El 24 de setembre vaig veure "Unes ganes terribles de viure" a El Maldà. Aquesta particular adaptació de "Les tres germanes" de Txékhov és tota una delícia. La posada en escena combina contemporaneïtat amb la versió clàssica, i ho fa amb encert. Així veurem elements propis del dia a dia de les actrius traslladats a les respectives protagonistes que interpreten, i trobarem un punt còmic, fins i tot àcid, que s’agraeix. L'obra, com ja sabeu, aborda temes profunds i d'actualitat, malgrat ser escrits fa més de 100 anys, com la insatisfacció, l'envelliment, la recerca de sentit a la vida i l'amor no correspost, que es veu reflectit en les seves relacions i desitjos no complerts. Fer un clàssic d’aquest tipus amb només quatre intèrprets i pràcticament sense escenografia no és quelcom fàcil, però aquest espectacle, produït per H.I.I.I.T, ho entoma amb habilitat. Així trobarem com Laura Daza, Georgina Latre, Anna Herebia i Maria Hernández Giralt interpreten ...

El 23 de setembre vaig veure "La mort i la primavera" al Teatre Nacional de Catalunya. Aquesta colossal producció de La Veronal és tota una delícia. Fer un espectacle sobre aquesta novel·la homònima de Mercè Rodoreda, no deu ser pas cosa fàcil. Així, Marcos Morau, dirigint amb enorme talent la seva companyia, aconsegueix convertir-ho en quelcom meravellós. Al final, heu de tenir present que, parlar d’angoixa i de mort en una ficció com la que ens presenta, possiblement l’escriptora catalana més influent, és difícil, però mitjançant el llenguatge de la dansa ho aconsegueixen amb escreix. Gràcies a l’ampli i talentós equip, aconseguim navegar per la foscor de la proposta amb música en directe de la popular cantant Maria Arnal (que per als seus admiradors resultarà tot un goig). Aquesta producció es va presentar a la Biennal de Venècia i ara aterra a Catalunya. Cal apuntar que tot el que envolta l’espectacle va en sintonia i enforteix el resultat final, impecable.  Hi trobem Max...

El 20 de setembre vaig veure "Yonder" al Teatre Tantarantana. Aquest espectacle d’escena híbrida recorda, pel seu embolcall, la prestigiosa companyia de dansa La Veronal, que, per cert, podré tornar a veure aviat al Teatre Nacional de Catalunya. S’emmarca en una línia de creació contemporània, amb una proposta que potser s’encabeix millor dintre de l’etiqueta de la "performance". L’obra proposa un viatge compartimentat a través de diverses escenes. Cadascuna arrenca amb una aparent quotidianitat, però de mica en mica es desvia i revela un rerefons crític que es va intensificant a mesura que avança. L’ambientació i l’imaginari creat són molt ben trobats i aporten una estètica suggeridora. La peça de la jove formació La Diminuta i companyia sembla voler qüestionar la percepció de l’espectador, però aquest propòsit queda diluït per un desenvolupament desigual. Tanmateix, el gran defecte, al meu entendre, rau en la simplicitat de l’execució tècnica i en un ritme massa l...

El 19 de setembre vaig anar a veure "Llogatera" al Teatre Akadèmia. Aquest magnífic monòleg, interpretat per Júlia Trujol (tota una referent del teatre català malgrat la seva joventut, gràcies al seu colossal talent), resulta realment espectacular. Al llarg de l’obra, veiem com la protagonista navega per un autèntic torrent d’emocions: tristesa, ràbia, impotència... davant el fet que no li renovaran el contracte del seu pis cèntric a Barcelona. Aquesta situació, amb la qual, ben segur, ràpidament empatitzem per haver viscut experiències similars, serveix per reflexionar sobre què vol dir “casa”. No només com a espai físic, sinó com aquell lloc emocional que construïm des de dins, com bé diu la protagonista. També s’hi aborda amb encert el drama social que s’amaga al darrere: l’especulació immobiliària, els lloguers turístics i la gentrificació, que expulsen la gent dels seus barris. El projecte és dirigit per Rubèn de Eguía, a qui segurament coneixereu com a actor en grans mu...

 El 17 de setembre vaig veure "Els bons" al Teatre Poliorama. Aquesta comèdia, dirigida amb habilitat per Paco Mir (de qui ja havia pogut gaudir tant la seva versió de "La plaça del diamant" com "El perro del hortelano" i "De mares i filles"), ens presenta una peça escrita per Ramon Madaula (autor també d’altres obres de gran qualitat que he tingut el plaer de veure  com "Els Brugarol," " El Tigre ", " Loop " i " Els Buonaparte "), que alhora n’és un dels tres intèrprets. A l’escenari hi veiem Jordi Boixaderas (a qui feia temps que no veia i tenia moltes ganes de retrobar) i el mateix Ramon Madaula, que coincideixen arran de l’entrada imminent a presó del personatge de Madaula. Aquests són acompanyats per Anna Casals, qui, en el rol de conductora del polític interpretat per Boixaderas, assumeix un paper aparentment secundari però essencial. Aviat descobrim el veritable motiu d’aquest encontre en un teatre, ...

El 12 de setembre vaig anar a veure "Ragazzo" al Teatre Eòlia.  Aquest monòleg, que va ser un èxit en el seu moment i que ara torna a la cartellera després de deu anys, se centra en la figura de Carlo Giuliani. No en revelaré gaire més, per si no coneixeu la figura d'aquest jove activista de només 23 anys, ja que una de les gràcies de l’espectacle és descobrir cap a on es dirigeix tot i, en definitiva, com acaba. Això no vol dir que no es pugui gaudir si ja en coneixeu la història (com era el meu cas), però sí que és un valor afegit per a aquelles persones que no. L’espectacle és enormement dinàmic i s’allunya d’altres propostes més estàtiques o, fins i tot, monòtones, ja que tant l’ús de l’espai escènic com la interpretació intensa de Pau Bondiez irrompen amb força, a cops de martell, i mantenen un ritme frenètic. Ens traslladem a l’estiu del 2001 a Gènova, quan, arran de la trobada del G8, es va organitzar el Fòrum Social, que va impulsar protestes i mobilitzacions. La ...

L'11 de setembre vaig veure "La tempestat" (The Tempest) al Teatre La Biblioteca. Aquesta magnífica proposta de La Perla 29 és tot un luxe, tant pel seu desplegament tècnic com artístic. Tindreu l’oportunitat de gaudir de l’última obra de Shakespeare (o això sembla), amb una posada en escena impactant, una il·luminació molt acurada i música en directe (com ja és habitual en les peces de la companyia). Com a dada curiosa, cal apuntar que es va poder veure per primer cop l’any 1611 a Londres. Es tracta d’un relat ple de màgia (o més ben dit, de "bruixeria"), on la figura del colonitzador i del colonitzat (és a dir, l’imperialisme) és un dels eixos centrals. Seguim les peripècies de Pròsper, duc de Milà, que acaba desterrat, però salvant la vida miraculosament juntament amb la seva filla Miranda. El seu germà, rere aquesta traïció, acaba naufragant gràcies a l’encanteri de Pròsper a la seva mateixa illa (inspirada en les Bermudes, segons apunten diferents experts)....

El 8 de setembre vaig anar a veure "Em dic Josep" a la Sala Flyhard.  Aquesta magnífica obra, que torna a la cartellera, ens presenta la vida d’un artista cantautor conegut en els ambients més "underground" de l’època de la Barcelona olímpica. Un artista molt particular que es feia dir Camil Clot Superstar i que va desaparèixer sobtadament, sense deixar rastre. A través dels dos magnífics i fantàstics actors (Mont Plans i Pau Vinyals) i d’un músic (Daniel Higiénico), que s’estrena enguany fent d’actor també, seguirem el procés de creació d’aquest espectacle: des de les entrevistes amb la mare i el germà, fins a l’aprofundiment en la figura d’aquest cantant tan voluble. Una història que us atraparà, on res és el que sembla, amb girs sorprenents que mantenen la tensió i desperten l’interès per aquest personatge tan controvertit. Veurem diferents moments, des que el dramaturg i director Marc de la Varga va decidir tirar endavant el projecte fins a la posada en escena f...

El 7 de setembre vaig veure "La majordoma" al Heartbreak Hotel. Aquest monòleg, defensat amb molt de talent per l’actriu Rosa Renom, ens presenta uns fets que van tenir lloc fa 27 anys i que resultaran clau per entendre el que tot just està passant a escena.  Ho descobrirem a poc a poc, ja que la història ens convida a seguir-ne el fil i a desenterrar la particular i trista vivència de la protagonista, anomenada "La majordoma". Arran d’un terrible succés esdevingut aleshores, tot es precipita en la vida d’aquesta dona, a qui seguirem al llarg d’un relat tant interessant com cru. El monòleg, fidel a l’estil habitual de la sala Heartbreak Hotel, és sobri i sense artificis: no hi ha escenografia, ni vestuari específic, ni efectes sonors ni música. És teatre en estat pur, sostingut únicament per una interpretació continguda, però d’una força extraordinària, gràcies a la riquesa de matisos que aporta una actriu com la Rosa Renom. En definitiva, una història colpidora, su...

El 23 de juliol vaig anar a veure "Gegant" al Teatre Romea. Aquesta espectacular producció constitueix una autèntica joia per a les persones amants del teatre, ja que ens mostra l’escriptor infantil Roald Dahl, de fama mundial, ja passada la seixantena, en un moment clau de la seva vida: la seva controvertida faceta antisionista, així com les posteriors acusacions d'antisemitisme (que acabarem descobrint, si no ho sabeu ja, si eren certes o no). Al llarg de les més de dues hores de durada de l’espectacle (que, ja us avanço, es fan curtes), descobrim el personatge que s’amagava darrere l’escriptor: polèmic i enormement irascible, amb fortes conviccions i unes maneres de fer que, probablement, avui dia l’haurien portat a ser cancel·lat per la societat. La feina feta per l'ampli repartiment és senzillament espectacular. Al capdavant hi trobem Josep Maria Pou, que dona vida a un Roald Dahl immens i absolutament creïble; sembla que el paper hagi estat escrit a mida per Ma...

El 22 de juliol vaig veure "El cuarto de atrás" al Teatre Goya. Aquest espectacle, que només es podrà veure uns pocs dies en cartellera, és una adaptació de la novel·la homònima publicada el 1978 per Carmen Martín Gaite (responsable també de la formidable "Entre visillos", el 1957), guanyadora del Premi Nadal aquell mateix any. L’obra ens presenta una narradora que, durant una nit d’insomni, rep la visita d’un misteriós home de negre. A través del diàleg amb aquest, emergeixen records de la infància i la joventut, Salamanca, la Guerra Civil, la postguerra, Madrid i paisatges imaginaris com l’Illa de Bergai, de gran valor simbòlic. Es tracta d’una peça que alterna passat i present, realitat i fantasia, tot reflexionant sobre el procés d’escriptura. És, en essència, una metanovel·la que convida la persona espectadora a ser testimoni del naixement d’un relat, a cavall entre la ficció i l’autobiografia. La magnífica Emma Suárez encapçala el repartiment, amb una interpre...

El 16 de juny vaig veure "Operetta" al Teatre Condal. Aquesta producció té la capacitat d’apropar al gran públic populars cançons de l’òpera (de Mozart, Bizet, Verdi, Rossini, Wagner...) en un format atractiu i dinàmic, amb un enorme repartiment de 14 intèrprets a escena. No només tots ells demostren grans habilitats vocals, sinó que, mitjançant el teatre gestual, aconsegueixen fer riure tant petits com grans amb un gran nombre de gags relacionats amb el món de les arts escèniques i tot allò que l’envolta. Així, veurem diferents treballadors preparant l’escenari perquè s’hi representi una òpera, desfilant davant dels ulls dels espectadors sorpresos. La posada en escena és original i destaca pel vestuari polifacètic de Marta Rafa i un maquillatge que, en certa manera, recorda l’estètica de David Bowie. Tot plegat crea una atmosfera visual i escènica molt potent. Un muntatge que trenca motlles: l’òpera esdevé una comèdia gestual amb ritme trepidant, gràcies a la mirada creativa...

El 13 de juliol vaig anar a veure "Grand Canyon" a La Villarroel. Aquesta espectacular obra és tota una declaració d’intencions des d’abans de començar. L’escenografia, de Max Glaenzel, tot un geni, és realment impactant: una gasolinera que sembla extreta d’una època postapocalíptica, mig abandonada i deixada de la mà de Déu. Aquesta s’integra a la perfecció amb el desenvolupament de l’obra i es "transforma" en diferents espais (bar, casa, carretera...) a mesura que avança l’espectacle, amb una naturalitat que sorprèn. Sé que pot semblar estrany començar parlant de l’escenografia, però és que és absolutament digna d’elogis i de premis la proposta presentada. Així, en aquesta gran història escrita per Sergi Pompermayer ("Amèrica", "Blues", "Carrer Robadors", "El misantrop", "Sacrifici"...), veurem una família que viu en la més absoluta precarietat: ella, l’Àngela, treballa en un supermercat; ell, en Pere, es guanya la...

El 7 de juliol vaig veure "L’últim ball" al Teatre Poliorama. Aquest espectacle forma part del cicle de teatre "Amunt el Teló del Poliorama per València", una iniciativa que reuneix tres conegudes companyies valencianes en una celebració de les arts escèniques que vol ser també una mostra de solidaritat amb els professionals afectats per la DANA. En definitiva, una excel·lent oportunitat per veure companyies que habitualment no tenim als escenaris catalans i que, durant uns pocs dies, ens regalen alguns dels seus espectacles més significatius. En el cas que ens ocupa ara, trobem aquesta proposta de la companyia Horta Teatre, que és un homenatge als grans còmics d’èpoques passades. De fet, l’obra ens situa en una residència d’avis on retrobem un duet còmic separat fa anys, en la línia de Martes y Trece, Tip y Coll, el Dúo Sacapuntas o Faemino y Cansado... De fet, el seu nom artístic ja és tota una declaració d’intencions: Lino y Morgan. Així, descobrim com feia dècad...