Ahir vaig tenir la sort de poder veure "Les tres germanes" al Teatre Lliure de Montjuïc. Torna aquesta ambiciosa i multipremiada adaptació de l'original d'Anton Txékhov, tot un clàssic del teatre i adaptada en nombroses ocasions, que constitueix una producció colossal d'enorme qualitat, d'aquelles que un no es pot perdre. Tot encaixa amb precisió suïssa: Un repartiment d'alts vols, conformat per Mireia Aixalà (Natàlia), Joan Amargós (baró), Ivan Benet (Ivan), Carme Fortuny (Tata), Cristina Genebat (Olga), Jordi Rico (Víctor), Marc Rius (Andrei), Maria Rodríguez (Maixa), Lluís Soler (oncle) i Elena Tarrats (Irina). El nivell de les actuacions que podem veure escena resulta destacable, cosa que no és d'estranyar si mirem el nivell dels actors participants en aquest projecte. L'adaptació de l'obra, contemporània, encaixa millor amb el que vivim avui en dia i fa més propera l'obra. Alguns dels canvis realitzats després respecte a l'original...

Dijous vaig veure "Goyo" al Teatre Tantarantana. Aquesta comèdia resulta original pel fet d'agafar la premissa de la Metamorfosi de Kafka i fer un pas més, en el sentit que en comptes de ser una tragèdia, és una comèdia, per una banda... i per l'altra, que la transformació en comptes de ser en un escarabat (i no una panerola, com molts creuen), és en un armadillo. Així, amb un armadillo a escena (bé... almenys no un de veritat, sinó un de paper), dona el tret de sortida aquesta proposta. Cal destacar la selecció de peces musicals, molt escaient. El text, malgrat l'original premissa abans comentada, té una falta de girs argumentals importants. Bona part de l'obra l'espectador espera que succeeixi quelcom que no acaba passant, tal com poden fer pensar els indicis que es van presentant. Tanmateix, pel que fa al repartiment, poder tornar a veure a Núria Florensa actuant, sempre és una bona notícia. Cal remarcar que aquesta obra va guanyar el Premi Ciutat de Ma...

Ahir vaig veure "El pes d'un cos" al Teatre Nacional de Catalunya. Aquest espectacle dirigit i escrit per Victoria Szpunberg conjunta dos mons aparentment difícils de fer coincidir: contingut i continent. M'explico: hi ha un treball impecable amb un gust per l'estètica, en el sentit que tant l'aspecte musical (a destacar), com els capgrossos emprats a estones (impactants), així com la poesia, són un pilar important... Però alhora hi ha un contingut de qualitat i fort pel que fa a un text potent. Se'ns parla de com és de difícil cuidar als nostres grans (i dependents) sent d'origen humil... I ho fa des de l'autoficció, sostenint-ho amb unes interpretacions fantàstiques de l'encertat repartiment. En definitiva, una proposta molt original (i que personalment agraeixo), que fuig de convencionalismes i ens porta una rara avis (sense arribar a ser críptica), que de segur agradarà al gruix dels espectadors. La podreu veure fins al 12-6-22. Nota: notab...

Divendres vaig veure la premiada "Mare de sucre" al Teatre Joventut d'Hospitalet de Llobregat. Aquesta bona obra aclamada per la crítica i presentada al Teatre Nacional de Catalunya, ha fet gira per diferents ciutats del territori i per fi l'he pogut veure. No és freqüent veure un muntatge professional que disposi de grans recursos i talent a disposició (Escenografia polivalent de qualitat de Laura Clos "Closca", Clàudia Cedó a la direcció i autoria...) on puguem veure actors amb diversitat funcional protagonitzant l'obra, així com tenint papers rellevants. En aquest espectacle se'ns presenta una noia jove, amb una discapacitat intel·lectual, que anhela viure sense la seva mare, així com tindre una criatura i fer-se'n càrrec. Això entronca amb el pensament de la seva mare i del gestor del pis tutelat d'una fundació al qual comença a viure (juntament amb altres usuaris, amb els quals establirà un vincle molt especial) i generarà diversos probl...

Ahir vaig veure "Érem tres germanes" de la Sala Atrium. Aquesta adaptació contemporània i moderna de tot un gran clàssic d'Anton Txèkhov, resulta fresca, original i sorprenent. Anem a pams: La posada en escena sorprèn. Utilitza amb encert, projeccions a la paret, una maqueta d'una casa (també amb projeccions a la part del final d'aquesta), gravacions en directe (amb un aire molt cinematogràfic)... però també, com a contrapunt, música clàssica, vestuari d'època... aquesta encertada barreja, dota d'una atmosfera amb personalitat, a més a més de construir tota una experiència immersiva, que submergeix a l'espectador en una proposta trencadora. La part tant 2.0, comentada abans, sense agradar-me a mi especialment en el teatre en general, resulta molt escaient en aquesta proposta. Val a dir que aquest és d'aquells projectes que es nota que agraden i molt, al director, Raimon Molins, que sap transmetre aquesta passió que traspua cap als grans clàssics i ...

Ahir vaig veure al TNC "Els homes i els dies" dirigit per l'exdirector d'aquest mateix, Xavier Albertí (que es deixa la pell en aquest treball que ens porta enguany) i amb dramatúrgia del premiat diverses vegades (i amb raó) Josep Maria Miró. Espectacle notable amb un gran desplegament que compta amb un repartiment ampli i de nivell conformat per 11 actors, on destaca amb llum pròpia Mercè Arànega, una gran del teatre... i on podreu trobar també dues de les meves debilitats pel que fa a talents interpretatius: Francesc Cuéllar (que no es deixa res per mostrar, literalment parlant) i Alejandro Bordanove (multiplicat en diferents papers). L'escenografia del magnífic (no em canso mai de dir que aquest escenògraf em té enamorat) Max Glaenzel és colossal, apagada, original i sòbria... com la posada en escena, què és parca, pel que fa a la disposició dels actors i s'apropa al format de monòleg (en el sentit que moltes vegades ens expliquen i no representen). L'a...

Tot just surto de veure "Para ver si así me quieres" al Teatre Tantarantana. Aquesta bona obra escrita i dirigida per Marta Albert, que traspua feminisme, engloba molts aspectes que afecten el difícil dia a dia d'una dona, pel simple fet de no haver nascut home, en una societat eminentment heteropatriarcal. Així ens trobem que es parla de: relacions afectives i els rols que se'n deriven, trastorns alimentaris, que implica ser mare, cos-publicitat-pressions, tracte amb pares, tàndem sexualització-moda, recerca obsessiva de la perfecció... i ho fa amb encert, utilitzant dos canals: per una banda, a través de la teatralització de diferents fets que li succeeixen a la protagonista segons arriba a l'edat adulta i per l'altra, a través d'una pantalla que mostra projeccions, que actuen com a reforç d'aquest missatge (a més a més de complementar la part artística). Tot això, succeeix de manera subliminal gairebé, tot allunyant-se de caure en el to educatiu. So...

He tingut la sort de poder veure "Macbett" al Teatre Nacional de Catalunya i és tot una experiència que recomano enèrgicament. Això sí, aviso: si hi aneu esperant trobar una fidel representació de l'obra, no és el cas. El que se'ns presenta és una obra reformulada, amb girs inesperats que s'allunyen del que plantejava originàriament Shakespeare (Banquo, les bruixes, Duncan, Lady Macbeth... i un llarg etcètera), però que li cauen molt bé a aquest espectacle que barreja contemporaneïtat i classicisme en la posada en escena (vestuari, escenografia...), amb un text, que va escriure Ionesco fa 50 anys, a estones molt boig, amb humor àcid i ferotge crítica social, que connecta amb el nostre present. El repartiment, ple d'estrelles, és difícilment superable, tant per la composició, com per les seves brillants interpretacions... especialment, si tenim present que venen capitanejades per Joan Carreras, transformat en un Macbeth difícil d'oblidar. Tres hores de trep...

Diumenge vaig veure "Els nostres fills" al Teatre Akadèmia. Primer de tot dir, que espero que la persona que va tenir un desmai es trobi bé i només hagi estat un ensurt (i és per això mateix, que no vaig fer foto en finalitzar l'espectacle). Només seure a la butaca sorprèn l'escenografia que un descobreix al davant: una cuina d'una casa realista (i minimalista), amb una estètica peculiar i amb caràcter, que a mi personalment m'ha encantat. El text de la jove i reconeguda Lucy Kirkwood, aconsegueix anar mantenint l'atenció de la persona espectadora i ens va presentant diversos fets que fan que l'atracció cap aquest sigui creixent i continua. El plantejament resulta original: un matrimoni de físics nuclears jubilats, es retroba amb una excompanya, anys després d'un greu accident nuclear... i aquest fet, canviarà les seves vides per sempre. El repartiment, el conformen Isabelle Bres, Albert Pérez (que he pogut gaudir en diversos muntatges) i Maria Pau...

Ahir vaig veure "El último adiós" al Teatre Tantarantana. Aquesta obra està escrita i dirigida per Denise Duncan Villalobos, coneguda activista afrofeminista i professional del teatre, amb una llarga experiència malgrat la seva relativa joventut. A aquest monòleg, novament emmarcat dintre de l'autoficció, trobem l'actriu Catalina Calvo (molt intensa en la seva interpretació... potser a estones fins i tot massa), lligant aquesta història, que, per una banda, ens parla de tot un periple personal per tal d'aconseguir arribar a veure a un familiar hospitalitzat (malgrat que s'haguessin agraït alguns girs argumentals en relació amb això) i, per altra banda, ho connecta amb el públic amb una certa interacció. Així a aquest se'l demana que expliqui si s'hagués volgut acomiadar d'algú (o d'alguna cosa)... i del qual no van poder. Això es fa via paper i llapis a l'entrada. Val a dir que alguns d'aquests escrits, juntament amb d'altres previs...

Ahir vaig veure "Crim i càstig" al Teatre Lliure Montjuïc. Aquesta gran producció destil·la talent amb un ampli repartiment que enlluerna, on destaca el protagonista, Pol López, que sempre demostra un enorme nivell. Fa goig veure reinterpretacions de grans clàssics atemporals com el que tenim davant de Dostoievski, on la mirada contemporània li cau molt bé: vestuari modern, un DJ presidint l'escena (com si es tractés d'un papa modern) inundant la sala amb música electrònica a estones, escenografia impactant i original (on un enorme inflable n'és la referència), que ha comportat una redistribució de la sala gran del Teatre Lliure... Entenc que per algunes persones les més de quatre hores que dura (inclòs entreacte) poden espantar, però l'obra constitueix tot una experiència immersiva que s'ha de viure i que difícilment tindria sentit escurçant-la. De fet, la segona part passa volant i quan un es vol adonar ja són les 23:00 i poc (heu de saber que l'hora...

Ahir vaig anar a veure "Lacrimosa" a la Sala Atrium i vaig sortir encantat. Aquesta original obra constitueix una sort de doble monòleg (amb la temàtica del suïcidi de fons). M'explico: dura 2 h, dividides, en 2 parts iguals, amb un entreacte de 10 min, on els dos artistes, comparteixen menjar brossa (patates fregides de bossa, Doritos, Oreo, cereals de xocolata, etc.) que formen part de l'attrezzo de l'obra, mentre la Bàrbara Mestanza canta (recordeu que és una de les creadores de The Mamzelles, juntament amb Paula Malia i Rigoberta Bandini). A la primera part, la Bàrbara (que també és l'autora del brillant text) fa un monòleg, on a vegades l'interpel·la o l'acompanya breument en Fransesc Cuéllar... i a la segona part és a l'inrevés. Especialment colpidor, pel que fa a l'explicat, és el primer text. Tot té un fil conductor, malgrat que de primeres no ho sembli... i el final està molt ben resolt, recolzat per un text molt potent, en la línia de...

Tot just surto de veure "Amor. Un exercici argumentatiu" (o el que li va passar al Popeye el mariner vist per l'Olívia Oli) al Teatre Tantarantana. Ja us avanço que penso que aquesta és una d'aquelles poques obres que hauria d'anar a veure tothom... No pel valor eminentment artístic (que el té... i molt), sinó pel terapèutic-educatiu, que és gegantí... malgrat que m'és difícil d'explicar-lo amb paraules. El que és innegable és què és una obra que traspua feminisme, en grans quantitats. Aquest particular monòleg interpretat amb gran habilitat per Maria Bosom, sap connectar com ningú amb l'espectador tot Interpel·lant-lo i fent-lo reflexionar sobre el que està veient i com connecta això amb la seva vida i en definitiva, amb el seu dia a dia. El meravellós text de l'alemanya Sivan Ben Yishai és brillant: crític, àcid, sarcàstic, intel·ligent... (I si agafo embranzida igual no paro). Així mateix, la posada en escena sorprèn i manté l'atenció de l...

Ahir el vaig veure "El Pont" a l'acollidor El Maldà. En aquest espectacle partim d'una premissa prou original: dos homes enfilats a un pont, a punt de saltar. Entre ells, fruit d'aquest particular punt de partida, s'establirà un diàleg prou peculiar, còmic i transcendental (malgrat que puguin semblar contraposats tots dos termes), segons el moment... abraçant el surrealisme a estones (moment "Lluna", per exemple). Les interpretacions de Babou Cham (que feia temps que volia portar a escena aquesta obra... i es nota en positiu) i Llorenç González, sostenen amb consistència aquesta breu obra (60 min), dirigida per Elena Fortuny. En definitiva, una obra amb un text original, del prolífic dramaturg i actor francès Laurent Van Wetter, on dos homes amb vides oposades, ens parlen de les seves ganes de morir (i viure, també), des de l'humor en una comèdia metafísica prou particular (malgrat que soni estrany, així explicat). Podreu veure aquesta bona obra ...

Dimecres vaig veure "Síndrome de gel" al Teatre Lliure de Gràcia. Obra de temàtica eminentment social i de rabiosa actualitat (en aquest sentit recorda a "El metge de Lampedusa"), dirigida amb encert per Xicu Masó. El text atrapa: ens presenta una mare i les seves dues filles que fugint de la guerra van anar a parar a Suècia i els quals el govern, temps després, cancel·la el permís de residència, per deportar-les. Aquest fet traumàtic s'agreujarà per la sobtada malaltia desconeguda d'una de les filles... si bé és cert que la visita a l'hospital per rebre un diagnòstic, canviarà les seves vides per sempre. L'escenografia de Laura Clos ("Closca"), com gairebé sempre, no només no decep, sinó que just el contrari: impressiona. Ella i Max Glaenzel són de lluny, els millors escenògrafs de Catalunya. Pel que fa a la seva escenografia, se'ns presenta un hospital per dintre, que a estones es converteix en un pis humil d'una família amb dific...