proposta, dirigida i adaptada amb l’enorme talent al qual ens té acostumats Oriol Broggi, és una versió de l’obra d’Eduardo De Filippo que torna als escenaris. Fa uns 15 anys aproximadament ja la vam poder veure, amb un altre repartiment, i ara hi torna renovada. Així ens endinsem en una típica família italiana de fa unes dècades, que comença les festes de Nadal amb alegria i il·lusió. Tanmateix, tot es complicarà a causa de diferents malentesos, que portaran a situacions còmiques i plenes de tendresa... malgrat que la troca s'anirà fent gran fins a convertir-se en un problema de dimensions colossals. Però no ens avancem... de primeres, trobarem un matrimoni gran, els Cupiello, amb les seves picabaralles quotidianes però plenes d’estimació; el germà, que viu també amb ells i té un caràcter ben peculiar; i el veïnat, que entra i surt de casa pràcticament com si fos la...

El 30 de novembre vaig veure "El Mestre i el mar" a l’Espai Texas.  Aquesta proposta teatral és digna d’elogi, ja que presenta una història colpidora sobre un mestre català destinat a Burgos que va ser brutalment assassinat durant la Guerra Civil.  Així mateix, l'obra es plena de dinamisme i imaginació gràcies a la jove companyia Mar Vivir que la porta a escena i, especialment, a Eu Manzanares, que en signa una magnífica adaptació i una direcció sublim. Seguint la figura d’Antoni Benaiges, descobrim com aquest mestre innovador va portar l’alegria i el coneixement als nens d'un petit poblet. Tot això ho vivim a través de la Júlia, una jove barcelonina que, en l’actualitat, va descobrint cada vegada mes més detalls sobre la vida del mestre i el seu llegat, gràcies, per una banda, al seu avi, que en va ser alumne i per l'altra, gràcies a unes fortuïtes coincidencies. És impressionant com el repartiment canvia de personatge tan ràpidament només canviant-se la samarret...

El 23 de novembre vaig veure "La corona d’espines" al Teatre Nacional de Catalunya. Aquesta magnífica obra, dirigida amb talent per Xavier Albertí (que ens ha regalat autèntiques joies com "El professor Bernhardi" o "Temps Salvatge"), és una adaptació de Josep Maria de Sagarra escrita fa gairebé cent anys. Està ambientada a la Solsona del segle XVIII, on un noble, ofegat pels deutes, decideix concertar el matrimoni del seu hereu (el seu nebot) amb una pubilla de la burgesia catalana. Després d’anys pràcticament sense saber-ne res (tot i que li havia assegurat una bona educació a França) el fa tornar per forçar aquest matrimoni de conveniència, que ha aconseguit orquestrar amb manipulació i engany, amagant la seva veritable situació econòmica. A més, el pla encara es complica més: el jove no vol casar-se per conveniència i, a sobre, està festejant amb una noia d’origen humil per la qual sembla sentir un gran amor. L’obra inclou molts girs interessants i per...

El 20 de novembre vaig veure "bambi" al Teatre Tantarantana. Aquesta versió contemporània d'escena híbrida de la tragèdia d’Eurípides, centrada en Ifigènia i Aquil·les (que mai no arriben a casar-se, ja que tot és un estratagema del seu pare, el rei Agamèmnon), utilitza el títol "bambi" amb plena intencionalitat simbòlica. No és un nom casual. Recordem que existeix una versió alternativa del mite (com era habitual en la mitologia grega) on Ifigènia no mor sacrificada per desencallar la flota cap a Troia, sinó que és salvada a última hora i el seu cos és substituït pel d’un cérvol sobre l’altar. Tot aquest marc mític, tanmateix, queda en part desdibuixat pel que trobem (figuradament) a escena: una mena de "First Dates" on dos personatges de la mitologia grega, una Ifigènia acabada de renéixer i un Aquil·les desubicat, es coneixen per primer cop, passegen per Barcelona, visiten una llibreria, prenen una copa de vi en un restaurant i fins i tot s’atreveix...

El 19 de novembre vaig anar a veure "El día del Watusi" al Teatre Lliure de Montjuïc.  Possiblement, a qui expliquis que has anat a veure una obra que, incloses pauses, dura unes quatre hores i mitja, i que, a més a més, aquesta és d'austera escenografia, et dirà que pot ser una croada àrida viatjar a través d'aquesta. Tanmateix, el resultat no pot estar més allunyat de la realitat. L'obra és una autèntica joia, d'aquelles poques que queden a la retina després d'anys d'haver-la pogut veure. Heu de pensar que, de fet, aquest espectacle ja es va poder veure fa dues temporades, va arrasar amb diferents premis i també pel que fa a la crítica i el públic, i que ara torna, cosa a celebrar. Això sí, queden poques entrades disponibles, així que sigueu ràpids. Cal recordar també que l’obra és una adaptació de la trilogia de Francisco Casavella publicada el 2002. El director en conserva l’esperit i la mirada punyent sobre el país, però pren decisions pròpies i i...

El 14 de novembre vaig veure "Burpees" al Teatre Akadèmia. Es tracta d’un espectacle interessant de Miquel Mas Fiol que gira entorn de la història d’un influencer molt popular, Nold Reborn, inspirat sens dubte en Llados. Aquest es dedica a captar joves amb el pretext de l’exercici físic i l’assoliment d’un cos idealitzat. Tanmateix, els seus consells, trucs i serveis de "coach" van molt més enllà, fins al punt de reclamar quantitats importants de diners per accedir a una mena de cursets on, sovint, els seus "clients" queden atrapats en una estafa piramidal que frega gairebé la lògica d’una secta d’extrema dreta. Una situació inquietant. La peça segueix la trajectòria d’aquest influencer, interpretat amb molta habilitat per Joan Sureda, que aconsegueix donar versemblança a un personatge aparentment increïble i segurament molt allunyat de la seva pròpia personalitat (i aquí rau una de les màgies d'actuar). També hi apareix la seva germana, Sofia, interpr...

El 12 de novembre vaig veure "La nit dels mons" al Teatre Tantarantana. Aquest muntatge, de la companyia La Salamandra, s’endinsa en la fantasia, un terreny que la formació ha explorat sovint i que de vegades combina amb elements de ciència-ficció. És una aposta poc habitual als escenaris, cosa que ja la fa destacar des del primer moment. La direcció i creació, a càrrec de Loredana Volpe (com és habitual) i Inés Galeano (que s’hi incorpora), parteixen d’una premissa tan senzilla com estimulant: una petita companyia es reuneix per fer l’últim assaig abans de l’estrena d’una adaptació de "Hamlet". Tanmateix, aquest assaig aviat es veu sacsejat per tota mena d’incidents que, progressivament, desencadenen l’entrada en una realitat paral·lela, un multivers que remet (salvant les distàncies) a l’imaginari de certes pel·lícules de Marvel (tot i que, ho admeto, no en sóc pas cap expert ni les conec en profunditat). Aquest viatge per versions alternatives del mateix espectac...

El 8 de novembre vaig veure "Glòria 27, o el mite de l’èxit" a l'Aquitània Teatre. Es tracta d’una obra de nova creació molt interessant, a càrrec de la jove companyia "La Swanson Teatre" (apunteu, per cert, el nom). Hi trobem la seva protagonista, la Clàudia, a qui veurem trenta anys enrere. Davant la impossibilitat de triomfar en el món teatral, malgrat la seva formació, decideix anar a viure amb l’àvia al poble. Allà se li obriran nous reptes, però també noves oportunitats: voldrà participar en el teatre amateur de la localitat i assumirà una nova feina que no és precisament la que havia somiat, però que li permetrà tirar endavant. Sobretot, però, coneixerà tota una sèrie de persones que la marcaran i que, alhora, l’ajudaran a reconnectar amb el seu passat. La proposta és atractiva i entretinguda. Hi trobem un bon nombre de personatges interpretats per Climent Rivera, fàcilment identificables i cadascun amb ànima pròpia, encara que alguns només apareguin breu...

El 7 de novembre vaig anar a veure "Glorious! La pitjor cantant del món" al Teatre Poliorama. Aquest espectacle, basat en fets reals, ens presenta una història interessant i poc coneguda pel gran públic: la de la cantant de fa un segle Florence Foster Jenkins, coneguda per molts com "la pitjor cantant del món". Aquesta excèntrica dona acomodada va aconseguir fer carrera i fins i tot gaudir d’una certa notorietat, tot i que era evident que les seves habilitats musicals quedaven molt lluny dels estàndards professionals. Malgrat això, va vendre milers d'entrades i va provocar que figures de renom la respectessin i fins i tot la seguissin en els seus particulars concerts, com ara Cole Porter, possiblement Enrico Caruso i altres personalitats de l'època. Aquesta divertida comèdia compta amb un repartiment de primer nivell, sens dubte un dels grans reclams de l'obra: Marta Ribera, Ramon Gener, Santi Millán, Annabel Totusaus, Eva Cartañà i Meritxell Duró. Perso...

L’1 de novembre vaig veure "Contención mecánica" al Teatre Tantarantana.  Aquesta obra de teatre documental ens mostra una posada en escena gens convencional, pròpia d’espectacles dins l’àmbit de l’escena híbrida. En aquest cas, el resultat es va veure alterat per la impossibilitat d’última hora de comptar amb Rafael Carvajal (poeta, performer i testimoni en primera persona) a escena, a causa d’un imprevist, segons vaig entendre. Així i tot, el conjunt és destacable, encara que és fàcil imaginar que, en la seva forma original, tot devia encaixar amb més precisió i bellesa. La peça gira al voltant del concepte de bogeria i denuncia la violència psiquiàtrica des de dos vessants contraposats: d’una banda, la negligència mèdica darrere de la contenció mecànica (la pràctica de lligar a pacients amb corretges), que hauria de ser un recurs extrem, però sovint s’utilitza com a primera opció, amb conseqüències greus que poden arribar fins a la mort del pacient, com es mostra en un del...