El 31 de maig vaig veure "Loop" a la Sala Flyhard. Aquesta interessant proposta, amb text de Ramon Madaula (que també actua), pren com a punt de partida l’imminent viatge de la seva filla (interpretada per Júlia Genís) cap a Tanzània per començar una nova vida amb la seva parella. Aquest fet, que s’ha de produir en qüestió d’hores i que suposarà com a mínim un any de separació, trasbalsa emocionalment tots dos protagonistes. A mesura que avança el temps, els nervis afloren i la relació tibant entre pare i filla es fa palesa, dificultant una comunicació honesta i serena. L’obra mostra com aquesta dificultat per parlar de tu a tu sense fer-se mal té patrons que es repeteixen de manera intergeneracional. Així doncs, mitjançant diferents escenes amb salts temporals (i generacionals), veiem com sovint reproduïm patrons familiars, a vegades de manera inconscient, amb encerts i errors. Pel que fa a l’escenografia, Montse Amenós i Carlota Ricart signen una proposta preciosa: ens situ...

El 30 de maig vaig veure "Poble de mar" al Teatre Tantarantana. Aquesta preciosa història se’ns presenta amb una posada en escena trencadora que situa l’espectador o l’espectadora en primera línia, tot i que no hi ha una interacció directa. El fet que les finestres del Tantarantana estiguin obertes de bat a bat i que a l’escenari hi hagi llum natural durant pràcticament tot l’espectacle, sumat a la presència constant del director en escena (malgrat intervenir poc actoralment), suposa un impacte inicial original i sorprenent. Aquesta disposició ens parla amb franquesa; ens acosta una veritat que no només es transmet a través de la forma, sinó també gràcies al text captivador de l'escriptora (i política) Natalia Ginzburg, escrit fa més de mig segle però d’una rabiosa actualitat, ja que s’hi aborda la dificultat de trobar una llar o la precarietat en si mateixa. Així, a escena, veurem com dues noies joves es llancen a l’aventura d’anar a viure a una noble població, amb l’esp...

El 27 de maig vaig veure "Un menú tancat" a La Villarroel. Aquesta comèdia ens trasllada a un restaurant modern, on un prestigiós xef amb dues estrelles Michelin es reuneix amb dos amics de tota la vida. A través de converses sobre les seves vides, preocupacions i problemes, apareix una pregunta clau: per què mai s’han vist plorar? A partir d’aquí, la peça qüestiona les noves masculinitats i enceta un debat còmic però també profund i reflexiu, gràcies al divertit text de Jordi Casanovas, tot un referent del teatre català. L’autor aconsegueix fer-nos riure de nosaltres mateixos i, alhora, fer-nos pensar i créixer (una combinació que no és gens fàcil de trobar als escenaris). Cal destacar que l'obra és una oportunitat fantàstica per gaudir de les interpretacions de Joan Arqué, Roger Coma i Òscar Muñoz, de sobres coneguts pel gran públic gràcies a la seva sòlida trajectòria. L’escenografia de José Novoa brilla especialment: la cuina del restaurant està recreada amb gran deta...

El 26 de maig vaig veure "Un plaer culpable" al Teatre Goya. Aquesta divertida i esbojarrada comèdia se situa al pis d’una parella, en Jordi i la Laia, que fa cinc anys que conviuen i que, en plena pandèmia de la COVID, espera amb il·lusió l’arribada d’un fill. Afrontar aquest nou pas desperta en ells diverses inquietuds emocionals i els porta a reflexionar sobre com haurien d’enfocar la criança de manera respectuosa avui dia... però també sobre com han d’afrontar la seva relació de parella en ple segle XXI. Tots dos han llegit molt i han fet nombrosos cursos fins i tot, però aquesta voluntat de fer-ho “bé”, de seguir el políticament correcte, sovint els impedeix parlar amb franquesa l’un amb l’altre. Això genera alguns malentesos aparentment menors i sense malícia, però que desemboquen en una revelació final inesperada que capgira completament la situació de la parella i deixa el públic bocabadat. Les interpretacions de Mar Ulldemolins i Francesc Ferrer són àgils i fresques,...

El 23 de maig vaig veure "Hi, I'm Steven" a El Maldà. Aquesta magnífica comèdia és tot un goig. La producció de la companyia Les Pinyes, que ja havia vist anteriorment amb la seva interessant proposta " Perla ", supera clarament aquella, ja que el nivell mostrat ara és espectacular. Amb un inici fulgurant (possiblement el millor que recordo d’aquest 2025 en l'àmbit escènic), tres paneroles assegudes en un sofà ens introdueixen en una història molt particular i original, relacionada amb la gentrificació, la massificació turística i, en definitiva, el fenomen "Tourist Go Home" que tothom coneix. Tot això es desenvolupa més endavant. Al principi, només veiem la desaparició d’una dona-panerola (recordeu que aquí els protagonistes són tots paneroles, tret del mateix Steven, que no el coneixerem fins gairebé al final), denunciada pel seu marit, preocupat, que decideix contractar dos detectius ben peculiars. Tot plegat es presenta amb una temàtica reivind...

El 22 de maig vaig veure "Ben Plantats" (nom molt ben trobat, per cert) a la Sala Versus Glòries. La comèdia presentada ens situa al pis d’una parella gai amb una diferència d’edat considerable: mentre un dels membres ja ha superat la quarantena, l’altre té més de vint anys menys. Aquest desajust generacional els comportarà una sèrie de conflictes en la relació amb els quals hauran d’aprendre a conviure. Aparentment, no es tracta d’una relació d’igual a igual, ja que hi ha desequilibris en la manera de ser i de relacionar-se. Segons l'obra avança, trobarem diferents comportaments tòxics preocupants. Tanmateix, aquí rau una de les grans virtuts de l’espectacle: els personatges evolucionen notablement respecte a com es presenten al principi, culminant en un clímax amb un final del tot inesperat. L’escenografia i atrezzo d'ILU és realment espectacular i representa un dels punts forts de l’obra. Ens trobem dins un pis modern i detallat, que alhora funciona com a set de gr...

El 20-5 vaig veure "La criatura del doctor Frankenstein" a la Sala Atrium i ara us porto la meva ressenya sobre aquesta peça, que podreu trobar fins a l'1-6-25. Aquest monòleg, escrit i dirigit per José Sanchis Sinisterra, d'enorme i reconegut talent, pren com a punt de partida el Frankenstein (1818) de Mary Shelley (Mary Godwin de soltera) i ens porta fins a l’actualitat. Ferran Audi, en una interpretació estel·lar, dona vida a la criatura, que ens narra les seves peripècies al llarg del temps, però també els seus neguits més profunds: sentir que pertany a algun lloc, trobar una igual o, en definitiva, ser reconegut com una persona humana, el seu gran objectiu. Aquest, de fet, serà la seva petició davant un "Consell de savis", conformat per diversos intel·lectuals. A més de la interpretació poderosa d’Audi i del text dens i poètic de Sinisterra (un dels autors vius més premiats del teatre espanyol), cal destacar la il·luminació a càrrec d’Elisabet Prandi Ch...

El 18-5 vaig veure "Lluna plena" al Heartbreak Hotel i ara us porto la meva crítica d’aquest espectacle, que podreu trobar en cartell fins al 8-6-25. Aquesta magnífica producció ens situa en una residència d'avis del Japó, on un matrimoni comparteix habitació. Ella és la Fujiko, que pateix Alzheimer, i la situació s'ha anat agreujant amb el pas del temps, fins que, un bon dia, deixa de recordar que està casada amb en Tetsuo. Pateix una mena de regressió per la qual es pensa que estan promesos, però no pas casats ni amb fills. Aquest fet li capgira completament la vida: l’oblit desencadena una sèrie d’esdeveniments que el portaran a fer un descobriment inesperat. La història, poètica i delicada, és una adaptació de la novel·la d’Aki Shimazaki. El resultat és preciós i amaga diversos girs interessants, amb un final molt ben trobat, que arriba a emocionar al públic. Al repartiment hi trobem Lluïsa Castell, Andreu Benito, Miranda Gas i Pep Cruz. Poder veure’ls compartir e...

El 15-5 vaig veure "Anatomia d’un suïcidi" al Teatre Nacional de Catalunya i ara us porto la meva crítica sobre aquest espectacle, que podreu trobar fins al 8-6-25. Aquesta obra d’Alice Birch és tota una delícia. La coneguda autora i guionista (que, per cert, va ser una de les encarregades de portar a la gran pantalla l’excel·lent pel·lícula "Lady Macbeth" en el seu debut [i cal destacar-ho, perquè d’adaptacions escèniques portades al cinema sense encert, malauradament, n’hi ha un bon nombre]) ens ofereix un text punyent que aborda frontalment el tema del suïcidi. De fet, aquesta t’atropella com una locomotora, i aquí rau un dels punts forts. El presentat versa sobre tres generacions (una àvia, una mare i una filla), interconnectades entre si pel dolor i el sofriment psicològic. D’inici, només trobarem tres històries aparentment desconnectades entre si. Les interpretacions del repartiment ampli i espectacular (Patrícia Bargalló, Ester Cort, Abril Julien, Eduardo Llo...

El 9-5 vaig veure "Iceberg" al Teatre Tantarantana i ara us porto la meva ressenya d’aquesta obra, que podreu trobar en cartell fins a l'11-5-25. Aquesta breu peça de la jove companyia "Les Heyvan", aborda amb enorme encert temes punyents que com a societat ens haurien de preocupar molt. Sovint, aquests s’amaguen o no s’afronten amb la importància que mereixen. És per això que cal agrair que aquest espectacle ho faci amb tanta claredat i valentia. A més, ho fa amb una bellesa artística que pot semblar contradictòria. Parlar de suïcidis en adolescents, de violència de gènere, de trastorns alimentaris... pot fer l'efecte de ser incompatible amb una proposta escènica bella. Però aquí, no només és possible, sinó que esdevé una virtut. Hi ha moments d’una gran bellesa. A través de la dansa contemporània, de petites escenes teatrals, d’instants que amaguen una certa ironia o comèdia fins i tot, malgrat la duresa del que es mostra. En definitiva, és una proposta ed...

El 5-5 vaig veure "Tuelf Points Golden Edition 2025" al Teatre Condal i ara us porto la meva crítica d’aquest espectacle, que podreu trobar en cartell fins al 12-5-25 només. Aquest musical tan particular i interessant de Dídac Flores Rovira ens proposa un gran recorregut per un nombre realment impressionant de cançons que han passat per Eurovisió al llarg dels anys (en particular des del 1956 fins a l'actualitat). No es presenta, però, com un simple concert vistós, sinó que adopta una posada en escena teatralitzada. La història no és gaire elaborada ni extensa: el popular festival ha estat suspès i una intel·ligència artificial, a través d’una societat secreta que sembla controlar-ho tot, selecciona una persona amb grans habilitats per crear l’«eurohit» definitiu. Aquesta tasca es desenvolupa en un laboratori futurista, amb l'ajuda de robots d’aparença humana i talent musical extraordinari. El desplegament tècnic i musical, però, és impressionant. El nombre de temes i...