He tingut la sort de poder veure "Macbett" al Teatre Nacional de Catalunya i és tot una experiència que recomano enèrgicament. Això sí, aviso: si hi aneu esperant trobar una fidel representació de l'obra, no és el cas. El que se'ns presenta és una obra reformulada, amb girs inesperats que s'allunyen del que plantejava originàriament Shakespeare (Banquo, les bruixes, Duncan, Lady Macbeth... i un llarg etcètera), però que li cauen molt bé a aquest espectacle que barreja contemporaneïtat i classicisme en la posada en escena (vestuari, escenografia...), amb un text, que va escriure Ionesco fa 50 anys, a estones molt boig, amb humor àcid i ferotge crítica social, que connecta amb el nostre present. El repartiment, ple d'estrelles, és difícilment superable, tant per la composició, com per les seves brillants interpretacions... especialment, si tenim present que venen capitanejades per Joan Carreras, transformat en un Macbeth difícil d'oblidar. Tres hores de trep...

Diumenge vaig veure "Els nostres fills" al Teatre Akadèmia. Primer de tot dir, que espero que la persona que va tenir un desmai es trobi bé i només hagi estat un ensurt (i és per això mateix, que no vaig fer foto en finalitzar l'espectacle). Només seure a la butaca sorprèn l'escenografia que un descobreix al davant: una cuina d'una casa realista (i minimalista), amb una estètica peculiar i amb caràcter, que a mi personalment m'ha encantat. El text de la jove i reconeguda Lucy Kirkwood, aconsegueix anar mantenint l'atenció de la persona espectadora i ens va presentant diversos fets que fan que l'atracció cap aquest sigui creixent i continua. El plantejament resulta original: un matrimoni de físics nuclears jubilats, es retroba amb una excompanya, anys després d'un greu accident nuclear... i aquest fet, canviarà les seves vides per sempre. El repartiment, el conformen Isabelle Bres, Albert Pérez (que he pogut gaudir en diversos muntatges) i Maria Pau...

Ahir vaig veure "El último adiós" al Teatre Tantarantana. Aquesta obra està escrita i dirigida per Denise Duncan Villalobos, coneguda activista afrofeminista i professional del teatre, amb una llarga experiència malgrat la seva relativa joventut. A aquest monòleg, novament emmarcat dintre de l'autoficció, trobem l'actriu Catalina Calvo (molt intensa en la seva interpretació... potser a estones fins i tot massa), lligant aquesta història, que, per una banda, ens parla de tot un periple personal per tal d'aconseguir arribar a veure a un familiar hospitalitzat (malgrat que s'haguessin agraït alguns girs argumentals en relació amb això) i, per altra banda, ho connecta amb el públic amb una certa interacció. Així a aquest se'l demana que expliqui si s'hagués volgut acomiadar d'algú (o d'alguna cosa)... i del qual no van poder. Això es fa via paper i llapis a l'entrada. Val a dir que alguns d'aquests escrits, juntament amb d'altres previs...

Ahir vaig veure "Crim i càstig" al Teatre Lliure Montjuïc. Aquesta gran producció destil·la talent amb un ampli repartiment que enlluerna, on destaca el protagonista, Pol López, que sempre demostra un enorme nivell. Fa goig veure reinterpretacions de grans clàssics atemporals com el que tenim davant de Dostoievski, on la mirada contemporània li cau molt bé: vestuari modern, un DJ presidint l'escena (com si es tractés d'un papa modern) inundant la sala amb música electrònica a estones, escenografia impactant i original (on un enorme inflable n'és la referència), que ha comportat una redistribució de la sala gran del Teatre Lliure... Entenc que per algunes persones les més de quatre hores que dura (inclòs entreacte) poden espantar, però l'obra constitueix tot una experiència immersiva que s'ha de viure i que difícilment tindria sentit escurçant-la. De fet, la segona part passa volant i quan un es vol adonar ja són les 23:00 i poc (heu de saber que l'hora...

Ahir vaig anar a veure "Lacrimosa" a la Sala Atrium i vaig sortir encantat. Aquesta original obra constitueix una sort de doble monòleg (amb la temàtica del suïcidi de fons). M'explico: dura 2 h, dividides, en 2 parts iguals, amb un entreacte de 10 min, on els dos artistes, comparteixen menjar brossa (patates fregides de bossa, Doritos, Oreo, cereals de xocolata, etc.) que formen part de l'attrezzo de l'obra, mentre la Bàrbara Mestanza canta (recordeu que és una de les creadores de The Mamzelles, juntament amb Paula Malia i Rigoberta Bandini). A la primera part, la Bàrbara (que també és l'autora del brillant text) fa un monòleg, on a vegades l'interpel·la o l'acompanya breument en Fransesc Cuéllar... i a la segona part és a l'inrevés. Especialment colpidor, pel que fa a l'explicat, és el primer text. Tot té un fil conductor, malgrat que de primeres no ho sembli... i el final està molt ben resolt, recolzat per un text molt potent, en la línia de...