El 30 de novembre vaig veure "El Mestre i el mar" a l’Espai Texas.  Aquesta proposta teatral és digna d’elogi, ja que presenta una història colpidora sobre un mestre català destinat a Burgos que va ser brutalment assassinat durant la Guerra Civil.  Així mateix, l'obra es plena de dinamisme i imaginació gràcies a la jove companyia Mar Vivir que la porta a escena i, especialment, a Eu Manzanares, que en signa una magnífica adaptació i una direcció sublim. Seguint la figura d’Antoni Benaiges, descobrim com aquest mestre innovador va portar l’alegria i el coneixement als nens d'un petit poblet. Tot això ho vivim a través de la Júlia, una jove barcelonina que, en l’actualitat, va descobrint cada vegada mes més detalls sobre la vida del mestre i el seu llegat, gràcies, per una banda, al seu avi, que en va ser alumne i per l'altra, gràcies a unes fortuïtes coincidencies. És impressionant com el repartiment canvia de personatge tan ràpidament només canviant-se la samarret...

El 23 de novembre vaig veure "La corona d’espines" al Teatre Nacional de Catalunya. Aquesta magnífica obra, dirigida amb talent per Xavier Albertí (que ens ha regalat autèntiques joies com "El professor Bernhardi" o "Temps Salvatge"), és una adaptació de Josep Maria de Sagarra escrita fa gairebé cent anys. Està ambientada a la Solsona del segle XVIII, on un noble, ofegat pels deutes, decideix concertar el matrimoni del seu hereu (el seu nebot) amb una pubilla de la burgesia catalana. Després d’anys pràcticament sense saber-ne res (tot i que li havia assegurat una bona educació a França) el fa tornar per forçar aquest matrimoni de conveniència, que ha aconseguit orquestrar amb manipulació i engany, amagant la seva veritable situació econòmica. A més, el pla encara es complica més: el jove no vol casar-se per conveniència i, a sobre, està festejant amb una noia d’origen humil per la qual sembla sentir un gran amor. L’obra inclou molts girs interessants i per...

El 20 de novembre vaig veure "bambi" al Teatre Tantarantana. Aquesta versió contemporània d'escena híbrida de la tragèdia d’Eurípides, centrada en Ifigènia i Aquil·les (que mai no arriben a casar-se, ja que tot és un estratagema del seu pare, el rei Agamèmnon), utilitza el títol "bambi" amb plena intencionalitat simbòlica. No és un nom casual. Recordem que existeix una versió alternativa del mite (com era habitual en la mitologia grega) on Ifigènia no mor sacrificada per desencallar la flota cap a Troia, sinó que és salvada a última hora i el seu cos és substituït pel d’un cérvol sobre l’altar. Tot aquest marc mític, tanmateix, queda en part desdibuixat pel que trobem (figuradament) a escena: una mena de "First Dates" on dos personatges de la mitologia grega, una Ifigènia acabada de renéixer i un Aquil·les desubicat, es coneixen per primer cop, passegen per Barcelona, visiten una llibreria, prenen una copa de vi en un restaurant i fins i tot s’atreveix...

El 19 de novembre vaig anar a veure "El día del Watusi" al Teatre Lliure de Montjuïc.  Possiblement, a qui expliquis que has anat a veure una obra que, incloses pauses, dura unes quatre hores i mitja, i que, a més a més, aquesta és d'austera escenografia, et dirà que pot ser una croada àrida viatjar a través d'aquesta. Tanmateix, el resultat no pot estar més allunyat de la realitat. L'obra és una autèntica joia, d'aquelles poques que queden a la retina després d'anys d'haver-la pogut veure. Heu de pensar que, de fet, aquest espectacle ja es va poder veure fa dues temporades, va arrasar amb diferents premis i també pel que fa a la crítica i el públic, i que ara torna, cosa a celebrar. Això sí, queden poques entrades disponibles, així que sigueu ràpids. Cal recordar també que l’obra és una adaptació de la trilogia de Francisco Casavella publicada el 2002. El director en conserva l’esperit i la mirada punyent sobre el país, però pren decisions pròpies i i...

El 14 de novembre vaig veure "Burpees" al Teatre Akadèmia. Es tracta d’un espectacle interessant de Miquel Mas Fiol que gira entorn de la història d’un influencer molt popular, Nold Reborn, inspirat sens dubte en Llados. Aquest es dedica a captar joves amb el pretext de l’exercici físic i l’assoliment d’un cos idealitzat. Tanmateix, els seus consells, trucs i serveis de "coach" van molt més enllà, fins al punt de reclamar quantitats importants de diners per accedir a una mena de cursets on, sovint, els seus "clients" queden atrapats en una estafa piramidal que frega gairebé la lògica d’una secta d’extrema dreta. Una situació inquietant. La peça segueix la trajectòria d’aquest influencer, interpretat amb molta habilitat per Joan Sureda, que aconsegueix donar versemblança a un personatge aparentment increïble i segurament molt allunyat de la seva pròpia personalitat (i aquí rau una de les màgies d'actuar). També hi apareix la seva germana, Sofia, interpr...

El 12 de novembre vaig veure "La nit dels mons" al Teatre Tantarantana. Aquest muntatge, de la companyia La Salamandra, s’endinsa en la fantasia, un terreny que la formació ha explorat sovint i que de vegades combina amb elements de ciència-ficció. És una aposta poc habitual als escenaris, cosa que ja la fa destacar des del primer moment. La direcció i creació, a càrrec de Loredana Volpe (com és habitual) i Inés Galeano (que s’hi incorpora), parteixen d’una premissa tan senzilla com estimulant: una petita companyia es reuneix per fer l’últim assaig abans de l’estrena d’una adaptació de "Hamlet". Tanmateix, aquest assaig aviat es veu sacsejat per tota mena d’incidents que, progressivament, desencadenen l’entrada en una realitat paral·lela, un multivers que remet (salvant les distàncies) a l’imaginari de certes pel·lícules de Marvel (tot i que, ho admeto, no en sóc pas cap expert ni les conec en profunditat). Aquest viatge per versions alternatives del mateix espectac...

El 8 de novembre vaig veure "Glòria 27, o el mite de l’èxit" a l'Aquitània Teatre. Es tracta d’una obra de nova creació molt interessant, a càrrec de la jove companyia "La Swanson Teatre" (apunteu, per cert, el nom). Hi trobem la seva protagonista, la Clàudia, a qui veurem trenta anys enrere. Davant la impossibilitat de triomfar en el món teatral, malgrat la seva formació, decideix anar a viure amb l’àvia al poble. Allà se li obriran nous reptes, però també noves oportunitats: voldrà participar en el teatre amateur de la localitat i assumirà una nova feina que no és precisament la que havia somiat, però que li permetrà tirar endavant. Sobretot, però, coneixerà tota una sèrie de persones que la marcaran i que, alhora, l’ajudaran a reconnectar amb el seu passat. La proposta és atractiva i entretinguda. Hi trobem un bon nombre de personatges interpretats per Climent Rivera, fàcilment identificables i cadascun amb ànima pròpia, encara que alguns només apareguin breu...

El 7 de novembre vaig anar a veure "Glorious! La pitjor cantant del món" al Teatre Poliorama. Aquest espectacle, basat en fets reals, ens presenta una història interessant i poc coneguda pel gran públic: la de la cantant de fa un segle Florence Foster Jenkins, coneguda per molts com "la pitjor cantant del món". Aquesta excèntrica dona acomodada va aconseguir fer carrera i fins i tot gaudir d’una certa notorietat, tot i que era evident que les seves habilitats musicals quedaven molt lluny dels estàndards professionals. Malgrat això, va vendre milers d'entrades i va provocar que figures de renom la respectessin i fins i tot la seguissin en els seus particulars concerts, com ara Cole Porter, possiblement Enrico Caruso i altres personalitats de l'època. Aquesta divertida comèdia compta amb un repartiment de primer nivell, sens dubte un dels grans reclams de l'obra: Marta Ribera, Ramon Gener, Santi Millán, Annabel Totusaus, Eva Cartañà i Meritxell Duró. Perso...

L’1 de novembre vaig veure "Contención mecánica" al Teatre Tantarantana.  Aquesta obra de teatre documental ens mostra una posada en escena gens convencional, pròpia d’espectacles dins l’àmbit de l’escena híbrida. En aquest cas, el resultat es va veure alterat per la impossibilitat d’última hora de comptar amb Rafael Carvajal (poeta, performer i testimoni en primera persona) a escena, a causa d’un imprevist, segons vaig entendre. Així i tot, el conjunt és destacable, encara que és fàcil imaginar que, en la seva forma original, tot devia encaixar amb més precisió i bellesa. La peça gira al voltant del concepte de bogeria i denuncia la violència psiquiàtrica des de dos vessants contraposats: d’una banda, la negligència mèdica darrere de la contenció mecànica (la pràctica de lligar a pacients amb corretges), que hauria de ser un recurs extrem, però sovint s’utilitza com a primera opció, amb conseqüències greus que poden arribar fins a la mort del pacient, com es mostra en un del...

El 29 d’octubre vaig veure "Un refugi al sol" a la Sala Versus Glòries. Aquest musical de petit format ens presenta una història original, carregada de cançons. Durant gairebé dues hores, aquest espectacle de proximitat ens permet gaudir de Pol Sanuy (responsable de la direcció i la dramatúrgia, conjuntament amb Jumon Erra) i Mireia Morera (responsable també de la composició musical i lletres), que, a més de regalar-nos unes peces musicals precioses en directe, interpreten els seus personatges acompanyats per l'Àssun Planas, que dona vida a la padrina Dolors (inspirada en una persona real, present el dia de l’estrena i visiblement emocionada). Després de viure una experiència traumàtica en veure com el seu estimat pateix una agressió homòfoba, en Kai, un dels germans del duet, entra en una etapa d’excessos i descontrol que el porta a apartar-se del món artístic. Finalment, decideix no presentar-se al Benidorm Fest i es retira a Mas Soler, la casa familiar situada a la rur...

El 26 d’octubre vaig assistir a la representació de "Medida per medida" a La Villarroel. Aquesta esbojarrada adaptació de l’obra homònima de William Shakespeare esdevé una cita imprescindible per als amants del dramaturg anglès i del teatre argentí. En aquesta comèdia inclassificable de més de quatre segles, el poder polític, la moral sexual i la doble vara de mesurar en són els autèntics protagonistes. La trama ens mostra com un noble que, en ajornar el seu matrimoni, ha deixat embarassada la seva promesa, és jutjat amb severitat i condemnat a mort. Davant aquesta situació, la seva germana (una novícia d'un convent) intentarà commutar la pena suplicant clemència per al seu germà. No obstant això, es trobarà amb una proposta indecent per part de l’actual governador, que ella refusarà fidel a les seves conviccions morals. D’una banda, hi ha un governador purità que aplica la llei amb mà de ferro; de l’altra, veiem com ell mateix acaba cedint a la mateixa temptació que cond...

El 25 d'octubre vaig anar a veure "L'hora de l'Estrella" al Teatre Tantarantana.  Aquesta obra de petit format ens endinsa en la novel·la homònima de Clarice Lispector, una autora ucraïnesa que, de petita, es va establir al Brasil, on va arribar a ser tota una celebritat literària. L’obra conserva l’essència del text original, amb una veu narradora molt present que dubta, ens interpel·la i es mostra constantment preocupada per la protagonista, la Macabéa. Hi ha, per tant, un joc d’autoficció i metateatre que es manté fidel a l’esperit original, tot i introduir algunes diferències significatives respecte al llibre. Una de les més notables és el canvi de gènere de la veu narradora: en la novel·la, és masculina (Rodrigo S.M.), mentre que en aquesta adaptació escènica és femenina.  Així, a escena, veiem la vida, la fragilitat i la lucidesa que travessen l’univers de Lispector, traduïdes en un llenguatge teatral íntim, intens i profundament humà. La peça constitueix un...

El 24 d’octubre vaig veure "La mà" a La Villarroel. Aquesta magnífica proposta de Martin McDonagh, autor de "La calavera de Connemara", ens transporta a l’habitació d’un motel de mala mort. Allí hi trobem un personatge peculiar, interpretat amb absoluta mestria per Pol López (un autèntic príncep del teatre) que recorda, en certa manera, alguns dels éssers desequilibrats i perillosos de Quentin Tarantino. Carmichael, aquest home obsessionat amb recuperar la mà que va perdre fa anys, esdevé el centre d’una comèdia negra tan absurda com deliciosa. Ben aviat descobrim que no està sol: dos joves, Mia Sala-Patau i Soribah Ceesay, amb pinta de quinquis, d’aquells que viuen al marge i s’espavilen com poden; també el treballador de l’hotel, un Mervyn magníficament interpretat per Albert Prat, s’afegeixen a una "festa" tan improbable com fascinant. A mesura que l’obra avança, els diàlegs van trenant un univers ple d’humor negre, tensions absurdes i humanitat desbord...

El 23 d’octubre vaig veure "Reiterat Rei Tarat" a la Sala Atrium. Aquest espectacle, dirigit amb habilitat per Nao Albet, a qui estem més acostumats a veure com a actor (magnífic, per cert) que no pas com a director, ens proposa una adaptació de petit format del "Rei Lear" de Shakespeare. En aquesta versió seguim la figura del mateix Lear i de la seva filla petita, la Cordèlia, interpretats per Jordi Oriol i Lua Amat, respectivament. Ella, tot sigui dit, ofereix una interpretació impactant, d’aquelles que costa d’oblidar. En aquesta particular adaptació meta-teatral es convida l’espectador a ser partícip, des de la butaca, de la bogeria del propi rei, que aparta la seva filla petita, de soca-rel, per després caure en la desgràcia i penedir-se'n. Lear transita aquí un camí diferenciat respecte del clàssic, mentre descobrim com ella afronta el rebuig, entrant en els seus pensaments i en la seva experiència vital. El personatge de Cordèlia, juvenil tant en el lleng...