Ahir vaig veure "La Caja. Donde la realidad pierde sus límites" i vaig sortir encantat. Aquest espectacle va ser finalista dels prestigiosos premis Max 2023 en les categories de "Millor espectacle revelació" i "Millor autoria revelació", fet que per si mateix, ja constitueix una bona pista del que trobarem. Així, aquesta obra, a través de tres documentals (projectats), ens apropa a les vides de tres persones ben diferents i interessants, que pateixen, o van patir, malalties mentals diverses. L'estil emprat, és més propi d'una "performance" o muntatge que trobaríem potser a un altre espai (Fundació, Museu, etc.), que no pas a un teatre, pel fet que hi ha poc espai per a l'actuació pròpiament. S'hauria agraït més moments d'aquests, ja que els pocs que hi ha són realment escaients i tenen molta força (moment caminar de pressa, moment ball...). Tanmateix, el tot presentat, és molt original i atractiu, gràcies al bon treball en les...

Ahir vaig poder veure "Adéu, Jane!" a El Maldà. Aquesta notable obra ja es va poder veure anteriorment, però a causa de l'èxit de públic i crítica (Premi Xarxa Alcover de la Mostra Igualada i Premi al Millor Espectacle per a Joves de la Mostra Igualada), l'han tornat a programar fins al 30 de juny. L'espectacle ens presenta la Clara, actriu i protagonista dels fets reals. A aquesta, amb només disset anys, l'hauran d'extirpar un pit malalt. Aquesta situació, dura, no es planteja des d'una mirada tràgica o grisa. Òbviament, hi ha situacions dures, però també hi ha lloc per a l'humor, amb algunes situacions còmiques. També hi ha espai per a la reflexió, així com una part didàctica, sense ser un espectacle feixuc. Per altra banda, les interpretacions de les 3 actrius, resulten versemblants i atraients, gràcies, en part, al bon ritme de l'espectacle. El petit moment en què canten les 3 actrius, és realment preciós. Llàstima que no es repeteixi o que...

Avui he pogut veure "Res de tu" al Teatre Tantarantana. Aquesta obra de petit format, està realitzada amb una delicadesa i finor que resulten exquisides. Malgrat la manca de recursos materials, representada per la nuesa que trobem a escena, al no haver-hi escenografia, tot funciona amb una precisió espectacular. El text d'Iván F. Mula, toca diverses tecles interessants (amor, sortir de l'armari, festa, joventut, inseguretat, amistat, relacions personals...) i ho fa d'una manera atraient. La interpretació dels dos actors, Mireia Sala i Roger Vila, és realment sublim i dota la narració, que podria semblar massa literària, d'un dinamisme trepidant, que s'agraeix, tot intercalant en petites càpsules un xic de dansa contemporània. La direcció a càrrec de Montse Rodríguez Clusella (que ja ens va meravellar amb l'èxit de crítica i públic "AKA") és perfecta, fent funcionar sense friccions de cap mena, totes les peces de l'engranatge, d'un tot...

Amb la gran quantitat de teatre que tinc l'oportunitat de veure anualment, més d'un centenar d'espectacles, és impossible per a mi fer ressenyes de tots ells. Tot i això, de les 45 obres que he tingut la sort de presenciar aquest any, "Les amistats perilloses" del Teatre Lliure és, sense cap mena de dubte, la que m'ha impactat i enamorat més. En aquesta obra tot rutlla a un nivell superb. La direcció de Carol López és exquisida. S'han trobat solucions molt imaginatives per fer una posada en escena dinàmica i original. El repartiment és excel·lent, però és que les interpretacions són espectaculars. Et fan oblidar que et trobes en un teatre. El preciós vestuari alhora fusiona de manera sorprenent elements contemporanis i clàssics. Una combinació que es pot apreciar immediatament en les fotografies. Tot i que la novel·la en què es basa el text, de Pierre Choderlos de Laclos (1782), sembla desfasada i totalment inapropiada per a la nostra realitat actual, gràc...

El 10-5 vaig veure "Mal de coraçon" al Teatre Nacional de Catalunya. Aquesta obra ens presenta una cambrera que vol ser actriu, un professor universitari alcohòlic al qual han fet fora de la feina i (la dona) de casa i un noi desesperat per saber per saber per què l'han deixat sobtadament i sense cap explicació. De fet, és amb la història d'aquest últim on està el quid de l'espectacle. L'acció es desenvolupa a un bar del qual poc sabem, però que gràcies a la feina de Judit Colomer, trobem representat amb molt de realisme. La polivalent Sala Tallers, ha estat modificada per aquest espectacle, de manera que el podem veure en 3 grades diferents, dues de les quals, estan confrontades, als laterals. Així, l'espectacle canvia bastant segons on es trobi l'espectador. El punt fort de la peça són les interpretacions que ens regala el repartiment conformat per Júlia Barceló, Pol López, i Pau Vinyals. No són precisament poques les persones que admirem el treball ...

Ahir vaig veure " Les penes del jove Werther"  al Teatre Tantarantana. Si us apropeu al teatre buscant una fidel adaptació de la famosíssima novel·la homònima, semiautobiogràfica, de Goethe, aquest definitivament no és el vostre espectacle. El que si trobareu en el seu lloc és un monòleg modern, jove, breu (1 h), arriscat i contemporani, que s'allunya de l'habitual i que busca captivar al públic més jove, proesa lloable i difícil. Això, ho fa amb un llenguatge i humor molt propis de les noves generacions, que possiblement pot deixar descol·locat al públic més gran. Tanmateix, constitueix una bona oportunitat de conèixer el que seran els professionals del futur, així com poder descobrir petites joies, en aquest monòleg conformat amb abundants projeccions llampants amb música moderna, dinàmica i atractiva. Així, en l'espectacle, trobarem l'actriu Mel Salvatierra, explicant-nos com ha anat això de posar en marxa aquest projecte, les dificultats trobades, les pecu...

Ahir vaig veure, per fi, " Quanta, quanta guerra..."  al Teatre Tantarantana. Vaig sortir encantat i no va ser pas una sorpresa. Aquest molt bon espectacle de l'excel·lent companyia Farres Brothers, coneguda internacional pels seus superbs espectacles familiars (mai oblidaré "Tripula"), malgrat que aquest està clarament adreçat a un públic adult (com ja passava amb la grandíssima "La visita de la vella dama"). Així, en aquesta obra basada en l'últim llibre (1980) de Mercè Rodoreda, trobem a un jove de quinze anys, que cansat de l'esclava vida al camp se'n va a la Guerra, s'enamora, viu la crueltat de l'home de primera mà, pateix i es transforma... tot en només 1 hora, i amb un final inesperat que et deixa trasbalsat a la butaca. Aquesta multidisciplinar proposta, dirigida amb molt d'encert i habilitat per Pep Farrés, destaca en la bellesa amb la qual és capaç de combinar música i efectes de so en directe (a càrrec del Biel Seren...

Ahir vaig veure " La punta de l'iceberg"  a El Maldà i vaig sortir sorprès. Val a dir, abans que res, que aquest espectacle, potser s'hauria de categoritzar més com a performance contemporània, que no pas com a obra teatral pròpiament. En efecte, és seguint aquest prisma, que destaca i molt. De fet, només entrar, ja podem veure 3 monitors amb projeccions suggerents, un xic abstractes i surrealistes, al mateix temps... així com una escenografia molt original i atractiva, que canvia per complet la configuració habitual de la Sala Maldà (gràcies al molt bon treball de Paula Font, Paula González i Laura Garcia), que és sens dubte un dels plats forts, que combinada amb la superba il·luminació futurista (de Jou Serra), dona un efecte propi d'una posada en escena d'una puntera sala d'art contemporani. L'entrada de les dues actrius (Patrícia Bargalló i Paula Jornet, coneguda com a PAVVLA en el seu projecte musical), repartint mandarines al públic (cosa caracte...

Avui he pogut veure " Mi madre en bragas" al Teatre Tantarantana. Cal recordar que aquesta obra ja s'havia fet anteriorment i a causa del bon funcionament que va tenir a la Sala Àtic es va tornar a programar enguany a la Sala Baixos. El punt de partida inicial de l'obra sobta i és original, ja que trobem pel passadís a la protagonista en calces (fent d'ella mateixa)... mentre la seva mare, que no és actriu, veu la televisió a escena. Així en una sort de càmping que s'intueix a escena, veurem a mare i filla parlar de diferents temes, tot propiciat perquè la filla imagina la mort de la mare i s'adona que encara ha de parlar, i molt, amb aquesta, abans que això no passi. Estem parlant d'un espectacle sense pretensions, curt, amb poca escenografia i literalment poc vestuari... què passa volant i que et fa sortit del teatre amb un somriure i amb ganes de trucar a la teva mare (si és que no és la persona que t'ha acompanyat al teatre, clar està). El mome...

Ahir vaig anar a veure "Macbeth" al Teatre Akadèmia i va ser una experiència gens convencional. M'explico. En aquesta peculiar versió de Moreno Bernardi de 2 h i 10 minuts, veiem un Macbeth molt musical, ja que aquesta és present en tot moment perquè trobem un violinista a escena contínuament, amb unes composicions molt barroques i recarregades (a estones massa, pel fet que arriba a fatigar a l'espectador), i els actors i actrius de l'ampli repartiment (8), que sovint canten, però sense perdre l'esperit fosc de l'obra. És a dir, no espereu un Macbeth endolcit amb un musical tipus Mar i Cel, perquè no el trobareu. Aquesta obra és impressionant en dos aspectes. Per una banda, per les grans interpretacions del repartiment, i per l'altra, amb l'elaborat, original i tenebrós vestuari. Pel que fa al primer, els actors i actrius, liderats per un "Macbeth" representat per David Menéndez, el qual he tingut la sort de veure en diverses ocasions, en...

Tot just surto de veure "Forever" al Teatre Joventut, visiblement emocionat, com el gruix dels espectadors que han acabat dempeus aplaudint enèrgicament en finalitzar l'espectacle. Aquesta peça de Kulunka Teatre ens presenta la història d'una parella que després de moltes dificultats, aconsegueixen tenir un fill per fi... però aquest, resulta tenir una minusvalidesa important, amb tot el que implicarà. El que fa que aquesta obra sigui única és que tots els personatges estan interpretats per actors amb màscares (novament), i les seves emocions i sentiments són transmesos als espectadors a través dels seus moviments i expressió corporal, sense utilitzar les seves veus (no es parla a l'obra), com ja vam poder veure a les també fantàstiques (i àmpliament premiades), "André i Dorine", i "Solituds"; en el que conforma un segell propi ben característic d'aquesta magnífica i única companyia. A través de la història de la parella protagonista i el s...

El 31-3 vaig veure "La meva àvia és immortal" a Lluïsos de Gràcia dintre del Festival Mutis de teatre emergent. Aquest bon espectacle de la Cia Kunstant, ens presenta com seria el funeral futur de l'estimada i centenària àvia de la protagonista. Sens dubte, els dos punts forts són, per una banda, la cuidada direcció d'aquesta multidisciplinària obra de Gisela Saló i per l'altra, l'efectiva i original escenografia d'Iván García i Selene Sánchez, que es converteix en un membre més del repartiment gràcies al seu protagonisme, tant a l'hora de rebre projeccions en diferents superfícies, com mostrant la silueta de la protagonista des del darrere. De fet, resultaria interessant veure, en una obra sense un pressupost tan limitat, que ens podrien oferir aquests dos prometedors escenògrafs. Val a dir que constitueix una bona oportunitat per veure el que seran els professionals del teatre del demà. L'original història porta un aire fresc que s'agraeix......

Dijous vaig poder veure Vent de garbí i una mica de por al Teatre Nacional de Catalunya. Aquesta obra (del 1968) de la famosa novel·lista feminista Maria Aurèlia Capmany, polifacètica com poques (penseu que va ser professora, artesana del vidre, dramaturga, actriu, activista, intel·lectual, traductora, política... entre d'altres), està versionada per Albert Boronat i Judith Pujol. En la peça, podem veure un retrat ben pintoresc i àcid de la burgesia catalana de l'època. El mostrat està banyat amb música en directe, on veiem l'ampli repartiment cantar i tocar diversos instruments. Destaquen la direcció musical i composició de Marcel Bagés i David Soler, així com el vestuari i caracterització, amb canvis constants, de Giulia Grumi. L'escenografia polivalent de Víctor Peralta, serveix per situar l'espectador a diferents èpoques amb encert, fent-la molt versàtil. Del nombrós repartiment conformat per 8 actors i actrius, sobresurten Laura Aubert i David Anguera, als qual...

L'obra que vaig veure ahir, "El peix daurat", de la Sala Atrium, no s'hauria de valorar només com un espectacle merament artístic, sinó, sota el meu parer, s'ha de pensar com un viatge que et transporta a la ment d'una persona que ha patit una malaltia mental... que t'obre la mirada i et fa prendre consciència, si mai ho has patit directament o indirectament, a través d'un familiar, amic, parella, etc. De fet, penso que fins i tot resulta terapèutic, el fet de participar com a públic, malgrat que pugui semblar un acte passiu el simple fet d'escoltar. Omplir un monòleg de gairebé dues hores, que parla sobre les afeccions mentals en primera persona i fer-ho a un escenari pràcticament buit, amb poca escenografia i sense un vestuari que aporti res d'especial, és tota una proesa, però gràcies al grandíssim text d'Anna Agulló Prieto, que sens dubte acabarà sent premiat, així mateix com gràcies a tot el treball que hi ha al darrere, constitueix un...

Dimecres vaig veure "George Kaplan" de La Bella Otero al Teatre Tantarantana. Cal recordar que en 2013 ja es va poder veure un espectacle basat en aquest mateix text, de Frédéric Sonntag, a la Sala Beckett, d'aquest enorme èxit teatral representat a desenes de països diferents. Aquest cop, aquesta jove companyia ens presenta un espectacle molt allunyat de "Loco Amoris", però no constitueix ni molt menys un problema... més aviat del revés, ja que l'efecte final és molt interessant. Així, trobarem en la primera part, la més divertida de les tres, un grupuscle de joves, que vol canviar la societat a través de l'art, adoptant tots la identitat (fantasma) de George Kaplan i fent això viral. La veritat és que l'obra resulta molt original i divertida, amb una posada en escena esbojarrada i cuidada, on veiem 3 peces en una, ja que estan absolutament interconnectades en una sort d'estrafolari puzle. El vestuari és superb, i sorprèn amb cadascuna de les 3 ...